Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa.
Gabriel Ferrater (Reus,1922- Sant Cugat del Vallès,1972) és el poeta de la nostra classe.
Cercant per la seva obra i la seva vida hem conegut els seus poemes, els seus amors i desamors, la vida università ria, les traduccions, la seva mort, volguda a consciència als 50 anys...
Tot plegat, parlant i recitant Ferrater, avui ens l'hem fet una mica més nostre.
Aquà teniu un dels nostres poemes preferits:
CAMBRA DE LA TARDOR
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordarà s
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
