“El govern diu i rediu que no li pertoca de demanar la dimissió d'un membre d'un altre executiu, i el president Montilla ha intentat aquests últims dies de convèncer els consellers d'Esquerra i d'Iniciativa amb acta de diputat perquè s'abstinguin en la votació i preservin la unitat de l'executiu.”
En Vicent Partal, a l’Editorial d’avui titulat “Excusa”, ho diu ben clar: “Per més gesticulació i xerrameca que avui posen sobre la taula, tots sabem per quin motiu el PSC no votarà la reprovació de la ministra dels trens: perquè no volen votar contra ells mateixos. No?”
I, és que perdem la memòria molt ràpidament, no? Què va passar el gener del 2004?
Recordem…
“El secretario general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, ha pedido (sic!) al presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, que acepte la dimisión presentada por el 'conseller en cap', Josep Lluis Carod-Rovira, por participar en una reunión con dirigentes de la banda terrorista ETA. (…)”.
I, esclar, una cosa és “demanar” i una altra “exigir”. Aquí hi ha la diferència. Qui demana és perque no pot decidir, qui exigeix, està decidint.
[El Bloc Marcús (RSS per seguir-lo) és
membre de la XBS; col·labora al bloc
col·lectiu Olla de Grills; i, aporta
informació a
