Anys
i panys de lluita ideològica per vestir una societat obrera catalana que ell
pensava que dirigiria els destins del País. El V i VI congrés del PSUC es va
encarregar de fer fonedís tot allò que el
somni comunista havia imaginat. L’eurocomunisme, la transició, els pactes de la
Moncloa, les invasions de Txecoslovàquia
i d’Afganistan i la forta pressió del capitalisme ferotge varen trencar tot el
que s’havia dissenyat. Així ens van les coses.
En
López Raimundo
va ser referent del PSUC i després de mort
en seguirà sent. Ha rebut moltes distincions, reconeixements polítics i socials,
tothom, amics i enemics polítics, destaquen la seva vàlua. Ara tothom en vol
ser amic o conegut, esta bé que al final de la teva vida et saludin efusivament.
Jo
veig aquest reconeixement com una cosa que va estretament lligada a totes les persones
que han deixat la pell pel mateix projecte que avui simbolitza López Raimundo. El
reconeixement als peons o la mà d’obra de la política que ha treballat, hores, dies
i anys per assolir unes fites (les mateixes que volia en Gregorio) que al final
s’han vist frustrades pels esdeveniments polítics al nostre País. Volíem
dirigir el canvi, la transformació de la societat, per fer-la més justa i
igualitària, i ens hem trobat amb una realitat que ens ha desbordat. El capitalisme
ha assolit un dels seus màxims històrics amb l’ajut inqüestionable de les renúncies
de la classe treballadora catalana.
Si
volíem habitatge digne i suficient, aquí tenim el resultat. Si volíem sanitat pública
i per tothom, la tenim, però més privatitzada que mai. Si volíem escola pública
catalana, ja la tenim, però condicionada per la privada concertada, finançada amb
diner públic. Si volíem...., ja veieu com ho tenim.
Reconeixent
la tasca d’en Gregorio López Raimundo,
reconeixem la tasca dels militants comunistes del PSUC, als quals algun dia, algú, haurà de proposar la concessió de
la Creu de Sant Jordi o la medalla d’or de la Generalitat, per la seva contribució
en la lluita antifranquista i per damunt
de tot pel seu sacrifici ideològic.
En Manel Moreno Mauricio, l’Abilio Campos, l’Enric Juliana o la Montserrat Maresma de Badalona, l’Antonio Sanchez Romero, la Carme Parra o l’Emili Tauste de Palafrugell, per posar exemples molt coneguts per mi, mereixen també un reconeixement públic de la feina que varen fer per defensar les llibertats i l’emancipació de la classe treballadora. En definitiva per defensar un País molt diferent al que tenim avui.
