"The memorial to the victims of comunism is dedicated to all victims, not only those who were jailed or executed but also those whose lives were ruined by totalitarian despotism".
Acostumat a la mediocritat -i l'amiguisme- que envolta l'escultura pública a València, vaig quedar impressionat de trobar, caminant per Praha, un "diàleg urbà": un punt de la ciutat que parla amb el transeünt; que, inevitablement, activa el seu pensament. És un montatge senzill i auster que, certament, atura la respiració. L'escultura és impactant. Per la força simbòlica que transmet i per allò que demana la imatge: no es suficient d'observar-la des de lluny; t'hi has d'endinsar i has de tocar el coure fred de les figures. La sensació és indescriptible.
A mesura que avances pels esgraons, l'home desapareix a poc a poc, destruït per una força intangible. Primer, una escletxa enorme s'obri a través del seu pit i del seu cap; després, un fragment del cos ja no hi és, produint-se un efecte dantesc: hi pots veure a través i confons eixa figura amb allò que queda de la següent i els arbres del voltant. La gangrena del coure és imparable i consum la persona que queda reduïda a la mínima expressió d'un peu, al costat del qual, hi ha dos forats de cargol. La idea és contundent: l'altre peu ha estat arrencat de socarrel per culminar el procés de destrucció.
Però no calien les paraules; si més no, eixes paraules. Les trobe absolutament injustes i polititzades. El comunisme no té ninguna culpa de les atrocitats comeses per Stalin. Aquest sistema polític cercava l'emancipació dels homes i les dones, tot lluitant per un món més just. Eixa era la seua raó de ser, amb independència de les barbaritats que es van cometre en el seu nom. Una raó de ser oposada diametralment a la del seu triomfant adversari: el capitalisme només cerca interés, benefici, profit. I si cal matar, ho farà: d'exemples n'hi ha cada dia. El més recent i dramàtic, a l'Irak. Un breu repàs a la història del món contemporani ens permetrà de comprovar que, de fet, en nom del capitalisme s'han mort infinitament més persones que amb l'excusa del comunisme. Però és ben sabut que els vencedors escriuen la història al seu gust.
L'escultura transmet l'horror de la destrucció de l'ésser humà, de l'aniquilació de la persona. Perquè l'han embrutat amb les paraules? No eren necessàries i, a més a més, han pervertit el seu missatge, polititzant-lo d'una manera frívola i tendenciosa. Si més no, un petit canvi haguera estat suficient:
"The memorial to the victims of totalitarian despotism is dedicated to all victims, not only those who were jailed or executed but also those whose lives were ruine".
I això de culpabilitzar Stalin dels mals del comunisme, tot i que va tenir efecte en el seu moment, avui ja no s'aguanta. Una cosa és el tirà embogit, que arriba a un nivell mà xim de destrucció de vides humanes, i l'altra el sistema que ha creat aquest tirà . Ja el propi Lenin va donar l'ordre d'executar un 10% aleatori dels habitants dels pobles en zones no afectes al comunisme, i el propi drama del Holodomor a Ucraïna és un dels genocidis més bèsties de la història.
Crec que un dels problemes que tenim als Països Catalans, herència del franquisme, és creure que el món té dues vies, que una és la franquista i l'altra és l'antifranquista. I que tot el que Franco odiava ha d'anar, per tant, junt. I per tant, catalanisme, democrà cia i comunisme van junts. Això no s'aguanta per enlloc. Franco simplement odiava moltes coses, però que entre elles poden ser oli i aigua. Necessitem, a nivell de polÃtica de base, treure'ns el llast de l'antifranquisme i mirar al món amb ulls sense prejudicis. Entendre qui ha promocionat més nous estats al món i jugar les cartes adequades per assolir la llibertat.
No he entrat en cap valoració personal pel que fa a un sistema o altre sinó a la seua natura teòrica. Que el comunisme tinga una raó de ser, uns principis, uns fonaments determinats... no significa que la seua implantació haja estat coherent amb aquests. En cap moment he dit que "el comunisme és bo" tal i com tu ho expresses. Allò que no pots negar es que el marxisme, comunisme, socialisme... no tingueren com a principi teòric l'alliberament, l'emancipació i la justÃcia social. I, per si tens algun dubte, no em considere "comunista" ni, per descomptat, milite en cap partit.
D'altra banda, he citat l'Stalin com a element més representatiu de la repressió soviètica però més endavant he parlat de les atrocitats comeses en "nom del comunisme", independentment de qui les dugués a terme.
Malgrat tot, el meu escrit no pretenia cap mena d'anà lisi polÃtica; tan sols tractava d'assenyalar allò que, al meu entendre, és un error conceptual: el comunisme no va matar els txecs de la Primavera de Praga. Pense que associar una cosa amb l'altra és, senzillament, tergiversar conceptes. Potser pensarà s que file massa prim. D'acord. Però insiteix: si ens posem a comparar, no hi ha comparació possible amb les atrocitats comeses pel capitalisme. D'Hiroshima, a Guatemala; d'Irak, a Vietnam; de Palestina a Guantánamo; de l'era colonial a les multinacionals que devoren l'Àfrica i sudamerica. Caldria, doncs, fer un "memorial" que recordara les vÃctimes del capitalisme? Pense que la magnÃfica escultura haguera estat més encertada sense paraules o, en tot cas, havent-la dedicat, tal i com he dit, a les vÃctimes de qualsevol totalitarisme.
En qualsevol cas, t'agraesc el comentari de tot cor. Fins aviat!
DidacÂ