L'independentisme pren el relleu al catalanisme en la centralitat
Les estadístiques, en Colomines i la Paluzie
L'independentisme pren el relleu al catalanisme en la centralitat
Començo (ja que no ho he fet al primer apunt de la sèrie) per agrair a Òmnium Cultural l'organització de l'acte d'aquest cap de setmana, que no només ha valgut la pena per la pluja d'idees i per l'estat de la qüestió, sinó per moltes conclusions que se'n poden treure i perquè ha establert un precedent més en una línia de concatenacions que continuarà. El missatge als qui no hi han estat és, ras i curt, que vosaltres us ho heu perdut. No ha estat un acte edulcorat com algunes crítiques apriorístiques s'ensumaven. Ha valgut la pena. I molt. Ha estat com un laboratori per veure en quins termes es pot produir el debat dels propers mesos al país i per on evolucionarà. Tal com apuntava Antoni Vives en un recent apunt, l'independentisme està ocupant cada cop més la centralitat política del país, per molt que el món socialista continuï intentant l'associació semàntica entre independentisme i radicalitat. Si alguna cosa va quedar clara ahir és que la refundació del catalanisme que vol debatre CiU només té una sortida: l'independentisme. Aquest és el projecte que pren el relleu del catalanisme.
Les estadístiques, en Colomines i la Paluzie
Agustí Colomines, sempre a punt per llançar una galleda d'aigua freda, una dosi d'un determinat realisme que només ell, aparentment, coneix, va tenir un parell d'intervencions que li devien servir a ell per buidar el pap, però per poca cosa més. Va tenir la valentia de preguntar-se si algú es creu això dels Països Catalans. Ho va dir en un acte d'Òmnium Cultural, una entitat que forma part de la Federació Llull juntament amb l'ACPV i l'OCB. Com a mínim és poc delicat per no dir que resulta de mal gust. Ho va dir arran de la intervenció de Rita Marzoa, que creia que el debat no s'hauria d'haver centrat únicament en el Principat. Aquest debat existeix i té tot el sentit del món. Que la nació és els Països Catalans és clar; que el procés independentista està molt més avançat al Principat, també; que el Cercle d'Estudis Sobiranistes se centra en el Principat, també; i que estatpropi.cat abasta el conjunt de la nació, també. Però calia preguntar si algú es creu això dels Països Catalans?
Una altra cosa que no ens hem de creure són les enquestes, segons en Colomines. L'única enquesta bona és la de les urnes. Molt bé. Per això volem un referèndum, però les enquestes marquen una tendència, i com que els mitjans les han utilitzades durant molts anys per ofegar i minoritzar una demanda social que existia, quan aquestes comencen a ser positives un servidor és el primer a utilitzar-les. Però hi ha una altra resposta que desmunta millor la simplicitat argumentativa de Colomines, i Elisenda Paluzie, per sort, es va encarregar de treure-la a col·lació: les enquestes i els estudis s'utilitzen en econometria per fer prediccions. És, doncs, una eina científica necessària. Que se n'ha de fer un cas relatiu? D'acord. Però hi ha qui sembla que té un gran interès a treure-hi crèdit per, tot seguit, fer aquella operació segons la qual l'única expressió de l'independentisme és el vot a ERC. Així, veient els vots que ERC pugui treure en unes eleccions aviat ho tenen tancat i resolt.
Les crítiques de Colomines van tocar altres tecles. Com es diu popularment, no va quedar ni l'apuntador: va dir que cal acordar un diagnòstic, però el que jo li proposo (que necessitem un estat propi) no crec que li vagi bé; va carregar-se la PDD dient que el dret de decidir no diu res, menyspreant la realitat que el 18 de febrer de 2005 moltes persones es van aplegar sota aquest lema i que ho tornaran a fer l'1 de desembre; va dubtar que estiguem en condicions d'enfrontar-nos democràticament amb l'Estat deixant clar que ell no està disposat a fer la guerra (però en quin país viu??!!); i va recordar-nos que els sindicats no fan costat a la causa independentista, cosa que tota sola ens hauria de fer abandonar tota il·lusió (perquè per a ell deu ser una il·lusió) de sobirania. Al final de la seva intervenció, davant del desert i el silenci que ell mateix havia creat, no sé què devia fer o què devia sentir. Quina és l'alternativa? Quin és el camí? Que Sant Agustí ens il·lumini!!! (Mal negoci ha fet la Fundació Trias Fargas traient l'Antoni Vives per posar-hi en Colomines.)
M'alegra sentir-te dir que la nostra nació són els Països Catalans: perfecte. Però no és aquesta la postura oficial de López Tena i companyia; llur plantejament no és pas començar pel Principat, on hi ha millors condicions objecives (la teva postura, prou correcta), sinó limitar-s'hi, passant alegrament de la resta del país. El que això suposa per a aquesta resta del país és, curt i ras, una traïció; mira't el que en diu el nostre compatriota Cucarella : http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/5724
He vist que algú --no pas tu-- cita per aquí, laudatòriament, la proposta bilingüista de López Tena, perquè, total, "és la situació actual". En efecte: la situació actual també és l'opressió nacional, la dispersió territorial, la monarquia borbònica, la pseudodemocràcia postfranquista; tot plegat té la mateixa legitimitat. Aviam: si la independència no ha de servir per a normalitzar la llengiua, el primer pas de la qual normalització ha d'ésser necessàriament el monolingüisme oficial, ¿per a què volem la independència? Quan aquest corresponsal teu considera aquest liquidacionisme de López Tena "intelligentíssim", ¿vol dir que cal enganyar la gent perquè s'apunti a la independència pensant-se que Catalunya serà un membre més de la Comunidad Iberoamericana? De debò que hi ha coses que no s'entenen... Però és justament aquest el problema de l'ambigüitat del "sobiranisme".
Xavier,
És cert que l'independentisme guanya centralitat, però exclusivament dins el nacinalisme. Una altra cosa és si aquesta centralitat té res a veure amb les aspiracions del global dels ciutadans.
Com a sobiranista jo aspiro a que el nacionalisme continui essent majoritari a Catalunya alhora que s'esmola i s'aguditza la voluntat de la secessió. Ara, serem capaços de fer d'un nacionalisme clarament independentista el centre polític del país. Francament, ho dubto.
Que la rigidesa de plantejaments no ens faci traidors.
Salut,
Marc Arza
www.catalunyafastforward.blogspot.com
Tu aspires que el nacionalisme sigui majoritari. Jo espero que tinguem un estat propi. La clau és la sobiranització del nacionalisme (són els deures de CiU) i la difusió d'argumentaris pràctics i contundents com els de López Tena, que coneixes sobradament. CiU té ara mateix un combat intern entre els partidaris de l'aproximació a ERC i els partidaris de la sociovergència. El model federal que actualment defensa el partit els acosta més al PSC que no pas a ERC. A veure què hi podeu fer els sobiranistes per decantar la balança.
Però no podem esperar que els qui se senten identitàriament espanyols hagin d'abraçar la globalitat del pensament nacionalista. Poden sentir desafecció d'Espanya si se senten econòmicament maltractats pel fet de viure a Catalunya. Si fem aquesta aposta per buscar el punt de trobada d'aquestes dues línies, l'independentisme continuarà essent cada cop més la centralitat política. Si forcem aquest grup a claudicar dels seus sentiments, que són els que són, trigarem com a mínim dues generacions... d'entrada.
Vas ser ahir a l'acte d'Òmnium? Vas sentir els aplaudiments als plantejaments de López Tena?