rpala |
divendres, 9 de novembre de 2007 | 09:04h
Ara fa 23 anys de la mort de Xesco Boix. Fa vergonya, molta vergonya, que encara avui la seva figura i la seva obra no hagin estat degudament reivindicades. Per impartir justícia, aquí tenim aquest disc del feliçment reunificat Grup de Folk, Què fas, polissó. Algunes cançons de Xesco Boix (Discmedi, 2007). Com aquest "Vull ser lliure" que, mal que alguns els pesi, ha quedat imprés al codi genètic de tot un país.Xesco Boix és una peça clau de
la recuperació de la cultura popular de la terra i de la introducció d'estàndards
del folk nordamericà dins de l'imaginari col·lectiu dels Països
Catalans. Admirador de la tasca de Woody Guthrie i Pete Seeger, va arribar a conéixer i intercanviar discos amb el mateix Seeger -el vell
comunista ho recordava en un documental de la sèrie Noms de TV3.
Jaume Arnella, cofundador del Grup de Folk amb el mateix Xesco, explica al llibret del disc: "estaves convençut que les cançons amaguen coses i que cal descobrir-les, que expressen i provoquen sentiments, que tenen una força i una tendresa que s'encomana a qui les fa vives cantant-les". Va patir una malaltia trista, la depressió. "Tu hi vas lluitar amb totes les forces i no vas deixar mai de voltar pertot arreu amb la teva guitarra -i amb la gorra- cantant i fent cantar, perquè deies que, malgrat tot, val la pena", escriu Arnella. El màxim animador dels nens es va acabar llençant un dia a la via del tren. Sempre he pensat que la seva mort era tot un símbol de com els valors de lluita i de canvi s'ensorraven, de com els fills de la generació del 68 s'allunyaven irremeiablement del que representava Xesco Boix.
Els temps, però, estan canviant. I ara, malgrat els oràcles curts de vista, s'enceta un cicle de revoltes mundials i, si guanyem, de transformació. Per això se'l reivindica, i probablement ara hi ha una altra generació que el tornarà a recuperar: haurà servit, doncs, la corretja de trasmissió –al marge dels mitjans de comunicació de masses– que han estat els caus, els esplais, el foc de camp, els continuadors abnegats de la tasca de Xesco com Noé Ribas... Tot això que tant ens costa de reivindicar als catalans (menys a Narcís Perich). Temps al temps. Ho portem al codi genètic.
Jaume Arnella, cofundador del Grup de Folk amb el mateix Xesco, explica al llibret del disc: "estaves convençut que les cançons amaguen coses i que cal descobrir-les, que expressen i provoquen sentiments, que tenen una força i una tendresa que s'encomana a qui les fa vives cantant-les". Va patir una malaltia trista, la depressió. "Tu hi vas lluitar amb totes les forces i no vas deixar mai de voltar pertot arreu amb la teva guitarra -i amb la gorra- cantant i fent cantar, perquè deies que, malgrat tot, val la pena", escriu Arnella. El màxim animador dels nens es va acabar llençant un dia a la via del tren. Sempre he pensat que la seva mort era tot un símbol de com els valors de lluita i de canvi s'ensorraven, de com els fills de la generació del 68 s'allunyaven irremeiablement del que representava Xesco Boix.
Els temps, però, estan canviant. I ara, malgrat els oràcles curts de vista, s'enceta un cicle de revoltes mundials i, si guanyem, de transformació. Per això se'l reivindica, i probablement ara hi ha una altra generació que el tornarà a recuperar: haurà servit, doncs, la corretja de trasmissió –al marge dels mitjans de comunicació de masses– que han estat els caus, els esplais, el foc de camp, els continuadors abnegats de la tasca de Xesco com Noé Ribas... Tot això que tant ens costa de reivindicar als catalans (menys a Narcís Perich). Temps al temps. Ho portem al codi genètic.
Som molts que recordem a en Xesco, Soc campany de tasca i alhora el seu biograf. D'entrada dir-vos, que no és va llençar a la via del tren, en Xesco estimava profundament la vida, va ser una accident que va patir en un moment de a seva vida que patia una depresió. Quedi ben calr. D' altre banda Gràcies per a recordar-lo.
Som molts que varem compartir tasca amb ell i seguim les seves petjades.
En xesco va deixar una llavor, aprofitem-la ! Serem el que volguem ser, i si volem ser lliures ho serem! Depent nomès de nosaltres!
Fa un any, vaig posar un disc d'en Xesco perquè l'escoltés el meu fill. I et juro que em saltaven les llàgrimes, UF! Recordo que quan era petit el vaig escoltar en una actuació a l'esplanada de Montbau i també conservo un bon record amb les meves germanes, que mai ens cansàvem d'escoltar i cantar amb els seus cassets.
Definitivament: QUI CANTA, ELS SEUS MALS ESPANTA!