frechina |
dimecres, 7 de novembre de 2007 | 17:28h
Manos Ahalinotopoulos és, a hores d’ara, un
dels clarinetistes amb més prestigi de Grècia. Poca broma, doncs: estem parlant
del país que ha donat monstres de la grandària de Tassos Chalkias, Yorgos
Mangas o Vassili Soukas. (continua)
La recepció de la seua obra a casa nostra ve
condicionada, però, pel decalage entre l’edició original del bellíssim Hyacinth (Sony, 1998) i la seua publicació
a l’Estat: Resistencia, 2006.Vuit anys,
en l’evolució d’un músic tan inquiet com Manos, són un món i, per això, el seu
pas per la Fira ens deixa un regust lleument agredolç: res hi queda ja
d’aquelles guarnicions elegants i sòbries que acompanyaven les seues talentoses
melodies —qui haja escoltat la que dóna nom al disc no l’oblidarà mai—; a
Manresa, es presenta amb una electrificació un mica patillera, inclús
m’atreviria a dir que accidental, que no fa massa nosa però que tampoc aporta
res: ni gosadia, ni nous matisos, ni cap emoció.
És cert, però, que per a això es basta ell
sol: la suite “Bacchic” sona fastuosa amb els seus ritmes trencats i els canvis
de tempo del clarinet; la versió del tema clàssic de Savvopoulos, “As kratisoun
i horí”, breu i intensa, denota el seu bon gust a l’hora de triar repertori; si
eventualment s’acosta a la tradició de l’Epir, el vespre agafa una volada
elevadíssima; i, fins i tot, quan en un gest de cara a la galeria, interpreta
una peça de Manolis Hiotis, presentant-la com la millor fusió feta mai entre la
música espanyola i la música grega, aconsegueix acabar redimit mitjançant una
sortida jazzística tan inesperada com brillant.
No és, ni de bon tros, el músic que assolia
moments veritablement sublims en un disc irrepetible, però on n’hi ha hagut
sempre en queda i allà n’hi havia molt.
elmondelaxirimita.blogspot.com