Assisteixo al comiat multitudinari, emotiu i contingut d'un home que se'l mereixia. El tanca un clàssic, "La vall del riu vermell". [...]S'enfila a l'estrada una dona, amb dificultats. No és la mateixa que ha dirigit la resta de cants. S'acosta al micro i diu, per tot preludi: "Aquesta la cantarem tots."
Penso que potser sí, però com s'ho farà per arrossegar-nos-hi? Tot i que som molts, durant la cerimònia la majoria hem callat, respectuosos, expectants, o potser només fatigats de tants comiats.
Entona el primer compàs de la cançó: "Trobarem a faltar el teu somriure..." I s'enfila d'una manera... es fa tan difícil de seguir... desafina en una mesura tal com si diguéssim, que sí, en efecte: la sala en ple s'afegeix al cant i hi dóna una homogeneïtat harmònica notable.
Deu ser aquest el truc, doncs, si vols fer cantar: obligar els assistents a tenir la necessitat d'ofegar amb el seu cant el teu cant. I, segur que sense adonar-se'n, ha posat el colofó més just a la vida del nostre home, que va saber posar la seva veu fràgil sempre al servei de la veu de tots.
Penso que potser sí, però com s'ho farà per arrossegar-nos-hi? Tot i que som molts, durant la cerimònia la majoria hem callat, respectuosos, expectants, o potser només fatigats de tants comiats.
Entona el primer compàs de la cançó: "Trobarem a faltar el teu somriure..." I s'enfila d'una manera... es fa tan difícil de seguir... desafina en una mesura tal com si diguéssim, que sí, en efecte: la sala en ple s'afegeix al cant i hi dóna una homogeneïtat harmònica notable.
Deu ser aquest el truc, doncs, si vols fer cantar: obligar els assistents a tenir la necessitat d'ofegar amb el seu cant el teu cant. I, segur que sense adonar-se'n, ha posat el colofó més just a la vida del nostre home, que va saber posar la seva veu fràgil sempre al servei de la veu de tots.
