frechina |
dilluns, 5 de novembre de 2007 | 15:08h
Trilok Gurtu no és només un dels millors
percussionistes del món: és, a sobre, una mena de hub cultural, capaç de trobar connexions entre la tradició musical
hindú de la qual prové i qualsevol altre llenguatge que se li propose. Al llarg
de la seua intensa trajectòria —els no iniciats poden fer-ne un tast al
recopilatori Twenty Years of Talking
Tabla (Union Square Music, 2007)—, ha col·laborat amb músics de tota mena i
condició, de Salif Keita a Path Metheny, passant per Don Cherry, Jan Garbarek, John
McLaughlin o Gilberto Gil. Ara els afortunats són l’Arké String Quartet, una
presumpta formació de cambra que encobreix, en realitat, quatre músics
estrafolaris i genials que ostenten un virtuosisme només comparable a la seua
desinhibició i manca de prejudicis. Tan és així que, durant bona part del
concert, arriben a eclipsar les sempre desparionades intervencions de Gurtu
sobre la tabla. (continua)
Ja de bon començament, l’Arké String Quartet posa
totes les cartes sobre la taula, incloses les que podria haver ocultat una estona
a la màniga. El missatge és ben clar: en aquest joc no hi ha regles, en aquest
país no hi ha fronteres, aquestos instruments tenen moltes de formes de sonar
—i, segurament, les farem servir totes—.
Són originals en el sentit literal del terme: viatgen
als orígens del llenguatge musical a la recerca de la força prístina que ha fet
de la música un aliment de primera necessitat; no hi van, però, amb les
butxaques buides: carregen tota la tradició occidental, des de les filigranes
barroques a la dodecafonia contemporània; i des de les músiques populars
d’arreu del planeta al free-jazz post-Coltrane.
Les cordes canvien de registre sense descans: ara
un àgil pizzicato, ara un trèmolo
subtilíssim; adés un martellato ferotge,
més tard un insistent sul ponticello;
de sobte, colpegen el fons contrapuntejant el discurs rítmic de Gurtu; després,
fan servir la pastilla de l’instrument com a improvisat micròfon per deixar
anar uns sons guturals impossibles.
Diríeu que aquest insòlit idioma musical es
basteix sobre la sintaxi del jazz, però el seu lèxic té tants neologismes que
difícilment el reconeixeríeu.
Nosaltres tampoc no el reconeixem, però arribem a
entendre’l: sabem que ara ens parlen de la tendresa —el lirisme que assoleixen
aquestes cordes fregades, cavalcant sobre el ritme onejant de la tabla, ens fa
estremir fins el dolor—, de la mateixa manera que després riurem amb el joc de
daltabaixos que ens proposaran, o seguirem, capturats en un somni
hipnòtic,els cercles infinits que traça
una deliciosa melodia sincopada.
El final, amb el Gurtu més populista fent
participar el públic de la festa i escatimant-nos uns minuts de l’altra festa
—la veritable festa per als sentits que era la part “formal” del concert— no
aconsegueix desmeréixer una vetllada inoblidable.
Trilok Gurtu no és només un dels millors
percussionistes del món: és, a sobre, una mena de hub cultural, capaç de trobar connexions entre la tradició musical
hindú de la qual prové i qualsevol altre llenguatge que se li propose. Al llarg
de la seua intensa trajectòria —els no iniciats poden fer-ne un tast al
recopilatori Twenty Years of Talking
Tabla (Union Square Music, 2007)—, ha col·laborat amb músics de tota mena i
condició, de Salif Keita a Path Metheny, passant per Don Cherry, Jan Garbarek, John
McLaughlin o Gilberto Gil. Ara els afortunats són l’Arké String Quartet, una
presumpta formació de cambra que encobreix, en realitat, quatre músics
estrafolaris i genials que ostenten un virtuosisme només comparable a la seua
desinhibició i manca de prejudicis. Tan és així que, durant bona part del
concert, arriben a eclipsar les sempre desparionades intervencions de Gurtu
sobre la tabla. (continua)
