joanvila |
dilluns, 5 de novembre de 2007 | 08:09h
Admeto que aquest polític em té el cor robat, de moment. Si hagués estat més provocador hauria titulat l´article «Sarkozy, vull un fill teu». Com que ja sabeu que no ho sóc (provocador jo?), explicaré per què em passa això. Defenso sovint la necessitat de ser clar, d´actuar de forma neta i valenta. En el món de l´empresa costa trobar aquests valors, però encara s´hi poden trobar; hi ha gent que treballa molt, té la formació adient, ha format equips adequats i finalment actua així. No dic que sigui una forma de fer general, però existeix, n´hi ha a les nostres comarques. El que passa és que aquesta manera de fer no existeix quan es mira al sector públic. El sector públic, tant els funcionaris d´administració, com els tècnics temporals, com els polítics, tenen per manera de fer la calma, l´evasió de responsabilitat i, sobretot, evitar accions que puguin ser contestades. Sovint som els ciutadans els que estem al servei del funcionari en lloc de ser a la inversa. Veiem que els polítics de forma unànime governen mirant permanentment les enquestes d´opinió. És una actitud difícil d´entendre. Si la democràcia dóna quatre anys per governar perquè se suposa que hi ha decisions que no són agradables, per què s´ha d´estar mirant les enquestes cada quinze dies? Es diu que governar mirant les enquestes fa l´exercici més democràtic, al gust de la gent, quan l´única cosa que fa és no governar per no ferir les sensibilitats. Tots sabem que governar és dir que no a moltes coses, actuar a vegades contra el gust de la gent perquè l´interès general a vegades xoca contra el bé particular, perquè no tothom té la millor informació d´un fet i molt menys la formació suficient per poder avaluar certes decisions.
Per tot això l´arribada
de Sarkozy a França ha suposat un alè d´aire fresc en la manera de fer
dels polítics europeus. És un home que té les idees clares, valent,
dinàmic i amb una capacitat negociadora sorprenent. França el va votar
perquè el país no pot aguantar més subvencionar a tothom, a tort i a
dret, el va votar per prendre decisions difícils, impopulars. A fe que
Sarkozy no defrauda. Només començar constitueix un govern on hi fa
entrar més sensibilitats ideològiques que les del seu grup, amb
ministres socialistes. Seguidament esmena el projecte de constitució
europea encallat de feia anys per reduir-lo i aprovar-lo. Canvia una
direcció immòbil des del general De Gaulle respecte la manera de fer
amb les relacions amb els EUA i amb l´OTAN. Reforça el paper de França
al Magreb. S´enfronta amb els treballadors de transports públics per
suprimir les prebendes que tenien. Arenga als ensenyants demanant-los
que augmentin la seva estima i autoritat. En sis mesos fa més feina que
la majoria de polítics en tota una legislatura. Camina de pressa, tot
ho fa a la màxima velocitat, fins i tot el divorci amb Cecile ( besnéta
d´Albéniz, pensem que vindrà a Camprodon durant l´any 2009, centenari
de la mort del pianista). Veient la manera de fer, tot fa pensar que si
dura gaire sense enfonsar-se deixarà petit Napoleó. Ha estat la darrera
actuació de Sarkozy la que m´ha enlluernat definitivament. Ha estat el
pacte, la Grenelle del medi ambient, per enfocar aspectes difícils com
l´escalfament de l´atmosfera, els pesticides, els transgènics... Aquest
pacte, que ha fet amb els ecologistes, sindicats, patronals, té el
valor de mantenir per França el model nuclear i alhora implantar la
taxa de CO2. El pacte fomenta les energies renovables, frena el
desenvolupament de carreteres i autopistes, impulsa el tren com a
transport prioritari, posa especial atenció a la despesa energètica
dels edificis i es proposa reduir el 50% l´ús de pesticides. Per
primera vegada un polític valent aconsegueix pactar la taxa de CO2. En
anteriors articles he comentat que aquesta taxa frena directament el
consum de combustibles fòssils i impulsa definitivament les energies
renovables i nuclear; la taxa afecta tothom i per tant incideix en el
canvi de cultura energètica, amb menys desplaçaments inútils, amb
transport públic. No és com la fal·làcia de l´acord de Kyoto que només
ens afecta a 6 indústries i la resta de la població pot continuar fent,
malgastant sense fre. La taxa de CO2 afecta a tothom, ja que penalitza
directament els combustibles, sigui carbó, gasolina, gasoil, gas
natural, plàstic i altres productes derivats del petroli. Penalitza el
combustible, independentment de l´ús que se´n fa. El valor recaptat per
la taxa no apujarà la pressió fiscal francesa, ja que es deduirà
d´altres impostos que afecten el treball. Alhora Sarkozy ha proposat a
la Unió Europea que es gravin els productes fabricats en països que no
han signat els acords de Kyoto.
Espero que el president francès pugui aplicar aquest programa, perquè a partir d´aquí la Unió Europea agafarà el mateix esquema i ens el transmetrà a la resta de països, amb polítics menys intel·ligents i més mandrosos.
Només cal comparar aquesta notícia francesa amb la declaració de Mariano Rajoy dient que el seu primo, físic ell, li havia assegurat que això de l´escalfament era una bajanada perquè, si no som capaços de predir el temps més enllà de 3 dies, com es vol predir el que farà d´aquí a 300 anys.
França té un greu problema per resoldre; però pot ser que en la seva solució, el laboratori d´idees veí, ens ajudi a resoldre també els nostres. Allez Sarkozy!
Espero que el president francès pugui aplicar aquest programa, perquè a partir d´aquí la Unió Europea agafarà el mateix esquema i ens el transmetrà a la resta de països, amb polítics menys intel·ligents i més mandrosos.
Només cal comparar aquesta notícia francesa amb la declaració de Mariano Rajoy dient que el seu primo, físic ell, li havia assegurat que això de l´escalfament era una bajanada perquè, si no som capaços de predir el temps més enllà de 3 dies, com es vol predir el que farà d´aquí a 300 anys.
França té un greu problema per resoldre; però pot ser que en la seva solució, el laboratori d´idees veí, ens ajudi a resoldre també els nostres. Allez Sarkozy!
