Sofia, Sofia, si no en saps, aprèn del papa...
Pobre Bill Murray! Després d’una extensa carrera com a actor còmic van i el nominen a un Oscar... Per quina pel·lícula? Lost in Translation. Viure per veure!!! No entenem com el 90% de la crítica cinematogràfica i el gruix de l’espectador mitjà d’aquest planeta poden defensar que “això” sigui una gran pel·lícula. Fins i tot han arribat a deshonrar Breve Encuentro, comparant-la amb ella.
Una de les defenses més típiques és afirmar que Lost in Translation (per què no han traduït aquest títol?) transmet a la perfecció la sensació de soledat que experimenta la protagonista perduda per Tòquio. I què? Durant 10 minuts està molt bé, però no pots omplir hora i mitja amb això.
Segona defensa típica: oh, és que retrata la nit de Tòquio. Primera, la persona que t’ho diu, probablement, el més a prop que ha estat de Tòquio és veient Bola de Drac pel Canal 33. I segona, si vols un retrat de la nit de Tòquio, tens dues opcions: Anar-hi, la qual cosa és cara i comprenem que no tothom s’ho pot permetre, o comprar-se la Guia de viatges del Discovery Channel.
Ara parlem del final. NO TREU CAP A RES!!!!! Quan sembla que han vist la llum i tot indica que faran alguna cosa de profit amb les seves vides, en una escena infumable pels carrers de Tòquio, el paio ATURA la vida de la metròpolis japonesa, com si es tractés de Palau de Plegamans en Diumenge de Pasqua, per què? Per fer-li un petonet i tustar-li l’espatlla. OHHH! Els defensors de la pel·lícula diuen que és que a la vida real és el que passa en realitat. La gent es resigna a la seva quotidianitat i tal. Però com diu una amiga meva: Si és realista, ja no és cine, són les notícies.
No ens impressiona l’atmosfera, ni la història, no ens arribem a sentir MAI identificats amb els personatges. Avorriment fins al final.
Els únics moments salvables són els moments Bill Murray, com no podia ser d’altra manera. Com per exemple, les proves per l’anunci de Whisky.
Sofia, Sofia, torna’t a mirar las Vírgenes Suicidas, que allò sí que era un tros de peli, i busca en el teu interior el moment en que et vas desviar del camí. Si no en saps, demana consell al papa.
La nena del pou & sergi borges
Trobo que va saber trasmetre una sensació (defensa nº1) que ja he experimentat i que continuo experimentant, bà sicament quan estic viatjant per feina. Això de trobar-se sol (-a en aquest cas) en un hotel al mig d'un lloc on no et pots identificar amb res ni ningú, doncs aquesta sensació existeix. Però entenc que el que no l'hagi viscuda mai no pogui entendre-ho.
Jo també m'esperava un altre final perque a tots en agraden els finals feliços. Però crec que si el final fos diferent, llavors si que la peli no tindria sentit. I de ben segur que amb un altre final, el comentari també seria negatiu, tipus 'la americanada de turno'.
con mi maleta i mi portatil... Conec perfectament la sensació d'estar
sol en un paÃs desconegut, la sensació de trobar-te totalment fora de
lloc en una sala plena de gent -desconeguda o amics de tota la vida-.
La pel·li em continua semblant buida totalment de contingut, molt ben
realitzada, però buida tant com la VÃrgens Suicidas -que al Sergi li
agrada- o la Maria Antonieta. Aquesta dona no fa pel·lÃcules, fa
plà nols estètics. És una bona fórmula per un curtmetratge o per cine
experimental, però per mà no n'hi ha prou per omplir 100 o 120 minuts o
els que durin ..
Glòria
Torno a discrepar i em sumo al gruix d'espectadors mitjans (que segur que és dolentÃssim) dient que la peli em va agradar molt (i molt i molt). Em va sorprendre agradablament veure al Murray a una peli que no fos fent el tonto per (en teoria) fer riure. I està bé que no us identifiqueu amb els personatges, això vol dir que no esteu (o està veu en el moment de veure la peli) penjats com un pernil.
I si el que voleu són pelis allunyades del realisme millor dedicar-se a "Dirty dancing" o "Independence day", que aixà segur que l'encerteu.Â
Només per curiositat: podeu donar algun exemple de peli que us agradi?