La
seva pell era pell de diumenge a la tarda, olor, sabor, color, de diumenge a la tarda. Podies
passar-hi tot el temps del mon. Tot. Recórrer amb els dits en tots els sentits
de la geografia possibles, olorar la frescor de cada plec amb una nova
intensitat, dibuixar-la amb qualsevol llum o intentar acabar-te-la a cops de
llavis. Sempre hi trobaves un nou racó on poder aturar-te i deixar un
bes rere l’altre amb tota la calma del mon, amb tot el temps que el mon et
dona, enlla mateix, en el lloc exacte d’aquella pell eterna de diumenge a la
tarda.
Òbviament,
era un somni. Certament ho era. Però caram, certament, quin somni...
Diuen que no podem somiar les olors... potser era molt real aquesta pell de diumenge, potser vas viatjar a través d'ella tant intensament que no volies que acabés la tarda. No serà que és millor recordar-la com un somni?
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
