Aquest article va ser publicat al número 50 de la
revista Llengua Nacional (1er trimestre 2005)
Diuen dels
valencians que som un poble que fins i tot de les circumstàncies més atziagues
fem broma i burlesca. També afirmen de nosaltres que som "muelles",
és a dir tous i sense espenta; si més no així ens va qualificar aquell conde-duque
de Olivares, allà pel segle XVII. "Desubstanciados", ens
va definir, en aquell mateix segle també, un paisà nostre, l'escriptor en
castellà Gil Polo. La història, afortunadament, desmenteix amb bons exemples
aquesta fama que ens han encolomat als valencians de no ser carn ni peix. No hi
posaré exemples, però n'hi trobaríeu a bastament si fussàveu en les pàgines de
la història –si més no de la història explicada des del nostre cantó, és clar.
Els valencians,
malgrat el tòpic que ens descriu alegres i meninfots, ens hem oposat, d’una
forma o d’altra, a la castellanització. Si voleu no ho hem fet de manera
ordenada i consistent, tanmateix hem plantat cara i d'això em dispose a
donar-ne proves.
L'any 1867, una Real
Orden espanyola prohibia la publicació d'obres teatrals íntegrament en
català en aquests termes: «Debido al gran número de producciones teatrales
que se presentan a
Més anterior a
Però passem a
l’afer dels retrucs, els que escarnien, en to burlesc, el procés
d'embastardiment del nostre català incorporant-hi castellanismes. Si algú
menystenia els nostres advervis "aleshores" o "llavors",
substituint-los pel castellà "entonces", li retrucaven: «Mig
ermut i quatre onces!». Més rotunds eren si sentien a dir "carinyo".
El retruc era –és encara– demolidor: «Carinyo és nom de cabra!». I alguns
encara el fan més llarg i contundent: «Carinyo és nom de cabra i Leal és nom de
gos!».
Més interessants
són d'aclarir els retrucs que escarnien la incorporació, en el parlar familiar,
de les formes castellanes "papá" i "mamá", en
detriment de les nostres genuïnes "papa" i "mama". N'hi ha
dos, de retrucs, però a l'un i a l'altre escau la mateixa explicació. Així, en
sentir els forasters "papá" i "mamá", els
valencians retrucàvem: «Papá i mamá i la panxa buida!»; o bé: «Papá?
En el caixó hi ha rotllo o pa?» Tots dos retrucs exemplificaven, com succeïa
amb alguns personatges neocastellanòfons dels sainets del XIX, el canvi
d'idioma subsegüent al canvi de situació social. En castellà parlaven els nous
rics valencians i els senyorets espanyols. El poble pla valencià, vulgues que
no fidel a la llengua pròpia, bescantava la transmutació lingüística, escarnint
amb el retruc el desig de finejar d'alguns compatriotes, els quals, tot i ser
d'extracció social popular, imitaven les classes adinerades (denominades
"del puntet"), i esdevenien també deslleials a la llengua pròpia.
¿Com gosaven, doncs, de finejar en castellà si passaven més fam que el cèlebre
Carpanta valencià, altrament conegut per Garró? ¿Com gosaven, en el segon
retruc, de finejar en castellà si a casa seua, casa de pobres però honrats,
menjaven l'insuls rotllo, o pa de dacsa, en comptes del suculent pa blanc que
menjaven a les cases riques?
Potser, com
raonava Joan Fuster, la lleialtat de molts valencians a la llengua pròpia ha
estat, en molts casos, més per raó de resignació que no de convenciment. Siga
com siga, tampoc no cal que ens tirem terra als ulls ni pedres a la teulada.
Més mal o més bé, doncs, hem gosat a desafiar l’assimilació lingüística.
Constatem-ho si més no. I alegrem-nos-en. Els valencians no hem estat, al
capdavall, ni tan “muelles” ni tan “desubstanciados”. I posseïm
un humor peculiar que hem fet servir, ocasionalment, per oposar-nos a l’oprobi
de la castellanització.
La del Bacó és una de les meues preferides!
salutacions d'un socarrat.