Ja
fa temps, el primer de gener d'enguany, quan vaig presentar
la iniciativa “Referèndum és democràcia”,
vaig voler remarcar la importància que tenen els mitjans de
proximitat en la lluita democràtica pel dret de decidir.
Aleshores encara no s'havia fet pública l'enquesta d'El
Periódico segons la qual
prop del 60% dels catalans són favorables a un referèndum,
ni havia tingut lloc un debat com el del 8 d'octubre a 8TV, ni Carod
havia parlat encara del 2014 ni Ibarretxe havia posat sobre la taula
la consulta al País Basc. Tot això és, deu mesos
després, més càrrega d'actualitat damunt la
qüestió. Hores d'ara ningú no pot negar que la
independència és un tema que interessa al carrer. I la
presència del debat creix cada dia. Però els mitjans de
proximitat no sembla que ho acabin de recollir. Ràdios locals,
premsa gratuïta, comarcal i local, no surten prou al carrer a
demanar l'opinió de les persones. No es demanen els arguments
a favor o en contra.
Des
dels inicis del “Referèndum és democràcia”
han passat moltes coses. Més de 15.000 persones han expressat
la seva voluntat inequívoca de tenir un estat propi a través
del web estatpropi.cat. Més
de 500 blocaires que aboquen continguts lliures i independents a la
Internet catalana també ho han fet agregant el seu bloc a la
Xarxa de Blocs Sobiranistes. Tot
plegat fa que passis pel carrer i de sobte escoltis una conversa de
passada en què apareix el mot independència.
Sí senyors; se'n parla. Uns perquè la volen i altres
perquè no la volen. Després es tracta de veure quins
arguments hi ha en contra i quins a favor. Perquè potser la
màxima preocupació és què passarà
amb la lliga de futbol o si Espanya ens enviarà els tancs o
bajanades d'aquestes. Potser ja és hora que els mitjans de
proximitat surtin al carrer i que la gent se senti interpel·lada.
Que tothom sigui consultat des de la seva emissora municipal, des
d'aquella revista de distribució gratuïta que ens agrada
mirar cada mes. Potser ja és hora que les persones amb
projecció pública de cada municipi donin la seva
opinió.
Diumenge passat. Pavelló St. Jordi. Des de la ditadura que no s'interrumpien les cançons per aplaudir-ne una frase. Des d'aleshores, que escoltem respectuosament i aplaudim amb més o menys força al final. Però ara ens hem adonat que la situació és similar i es repeteix. No tant per la manca de llibertats individuals sinó per l'assetjament econòmic, social i identitari que patim. Reacció similar de la gent, doncs, aplaudint frase a frase. Amb una gran diferència. Els crits ja no demanen cap estatut. Els crits, tots, eren de "in-indé-independència". Més clar, l'aigua. Més eloqüent, impossible.
