un realitzador, anomenat senyor Godard; la seva dona, de la qual hi és separat; la filla d’ambdós, adolescent i amb qui té una difícil avinença; l’amant d’ell; una meuca i el seu entorn; uns senyors encorbatats i executius amants de practicar el sexe fora de les convencions.
En tenim, també, un títol doble. O multitud de títols: la vida, la joia, el cel, la passió. Bo i obrint i tancant diversos capítols, de la pel·lícula.
Les vides: són existències difícils, esqueixades, furtades, incompletes, problemàtiques, problematitzades, amb tot de disjuntives i de cruïlles. Un si es, no es sense parangó. Amb una feble i discontínua progressió narrativa. Les vides convergint i esmicolant-se.
En Godard en fa un ús notable, de nou, de l’alentiment de la imatge, la seva congelació. Tot accelerant, apaivagant, aturant el desenrotllament dramàtic.
Film estrany, amb un punt d’hiperbòlic, fascinador, també.
Parla en Jean-Luc Godard: “El cinema no és pas una imatge darrere l’altra: és una imatge que sumada amb una altra, en forma una tercera. Aquesta tercera l’acaba de formar l’espectador en el moment en què veu la pel·lícula. és un film on, finalment, tots els personatges interessants són dones, ja que són les forces més definides, més variades”.
. Sauve qui peut (la vie). Dir. Jean-Luc Godard. Amb la Isabelle Huppert, en Jacques Dutronc, la Nathalie Baye. Suïssa-França. 1980.
Qui som: Em dic Ming. Wu Ming.cat
