rdelhoyo |
dimarts, 27 de novembre de 2007 | 14:04h
Quan tenia disset anys vaig fer una entrevista a Paco Candel. La revista va ser segrestada i mai no veié la llum. Però la llum dels ulls d'en Paco se'm va quedar dintre el cor. Els seus llibres em van ensenyar a caminar.
Fa una mica més de 37 anys que vaig picar la teva porta a Can Tunis. Un amic que venia llibres a domicili em va dir, no saps què m'ha passat? he picat una porta i m'ha sortit l'escriptor Paco Candel, m'ha fet passar i hem estat parlant molta estona, tu, que t'agrada escriure, podries fer-li una entrevista. I no m'ho vaig pensar. Vaig agafar metro i autobús, i vaig caminar força fins que vaig arribar a un bloc de pisos d'aquells construïts pels especuladors que es van fer les barbes d'or durant la transició. Vaig arribar en una porta, que ara recordo de color blau tot i que segurament el temps m'ha esborrat els colors de la memòria, i... no em vaig atrevir a pitjar el timbre. Vaig sortir corrents al carrer. Necessitava respirar. estava tan nerviós i tan emocionat que tota la sang se m'havia vingut al cap. Més tranquil vaig pujar aquelles escales i, altre cop davant la porta, vaig pitjar amb decisió. Van haver uns moments de silenci. I si no hi és? pensava, he vingut a l'aventura, sense avisar. Qui serà qui ve a aquestes hores, devies pensar, i abans de preguntar, qui és? amb aquella veu prima, segurament vas mirar per l'espiell i en veure un adolescent que podria ser el teu fill, vas obrir, no del tot. Però quan et vaig explicar què volia em vas atendre com si fos un periodista professional. Em vas fer sentir adult. Un amic teu seguia la conversa de prop. No sé si va arribar a fer cap comentari. Després de parlar una bona estona em vas mostrar l'estudi. Aquesta és la casa que tenia abans, ara hem pogut comprar un pis i aquesta la faig servir d'estudi. Les parets eren plenes de quadres dels amics. Vaig mirar d'esquitllentes la màquina d'escriure amb por de trencar la intimitat de foli que hi havia. I vam sortir al balcó per fer algunes fotografies. El teu amic va ser l'encarregat. Amb la primera, el sol et donava directament a la cara i vas tancar els ulls. Em vas demanar un canvi de posició, i finalment l'amic va poder fer la bona. Després em vas convidar anar a casa teva. Recordo bé? Era un àtic amb una terrassa esplèndida i encara em vas deixar una fotografia amb el teu fill.
L'Ajuntament franquista de Santa Coloma de Gramenet va impedir que la revista sortís a la venda i aquell va ser el darrer número. Mai no te'l vaig poder dur a casa, on anava sovint perquè em dediquessis un darrere l'altre tots els teus llibres. Els llegia entusiasmat, perquè parlaves de mi, de la meva gent. Els seus protagonistes els veia cada dia a l'institut, als autobusos, pels carrers de la meva ciutat. Eren gent senzilla i humil, gent treballadora a qui alguns poderosos volien robar el futur i que van ajudar a construir la nova Catalunya.
Després vaig patir diversos problemes familiars i la meva vida va fer un tomb. No vaig trigar gaire a integrar-me a la lluita per la democràcia i a treballar colze a colze amb el moviment veïnal de la meva ciutat. Vam perdre el contacte. La clandestinitat tenia aquestes contra-partides tan dures com deixar de visitar determinades persones, deixar de saludar amics pel carrer, canviar-te el nom, no parlar d'allò que feies ni amb els més íntims. Prou que ho saps.
L'any 1974, quatre anys després de la nostra entrevista, la Comissió del Barri de Santa Rosa i la Gestora de l'Associació de Veïns, que eren els mateixos, van decidir de crear una biblioteca popular. Vaig aportar al voltant de 300 llibres, entre ells els teus. Anys després, ja en democràcia, les vocalies culturals de les AA.VV de Santa Coloma van crear el Casal de Cultura de Santa Coloma, entitat que va fer servir com a seu la rectoria del capellà Josep Sánchez, un home bo i treballador que es va anar a viure a un pis de lloguer i va cedir la rectoria al barri. I en aquell casal es va fer una Sala de Lectura on van anar a parar la majoria de llibres de la Biblioteca Popular de l'Associació de Veïns de Santa Rosa. Anys després, entre 1986 i 1990, vaig pertànyer a la Junta directiva del Casal. Un dia vaig fer un cop d'ull a la biblioteca i vaig veure bona part d'aquells 300 llibres. Algú havia retallat amb tisores les cantonades on hi havia el meu nom, però el que més em va doldre és que havien arrencat les pàgines on hi havia les teves dedicatòries. Sort que no els vaig donar tots. Ara aquell Casal ja no existeix, el Bisbat es va vendre els locals per fer pisos. No sé on hauran anat a parar els llibres.
Vas venir a Santa Coloma moltes vegades, però sempre arribaves envoltat pels regidors o per altres persones que ara anomenem líders d'opinió, que no em van deixar mai d'acostar-me i dir-te que era aquell adolescent que et visitava amb els teus llibres sota el braç.
El 2003 vam coincidir a la mateixa taula en un dinar que organitzava Tribuna Catalana amb motiu d'una conferència de Josep-Lluís Carod-Rovira. Vaig pensar que havia arribat el moment de parlar i recordar aquella trobada i quedar per donar-te un exemplar de la revista, que finalment vaig aconseguir. Però entre tu i jo hi havia més persones. Vaig pensar que et diria alguna cosa després dels cafès, però vaig marxar abans d'acabar l'acte, i ja no t'he pogut veure fins aquest divendres al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, davant el taüt que se't porta per sempre més.
Guardaré per sempre dintre del cor la llum dels teus ulls, el so de la teva veu i el metratge de la teva lluita. Tantes coses que ens vas donar!
Gràcies, Paco
L'Ajuntament franquista de Santa Coloma de Gramenet va impedir que la revista sortís a la venda i aquell va ser el darrer número. Mai no te'l vaig poder dur a casa, on anava sovint perquè em dediquessis un darrere l'altre tots els teus llibres. Els llegia entusiasmat, perquè parlaves de mi, de la meva gent. Els seus protagonistes els veia cada dia a l'institut, als autobusos, pels carrers de la meva ciutat. Eren gent senzilla i humil, gent treballadora a qui alguns poderosos volien robar el futur i que van ajudar a construir la nova Catalunya.
Després vaig patir diversos problemes familiars i la meva vida va fer un tomb. No vaig trigar gaire a integrar-me a la lluita per la democràcia i a treballar colze a colze amb el moviment veïnal de la meva ciutat. Vam perdre el contacte. La clandestinitat tenia aquestes contra-partides tan dures com deixar de visitar determinades persones, deixar de saludar amics pel carrer, canviar-te el nom, no parlar d'allò que feies ni amb els més íntims. Prou que ho saps.
L'any 1974, quatre anys després de la nostra entrevista, la Comissió del Barri de Santa Rosa i la Gestora de l'Associació de Veïns, que eren els mateixos, van decidir de crear una biblioteca popular. Vaig aportar al voltant de 300 llibres, entre ells els teus. Anys després, ja en democràcia, les vocalies culturals de les AA.VV de Santa Coloma van crear el Casal de Cultura de Santa Coloma, entitat que va fer servir com a seu la rectoria del capellà Josep Sánchez, un home bo i treballador que es va anar a viure a un pis de lloguer i va cedir la rectoria al barri. I en aquell casal es va fer una Sala de Lectura on van anar a parar la majoria de llibres de la Biblioteca Popular de l'Associació de Veïns de Santa Rosa. Anys després, entre 1986 i 1990, vaig pertànyer a la Junta directiva del Casal. Un dia vaig fer un cop d'ull a la biblioteca i vaig veure bona part d'aquells 300 llibres. Algú havia retallat amb tisores les cantonades on hi havia el meu nom, però el que més em va doldre és que havien arrencat les pàgines on hi havia les teves dedicatòries. Sort que no els vaig donar tots. Ara aquell Casal ja no existeix, el Bisbat es va vendre els locals per fer pisos. No sé on hauran anat a parar els llibres.
Vas venir a Santa Coloma moltes vegades, però sempre arribaves envoltat pels regidors o per altres persones que ara anomenem líders d'opinió, que no em van deixar mai d'acostar-me i dir-te que era aquell adolescent que et visitava amb els teus llibres sota el braç.
El 2003 vam coincidir a la mateixa taula en un dinar que organitzava Tribuna Catalana amb motiu d'una conferència de Josep-Lluís Carod-Rovira. Vaig pensar que havia arribat el moment de parlar i recordar aquella trobada i quedar per donar-te un exemplar de la revista, que finalment vaig aconseguir. Però entre tu i jo hi havia més persones. Vaig pensar que et diria alguna cosa després dels cafès, però vaig marxar abans d'acabar l'acte, i ja no t'he pogut veure fins aquest divendres al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, davant el taüt que se't porta per sempre més.
Guardaré per sempre dintre del cor la llum dels teus ulls, el so de la teva veu i el metratge de la teva lluita. Tantes coses que ens vas donar!
Gràcies, Paco
Rodolfo:
por origen, formación y afinidades, bien lo sabes, me ha resultado familiar (en el sentido extenso del término) y gratificante. Fraternal.
Un poco más frívolamente, te diré que he flipado con la foto. Hostia! cualquiera te conoce! Vaya tipito y qué parecido con Xosé Afonso.
Una abraçada.
Querido Rodolfo,
Eres una caja de agradables sorpresas, como siempre.