La bústia de casa era buida. El ruter que m'ha d'enviar el senyor Orange (el mateix que abans es deia senyor Wanadoo), encara no ha arribat. Normal (en aquest país de fireta, tota incompetència empresarial s'ha de considerar normal). [+]
Aquests dies de connexió via RTB m'han fet reviure una altra sensació que creia oblidada: la de navegar contra el rellotge. Casa segon compta (puntua a favor del compte corrent d'algú altre). Les conseqüències poden ser molt emprenyadores: encara em fa mal una factura de telèfon que vaig pagar l'any '94 o '95, que pujava a 50.000 pessetes. No hi havia la mula, ni el podcast, ni el YouTube, ni els fantàstics invents que des de divendres em són negats. Però existia una cosa que es deia IUMA (Internet Underground Music Archive), on podies trigar una hora, o una hora i mitja, per descarregar-te el fragment d'una cançó. Ara sembla cutre, però aleshores era pura glòria. Com que sóc més garrepa que abans, només entro a la xarxa quan és estrictament necessari: consultar dades concretes, enviar articles, i poca cosa més. I és increïble, però en aquestes circumstàncies un pot viure igualment feliç o infeliç. Em sembla que, si acabo de reunir una mica de valor, aprofitaré l'avinentesa per atacar d'una vegada Guerra i pau ;)
