Gràcies a en Marcús m'assabento que Arsenio Escolar, director de 20 Minutos, ha publicat un apunt al seu bloc on assegura que amb més dosi de Renfe hi haurà més independentistes. Pot ser que sí. Molts tenim aquesta impressió i va bé que ell també ho faci públic. Precisament el seu és un diari que es llegeix molt al tren, sembla ser. I aprofitant l'avinentesa no estaria gens malament que aquest o qualsevol altre mitjà fes una mica de treball de camp i es plantés dalt d'un tren o dins d'alguna estació, i que preguntés a la gent quina opinió té de la Renfe i si arran dels desastres que estan patint han pres en consideració seriosament de votar a favor de la independència. Em recollirà el guant el Sr. Escolar? Vol fer-ho algun estudiant de sociologia o de ciències polítiques com a pràctica?
Però no és només el 20 minutos que s'ha de donar per al·ludit. També poden fer aquesta feina els mitjans audiovisuals. Programes com El club de l'Albert Om o Els matins de TV3 es podrien prendre aquesta molèstia i sortir al carrer i preguntar a les persones si el desastre de Renfe o els talls de llum o les nombroses promeses incomplertes de Zapatero (TAV, papers de Salamanca, Estatut, Llei de memòria històrica, etc.) ha modificat el seu comportament electoral. I també, per què no?, una portada d'El Periódico. Oi que uns dies després de les municipals van posar en portada fotos de persones que havien optat per abstenir-se i que n'explicaven el motiu? Doncs ara podrien tornar-hi i preguntar si tot plegat els està portant a prendre's seriosament la independència.
I si la resposta de la gent davant de tot aquest caos és més indiferència, desànim i abstenció, aleshores tindrà tot el sentit del món organitzar una campanya a l'estil del “No t'abstinguis: planta't”. Perquè la qüestió és valorar quin comportament polític pot resultar més eficaç per demostrar que existim, que som un país, que no som mesells. Civilitzats i amb una paciència infinita, sí. Que abans de revoltar-nos i de destrossar, desesperats, el mobiliari públic de les estacions, optem per llevar-nos una hora i mitja abans o per dormir a casa d'un conegut o d'una coneguda de Barcelona, també. Però el que no pot ser és que després, quan som consultats a les urnes, no siguem capaços de traduir aquest diguem-ne descontentament en una opció diferent. I que consti que no estic demanant el vot per ERC malgrat que tindria tot el sentit del món perquè és l'únic partit amb presència al Parlament que aposta per un estat propi. El que demano és un canvi en el comportament electoral, trencar les previsions d'abstenció massiva i canviar-ho per un vot nul igualment massiu i organitzat. Qui vulgui votar ERC ha de saber que el seu vot computarà i que podrà condicionar la formació de majories parlamentàries. Però qui no vulgui entrar en aquest joc que no s'abstingui: que es planti.
...Poz zí! Zin duha arguna!