Llegeixo que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha presentat l'estudi "Escriure en català: Estat de la professionalització" on es destaca que "la dedicació a escriure en català és una activitat que ha anat creixent i s’ha anat especialitzant, fet que indica una major professionalització del col·lectiu". Fins aquí només puc fer que regalar abraçades i mostrar-me satisfet com a català i com a lector. A més, el 49% dels enquestats afirmen tenir una dedicació regular a l’escriptura, malgrat que no se senten ben retribuïts i han de compaginar l'escriptura amb d'altres feines; com ha passat tot sovint, no només han escrit els milionaris. De nou, però, una dada per estar content i sadollat.
Ara bé, la cosa es comença a tòrcer quan perdent el temps trobo que el 49´5% de la mostra general afirmen ser funcionaris, mentre que el 24´6% són autònoms. En canvi, els més professionalitzats, aquells que només es dediquen a l’escriptura són un 6´8% de la mostra. O sigui que els nostres escriptors, els que fan avançar la nostra literatura, són bàsicament professors d'institut i empleats de correus o de l'administració autonòmica. Doncs Déu n'hi do. No sóc qui per criticar què fa o deixa de fer ningú però em preocupa que la meitat dels escriptors catalans siguin funcionaris. Quines vivències aporten? Les pòlisses que veuen passar, els impostos que fan pagar? O més aviat es recreen en la dificultat intrínseca de l'ensenyament? La frustració d'enfrontar-se a un adolescent és gegant però no sé si només així, o només d'això, pot viure la literatura catalana.
No m'estranya que la majoria de la població no sabés qui era la meitat de la representació catalana a la Fira de Frankfurt. Això ens porta a una dificultat de definició: què és ser escriptor? Val haver publicat un llibre o un guió? Vol dir dedicar-s'hi principalment com a quest 6´8%? Si encara costa trobar la categoria laboral de periodista com ha de ser de difícil trobar la d'escriptor. Però el que crec que no ha de ser un escriptor és un funcionari. Que sí, que hi ha hagut escriptors genials que treballaven en una oficina, com el gran Jaime Gil de Biedma, però el que critico és l'esperit funcionarial, el fer per estar i l'estar per anar-hi anant.
No vull creure que hi hagi persones que es dediquin a escriure estant pendents de tal subvenció o de tal premi literari. Sí, tots hem de menjar i d'escriptor hi ha poca palla per repartir però m'obsessiona que no arribem al moment en què s'arribi a ser escriptor traient oposicions.
(article publicat a Cultura21)
Ara bé, la cosa es comença a tòrcer quan perdent el temps trobo que el 49´5% de la mostra general afirmen ser funcionaris, mentre que el 24´6% són autònoms. En canvi, els més professionalitzats, aquells que només es dediquen a l’escriptura són un 6´8% de la mostra. O sigui que els nostres escriptors, els que fan avançar la nostra literatura, són bàsicament professors d'institut i empleats de correus o de l'administració autonòmica. Doncs Déu n'hi do. No sóc qui per criticar què fa o deixa de fer ningú però em preocupa que la meitat dels escriptors catalans siguin funcionaris. Quines vivències aporten? Les pòlisses que veuen passar, els impostos que fan pagar? O més aviat es recreen en la dificultat intrínseca de l'ensenyament? La frustració d'enfrontar-se a un adolescent és gegant però no sé si només així, o només d'això, pot viure la literatura catalana.
No m'estranya que la majoria de la població no sabés qui era la meitat de la representació catalana a la Fira de Frankfurt. Això ens porta a una dificultat de definició: què és ser escriptor? Val haver publicat un llibre o un guió? Vol dir dedicar-s'hi principalment com a quest 6´8%? Si encara costa trobar la categoria laboral de periodista com ha de ser de difícil trobar la d'escriptor. Però el que crec que no ha de ser un escriptor és un funcionari. Que sí, que hi ha hagut escriptors genials que treballaven en una oficina, com el gran Jaime Gil de Biedma, però el que critico és l'esperit funcionarial, el fer per estar i l'estar per anar-hi anant.
No vull creure que hi hagi persones que es dediquin a escriure estant pendents de tal subvenció o de tal premi literari. Sí, tots hem de menjar i d'escriptor hi ha poca palla per repartir però m'obsessiona que no arribem al moment en què s'arribi a ser escriptor traient oposicions.
(article publicat a Cultura21)
El que sí comparteixo la preocupació és del sector privat. És mentida que els funcionaris treballin poc. El que és una barbaritat és que a les empreses privades es perdi tant de temps a la feina. Els horaris no permeten tenir una vida paral·lela. La dedicació sol ser tan exclusiva, com finalment, inútil... perquè, ... quin sentit té acabar a les 8 del vespre, quan es pot concentrar l'horari de 8 a 4, o si m'apureu, de 8 a 3, treballant 35 hores, com als països civilitzats. Quina necessitat hi ha que les botigues obrin fins quarts de 10, quan tancant a les 6 vendrien el mateix? A Alemanya hi ha més escriptors no funcionaris... perquè tenen horaris més intel·ligents,
Joan, si de debò es vol millorar aquest país, val més que carreguem contra les estúpides tradicions irracionals de l'empresa privada. La gent tindria més temps per llegir, escriure o fer aerobic. Titllar els funcionaris -és a dir, mestres, metges, bombers- de mandrosos, de poc treballadors, és una obsessió malatissa. La del borni que no vol recuperar l'ull, sinó la del que voldria tothom cec.
Per cert, Einstein, Kafka, Kavafis, Pessoa,... tots aquests, també eren funcionaris.
L'empresa privada no sé si té tradicions irracionals. Evidentment estic a favor de que cadascú faci el que vulgui amb el seu temps lliure. Ara bé, no estem creant una societat que té una funció intel·lectual -com és la literatura- acomodada? Crec que sí que hi ha aquest perill. I que escrigui qui vulgui, sigui Kavafis o un benestant com en Foix. No criticaré que s'escrigui, però permet-me que sí critiqui el com. Perquè crec que estaràs d'acord amb mi que no tot s'hi val.
Som un país amb l'obssessió de fer de funcionari. No fa ni mig segle que era una cosa socialment molt mal vista. Només superat pel cas de ser mare soltera.
Ahir els considerats rucs tenien el seu destí escrit per fer de funcionari. Avui, pel que sembla, només cal tenir vocació artística o literata. La vida és una broma.