Bachata
La bachata de Santo Domingo forma part dels gèneres musicals originàriament marginals i de sectors i classes socials baixes, com el tango argentí o el rebétiko grec. Com aquests gèneres urbans, narra el desplaçament geogràfic, els amors i , en el cas específica de les lletres de la bachata, sovint un fort contingut masclista. A partir del 80, amb l’ auge del turisme, la bachata es converteix en un gènere comercial i popular. Identifica un ritme i un ball de la República Dominicana.
No obstant, en el seu origen el mot bachata volia dir simplement festa, “juerga”, “jolgorio”, “parranda” i aquesta és l´ accepció que encara té a Cuba. En aquesta illa el ball rumba, en el seu origen-però també ara- té aquest doble sentit; és també una festa, “jolgorio”, etc. Com diu un popular chachacha: “Mulata como te gusta la bachata/que te emociona y te arrebata/cuando bailas cha cha cha”.
És el mateix sentit que pot tenir a Cuba el mot rumba.Una coneguda actriu cubana, Lita Romano, va ser atropellada per un cotxe i estava en coma. De cop, es va despertar, i movent el caos damunt del llit, va exclamar “¡Rumba!”. El metge no es pogué estar de dir “¡se salva!.
I ara un conte políticament incorrecte. Absteniu-vos ànimes càndides.A Cuba es contra que lluitar contra el dictador és impossible pel canvi demogràfic que ha comportat la revolució. Es diu que els negres , majoritàriament, no lluitaran per la democràcia, ja que mentre tinguin les tres “R” – que la revolució els ha proporcionat- ja en tenen prou :“Rumba (festa), ron y relajo” (cardar).
Musicalment la bachata o batxata és una mescla rítmica que procedeix del “son” cubà- la mare de tots els ritmes i salses caribenys-, el bolero (originàriament considerat un ball indecent, sobretot a Europa), el huapango i altres ritmes que barregen herència europea, heretatges indígenes i, sobretot, aportació africana. La forma de ballar-la, que pot recordar l´”indecent” merengue comporta moviments de peus a l’estil africà, però hi domina l´entrecreuament endimoniat de la parella i els sensualíssims moviments del cos i, particularment, dels malucs. A Amèrica, però, aquests balls no són considerats inconvenients, i així, a les festes, un pare els pot ballar (com passa amb els ritmes cubans) amb la seva filla: erraríem, doncs, si en féssim una lectura estrictament europea. Quan he vist ballar amb aquesta mestria,facilitat i sensualitat- com si fos de naixement, in situ, he jurat que no tornaria a ballar més salsa!.Les escoles de ball- i sovint algun alumnes- fan pena. “Besos y abrazos”, “No te puedo perdonar”, “La loca”, “Dueño de la noche”, “Que me la pegue”, “Vine a decirte adiós”...heus aquí uns títols ben característics de bachata. “Si de día discutimos/y de noche nos amamos/es que nuestras diferencias se acaban en la cama” canta Leonardo Núñez.
El cas de la bachata a la Rep Dominicana es molt curios. Tal com dius, es una musica molt popular, la toquen una gran quantitat de grups, alguns amb gran exit de vendes, la balla tothom i sona (a tot volum per cert) a tot arreu.
Malgrat aixo, per una bona part de la poblacio, sobretot els que es volen fer el "pijos" pero que son els mateixos que la consumeixen i la fan sonar a tota marxa en els CD's de les seves "yipetas" (4x4) se la considera una musica de poca classe, com del "populatxo"
Una anecdota viscuda En un d aquests grans Resorts de Punta Cana , al director (català) veient la popularitat de la bachata i com agradava a la gent , la del pais i la de fora, se li va ocorrer posar-ne com a sintonia d' espera en les trucades de telèfon. Dit i fet, i aixi ho va demanar al tecnics del telefon, que, per lo vist, no es varen atrvir a contradir-lo o donar-li la seva opinio. Quin cacau es va organitzar. Fins que, al cap de pocs dies, algu mes proper al ben intencionat pero desinformat català, es va decidir a dir-li que allo era quasi intolerable per la imatge d' un hotel que volia tenir una certa "classe" i que, on aniriem a parar, que allo ja começava a semblar una villita (motels d habitacions per hores molt populars al pais) Em va semblar com si hagues posat la Lola Flores com a sintonia d espera en un hotel de Girona.
Cursiosos fenomens, ja que, durant molts anys tambe va passar una cosa semblant a Buenos Aires amb el tango. Hi anaves com a turista i, si volies un espectacle de tango, o be anaves a raure al "Viejo Almacen" amb la canada corresponent o t havies de conformar amb l eterna parella de la cantonada del Caminito. Demanaves perque i et deien mes o menys que allo era cosa d altres temps, que estava passat de moda, etc. etc. Com si volguessin amagar ho. Aixo si, si tenies amics a la ciutat et portaven uns llocs populars fantastics, uns restaurants on menjar asados (majoritariament a les afores o al Gran Bs As) on els caps de setmana es menjava i sobretot es ballaven tangos com no ho he vist enlloc mes.
Tal volta saps molt de cuina, però de teoria política no sembla que sàpigues molt.
Efectivament veig que de teoría en saps molt (¿?), peró de realitats polítiques gens ni mica, per no parlar de cuina que probablement gens. De qué serveix la teva extraordinária (?¿) teoría política si no pot justificar una realitat,... com la cubana per exemple. No será d'aquest ximplets que ho justifiquen donan la culpa als americans, que sempre tenen la culpa de tot peró els dictadors segueixen al peu del canó (tant fatxes com rojos). A ón és doncs la teva "sabiduría" ?. No t'agraden les realitats ?. No cal dir que en Jaume Fábrega sap molt més que tú, no pas només de cuina,... digues que no t'agrada el que ha dit, que de pas és una obvietat i ha tallat la teva digestió per el dolor que causen les veritats. Salut.
Emeto una opinió, que ratifico; és legítim que no t' agradi, ja que, certament, hi ha una tradició d' esquerra socialista i comunista que ve del totalitarisme, i que encanta motl sinte.lectuals europeus, que en caniv, no pdorien viure als paísos que exlls exalten fins als núvols. Pel que fa a teoria i pràctica política, en podem parlar un altre dia, però no s' ha de confondre un aopinió- raonada- amb un desconeixmenet d ela persona. Et podries portar una sorpresa enorme. Gràcies per la teva aportació: això no és un blog monolítc.