Camine corrents el breu tram que separa el Kursaal
del Pati del Casino, mirant de desempallegar-me de la fascinació que m’han
enganxat Gurtu i el quartet de corda italià per accedir amb una certa “puresa
emocional” al concert d’un dels meus cantautors preferits: el xipriota
establert a Grècia Alkinoos Ioannidis. (continua)El concert sembla que ja ha començat: pel camí m’arriba
la fosca remor de la carpa que en porta un tema que reconec: és “Me tosa
psemata”, la cançó amb la qual el vaig descobrir l’any 2000 o 2001, inclosa en
un recopilatori de música grega. Després em vaig agenciar el disc del qual
provenia, el sensacional Anemodiktis (Universal,
1999), un treball que ens presentava un cantautor elèctric i obert, que bevia
de les fonts de la tradició musical grega —des del rebétiko a la litúrgia
bizantina— per anar després a l’encontre dels recursos del rock anglosaxó.
De nou l’assistència és discreta, però hi ha força
grecs entre el públic que reconeixen els temes, que els ballen quan s’hi escau
i que hi asseguren un caliu ben agradable.
El repertori es basa fonamentalment en els seus
tres darrers discs d’estudi: el ja citat Anemodiktis
—Penell, en grec—; l’essencial Oi Peripeties enos Proskiniti
(Universal, 2004) —Les peripècies del pelegrí— i el recent Pou Disin Os
Anatolin (Universal, 2006) —D’oest
a est—, enregistrat en estreta col·laboració amb el seu violinista habitual Miltiadis Papastamou.
El moment més intens i emotiu s’esdevé amb “Kosmos
pai ki erhete”, grandíssim tema d’Anemodiktis
en el qual el grup s’endinsa per les colònies gregues del rock progressiu
—inevitable la menció a Dionysis Savvopoulos— amb un diàleg molt reeixit entre la
veu obsessiva i els instruments angoixants.
Quan enfilen un bell tema del darrer disc que
propicia una dansa més bella encara, abandone la carpa a la carrera mirant
d’arribar a la Plaça del Milcentenari, cinc-cents metres i dos o tres mil
esglaons —no sabria dir-ne quants— més amunt. Espere arribar-hi abans que els
eslovens Terrafolk hagen acabat la seua descàrrega d’energia atòmica i sentit
de l’humor a orri.
He tingut sort; encara escoltaré quatre temes
fantàstics que justifiquen amb rotunditat la fama que els precedia: grans
músics i grans brètols. I si no, mireu quin fi de festa: una vandàlica revisió
de la “Tocata y Fuga en Re Menor” de Bach en clau de folk hipervitamínic —“Bach
Alla Swing”— i una barreja, amb indicis evidents de psicopatia, entre el crit
histèric de Nina Hagen i els escarafalls vocals del death-metal, sobre el clàssic de Jimmy Davies “You’re my sunshine”
—aquella vella peça country que els del Liverpool li cantaven a Luis Garcia. Terrafolk
han passat per sobre la Fira com un xàfec violent deixant-nos xops de soroll i
disbauxa.
