Fa cosa d’un mes, un amic que té un càrrec en una modesta organització de la societat civil em va dir que l’havien convidat a la famosa conferència de l’Artur Mas, i que si volia acompanyar-lo. Em va picar la curiositat, i vaig accedir sense pensar-m’ho
Com més s’apropava el dia, més mandra em feia, entre d’altres raons perquè vaig rebre dues invitacions més, a través de militants de Convergència. Em deu passar allò que deia el Groucho Marx, que mai no s’apuntaria a un club que admetessin gent com ell, però cada cop em semblava més que anaven buscant una claca, com passa en els mítings d’avui dia, que només importa l’estoneta que et treuen a la tele.
El dia de la conferència vaig deixar el cotxe a casa (visc fora de Barcelona), i vaig dir-li al meu amic que em feia mandra, directament, sense pensar en una excusa tipus tinc una reunió que se m’allarga o a la sogra l’han ingressat. L’home s’ho va prendre malament, perquè es veu que l’organització que m’havia cursat la invitació havia batallat de valent per situar-nos a un lloc preferent, concretament a la fila 12, i per no desairar-lo hi vaig fer cap.
Hi havia dues entrades, una per la Diagonal i una altra vip, al davant de l’hotel Juan Carlos, i naturalment, nosaltres, tot cofois, que anem cap a l’entrada vip. He de reconèixer que, tot i que hi havia un vigilant, n’hi va haver prou amb dir que teniem una invitació perquè ens deixés passar amb un somriure. No sé si és que em va confondre amb algú conegut, jo que venia amb trajo i corbata de la feina, o és que tothom tenia una invitació o, no ho descartem, em va reconèixer pel rostre, però no em va demanar la invitació, cosa que va ser una sort, perquè me l’havia deixat al despatx.
En un taulell abans d’entrar a la sala vaig dir el meu nou i em van donar un paperet on hi constava, efectivament, la fila 12 i el seient que em pertocava. En aquell moment en Rosell de Foment retirava la seva acreditació i un que em sembla que era Quico Homs corria per allà. Què importants que som, aquí, amb l’èlit ciutadana!
Del paperet no sé que n’he fet. He vist que algun blocaire l’ha escanejat i l’ha penjat al bloc, com si fos una entrada d’un concert dels Ramones de finals dels setanta o de la final de la UEFA amb l’Espanyol (esdeveniments que lamentablement són irrepetibles), i és una llàstima, perquè al meu seient hi havia un altre paperet enganxat amb cel.lo amb el meu nom, però no vaig pensar a endur-me’l.
Cop d’ull pels voltants. Tres files més endavant, la Núria Feliu. Apareix el Josep Maria Cullell fent-se el xulet madur, i em distrec quan em presenten un senyor que es veu que ha estat rector d’una universitat. Per allà hi treu el cap l’amic Duran i Lleida, i fa una cosa que sempre fa i que algú li hauria de dir que és molt lletja: va donant la ma a la gent que se li acosta sense mirar-los a la cara, i sense deixar de conversar amb algú sense dubte més interessant. Tres files més enrera una senyora alta amb abric de pells amb una pinta d’anar per la quinzena operació d’estètica, em crida l’atenció, pobra dona, ni el Michael Jackson fa tanta pena. Hi ha la creme de la creme i, a més, algun despistat com jo. Que bé que m’ho passo!
Comença la conferència, video del David Madí (em pregunto si gent com el Monzó, que hi surt, hi ha donat permís, i si ho ha fet, quant cobra per sortir una fraccció de segon el dia memorable de Frankfurt), aparició estelar de l’Artur, i comença la gresca. Després d’un començament tirant a interessant, hi ha una part central avorridota, i li pregunto al meu veí de cadira, el que m’ha convidat, si té la sensació d’estar vivint un moment històric, i se li escapa el riure. Un dels de l’associació amb la que he vingut, que és convergent-sobiranista, s’està clapant perillosament, perquè abans només tancava els ulls, però ara comença a caure-li el cap. Al final, quan el Mas surt amb allò del dret a decidir, i que a Madrid et diuen, per fer-se el simpàtic, que tu no pareces catalán, i la gent aplaudeix, l’home s’eixoriveix una mica i acabem sense incidens.
Bé, ja podem marxar? No, home, no, que aqui hi vens perquè et vegin, anem a saludar. Afortunadament, a mi no em coneix gairebé ningú, i quan el meu amic comença a estirar el coll per fer-se trobadís, jo m’escapoleixo de l’escomesa i vaig agafant el camí de la sortida (la sortida vip, s’enten). Pujo al 7 i a primera fila hi ha l’Antoni Bassas i un altre que em sona i estiro l’orella per veure si expliquen algun secret (del Barça, és clar), però em sembla que vigila força.
Les vegades que he anat a una cosa de Convergència sempre em passa el mateix. Tothom, excepte els més iaios, fa una pinta de ser de dretes que espanta,. Si el dret a l’auto-determinació l’hem d’exercir amb aquesta colla treient les banderes pel carrer, anem aviats.
Oh, la glamurosa i liftada Feliu! i el Kennedy català!, un paler kitsch veurel's.
Jefferson, Franklin & Co eren panteres negres, o què?
Cordialment, Amadeu.