frechina |
dissabte, 3 de novembre de 2007 | 14:27h
“Tinc una gràcia molt bona / la que em va donar Sant Pere…” Ho canta Pep Gimeno, Botifarra, i el públic hi assenteix. No és un públic massa nombrós —l’efecte dissuasori de les entrades de pagament comença a fer alguns estralls— però sí força selecte: músics, periodistes i programadors ben informats somriuen amb complicitat davant la proverbial desimboltura del cantador de Xàtiva. (continua)
El repertori és magnífic i la rondalla sona amb tanta naturalitat com precisió: L’ “U d’Aielo”, la “Jota de Muro”, la “Malaguenya de Barxeta” o la “Jota vella de Moixent” li atorguen a la Fira un regust d’autenticitat musical que reconforta. Amb la “Granaïna de Montaverner”, Lola Tortosa, Lola de la Torre, la cantadora que acompanya Botifarra des de fa més de vint anys, escindeix el temps de la Fira en dos i encasta enmig un nus d’emoció difícilment superable. Després vindrà la “Jota de Xàtiva” que desperta de nou el somrís de l’auditori amb les seues estrofes populars maliciosament tunejades per Feliu Ventura. Seguidament, el “Fandango de tres” servirà per a que Juanjo Blanco (bandúrria) i Paco Lucas (llaüt) hi llueixen tota la seua perícia instrumental, brodant uns arranjaments genials —imagine que, com la resta, obra de Néstor Mont— que entren i ixen del solc tradicional amb una improbable facilitat. Botifarra escandeix les cançons amb la seua immensa rastrera de embarbussaments, frases fetes, dites escatològiques sobre els pobles de la rodalia de Xàtiva, explicacions geogràfiques i anècdotes dels vells que li ensenyaren les cançons —i que ja formen part, gràcies a això, de la nostra mitologia domèstica: la tia Emilieta Seguí, de Barxeta; la tia Rosario la resadora... El públic li segueix atentament l’explicat que revela, amb les exclamacions d’aprovació o reprovació que suscita, la massiva presència de valencians a l’envelat.
El concert prossegueix pels viaranys més habituals: el “Dotze i u” de Canals, la “Nadala” de Llocnou, el “Romanç de la Vall”, el “Romanç de Sant Antoni”... Potser es troba en falta una presència més ostensible dels cants de batre, a pèl, sense retocar, els quals, paradoxalment, sempre que els interpreta acaben esdevenint la part més espectacular i celebrada del concert. En tot cas, com que Botifarra continuarà tolerant la sobreexposició a què es veu sotmés d’un temps ençà –actuarà encara demà a la presentació de la revista Sons de la Mediterrània i en les dues nits monogràfiques dedicades al cant improvisat i a la cançó eròtica- potser tindrem la oportunitat d’escoltar-ne algun.
Pau Plana| Adreça electrònica |
divendres, 16 de novembre de 2007 | 11:47h
Hola.
No vaig poder assistit al concert del Botifarra, ja se sap en una fira no es pot veure tot, però sí que el vaig poder sentir cantar a la presentació de la revista SONS i d'això és del que volia parlar.
Tenir una revista d'aquesta temàtica a casa nostra sempre és interessant per la gent que ens movem en "aquest món". Crec, però, la predecessora de la revista SONS, la revista Folc, ha deixat molt de banda la música de carrer, músics i grups de música tradicional que són unes autèntiques "bèsties" musicals, fins-i-tot superant en alguns casos músics d'escenari molt més promocionats des d'aquests mitjans, sense descuidar el Rodasons. És una opció totalment legítima, es cert, però si com deia el Lluís Gendrau a la presentació això s'havia abordat moltes vegades des del consell de redacció, em pregunto com és que no es podia donar una resposta clara a si aquestes músiques ( "musiquetes" segons el Ferran Riera) hi tenien cabuda. És que no es pot fer un reportatge? no tenen opinió per poder fer una entrevista?
Crec que cal un debat profund sobre com aprofitar els mitjans de comunicació i com fer arribar que des del carrer es fan coses igual d'interessants i mediterrànies que les que es publiquen a aquestes revistes i mitjans.
Salut!
Si bé és una revista interessant pel fet que es fa a casa nostra i ens apropa músiques de fora, etc, tant aquesta com la revista Folc, crec que han deixat molt de banda la música de carrer, músics i grups de música tradicional que són unes autèntiques "bèsties" musicals, fins-i-tot superant en alguns casos músics d'escenari molt més promocionats des d'aquestes revistes, sense descuidar el Rodasons.
Si bé és una revista interessant pel fet que es fa a casa nostra i ens apropa músiques de fora, etc, tant aquesta com la revista Folc, crec que han deixat molt de banda la música de carrer, músics i grups de música tradicional que són unes autèntiques "bèsties" musicals, fins-i-tot superant en alguns casos músics d'escenari molt més promocionats des d'aquestes revistes, sense descuidar el Rodasons.
Crec que cal un debat profund sobre com aprofitar els mitjans de comunicació i com fer arribar que des del carrer es fan coses igual d'interessants i mediterrànies que les que es publiquen a aquestes revistes i mitjans.
Salut!
des del carrer es fan coses igual d'interessants i mediterrànies que les que es publiquen a aquestes revistes i mitjans.
Jordi Martí| Adreça electrònica |
dilluns, 19 de novembre de 2007 | 12:38h
Hola Pau,
a propòsit d'això que comentes, en el proper número de la revista Sons hi haurà una entrevista amb el grup de música i cercavila Xarop de
Canya, que enguany celebra el seu vinte aniversari i que també va estar als carrers de Manresa amb una cercavila multitudinària.
Estic d'acord que aniria bé un debat sobre la presència de la música de carrer als mitjans de comunicació. Segurament tothom hi tindria coses a millorar (tant els mitjans com els músics). Però moltes vegades els recursos són limitats, i tothom fa el que pot amb el poc temps del que disposa.
Jordi Martí| Adreça electrònica |
dilluns, 5 de novembre de 2007 | 13:06h
El concert de Botifarra, espectacular. Transmet una autenticitat tan rotunda que a cadascú li desperta records de la pròpia vida. Al meu amic Jaume, que té molta relació amb la Barceloneta, l'humor escatològic de Botifarra el fa pensar immediatament en els veïns d'aquest barri, on hi va haver molt immigració valenciana. I a mi, quan el sento em sembla que m'estant explicant la meva història familiar (tortosina: valenciana del nord).
“Tinc una gràcia molt bona / la que em va donar Sant Pere…” Ho canta Pep Gimeno, Botifarra, i el públic hi assenteix. No és un públic massa nombrós —l’efecte dissuasori de les entrades de pagament comença a fer alguns estralls— però sí força selecte: músics, periodistes i programadors ben informats somriuen amb complicitat davant la proverbial desimboltura del cantador de Xàtiva. (continua)
Hola.
No vaig poder assistit al concert del Botifarra, ja se sap en una fira no es pot veure tot, però sí que el vaig poder sentir cantar a la presentació de la revista SONS i d'això és del que volia parlar.
Tenir una revista d'aquesta temàtica a casa nostra sempre és interessant per la gent que ens movem en "aquest món". Crec, però, la predecessora de la revista SONS, la revista Folc, ha deixat molt de banda la música de carrer, músics i grups de música tradicional que són unes autèntiques "bèsties" musicals, fins-i-tot superant en alguns casos músics d'escenari molt més promocionats des d'aquests mitjans, sense descuidar el Rodasons. És una opció totalment legítima, es cert, però si com deia el Lluís Gendrau a la presentació això s'havia abordat moltes vegades des del consell de redacció, em pregunto com és que no es podia donar una resposta clara a si aquestes músiques ( "musiquetes" segons el Ferran Riera) hi tenien cabuda. És que no es pot fer un reportatge? no tenen opinió per poder fer una entrevista?
Crec que cal un debat profund sobre com aprofitar els mitjans de comunicació i com fer arribar que des del carrer es fan coses igual d'interessants i mediterrànies que les que es publiquen a aquestes revistes i mitjans.
Salut!
Si bé és una revista interessant pel fet que es fa a casa nostra i ens apropa músiques de fora, etc, tant aquesta com la revista Folc, crec que han deixat molt de banda la música de carrer, músics i grups de música tradicional que són unes autèntiques "bèsties" musicals, fins-i-tot superant en alguns casos músics d'escenari molt més promocionats des d'aquestes revistes, sense descuidar el Rodasons.
Si bé és una revista interessant pel fet que es fa a casa nostra i ens apropa músiques de fora, etc, tant aquesta com la revista Folc, crec que han deixat molt de banda la música de carrer, músics i grups de música tradicional que són unes autèntiques "bèsties" musicals, fins-i-tot superant en alguns casos músics d'escenari molt més promocionats des d'aquestes revistes, sense descuidar el Rodasons.
Crec que cal un debat profund sobre com aprofitar els mitjans de comunicació i com fer arribar que des del carrer es fan coses igual d'interessants i mediterrànies que les que es publiquen a aquestes revistes i mitjans.
Salut!
des del carrer es fan coses igual d'interessants i mediterrànies que les que es publiquen a aquestes revistes i mitjans.
Salut!
a propòsit d'això que comentes, en el proper número de la revista Sons hi haurà una entrevista amb el grup de música i cercavila Xarop de
Canya, que enguany celebra el seu vinte aniversari i que també va estar als carrers de Manresa amb una cercavila multitudinària.
Estic d'acord que aniria bé un debat sobre la presència de la música de carrer als mitjans de comunicació. Segurament tothom hi tindria coses a millorar (tant els mitjans com els músics). Però moltes vegades els recursos són limitats, i tothom fa el que pot amb el poc temps del que disposa.
Fins aviat
Jordi