Les probabilitats que tinguem d’usar el valencià les podem vore millor en concret. Amb un càlcul fictici per exemple –la idea és de Lluís Aracil. Posem que segons el factor qui mosatros tinguem té 1/4 de possibilitats d’usar la nostra llengua i el castellanoparlant 1 la seua. Posem també que la raó geométrica siga d’ ¼. En el segon factor en joc, amb qui , la probabilitat serà d’un 1/16 per 1; en el tercer, d’un 1/64 per 1; en el quart d’un 1/256 per 1; en el quint d’un 1/ 1.024, per 1; en el sext, 1/ 4.096 per 1; en el sèptim, 1/ 16.384 per 1.etc.
Impressiona, veritat? Però, sí a eixa perspectiva quantitativa, li afegim una qualitativa, l’assumpte és més fort encara: La nostra praxi lingüística regular és l’ús convencional (1): l’acatament, submisos com som, a les normes d’ús imperants en la nostra societat. O siga, canviar al castellà al mínim factor en contra.
Tot plegat, el resultat és que, per regla general, mosatros només usem el valencià a dins del guetto – i sempre que no hi haja un no-valencianoparlant davant- i a la intempèrie sols el castellà– llevat que a l’interlocutor l’identifiquem com a valencianoparlant.
Tanmateix, en les últimes dècades ha emergit un nou factor subjacent als ja citats que mereix una especial atenció: la personalitat democràtica. La pròpia d’aquella gent que, haguent interioritzat els drets i deures humans, tenen cap a mosatros una conducta de total respecte. O siga, la d’aquells que el seu tarannà democràtic no es queda en un mer discurs desmentit pels seus fets. El seu comportament lingüístic: mos faciliten l’ús del valencià i, inclús, l’utilitzen ells també amb mosatros..
El factor personalitat democrática és potencialment un factor de canvi. No solament existeix l’ús convencional, també sinó també l’intencional ( 1) i l’estratrègic. El primer el que es pot fer a posta en els àmbits d’ús en què impera el castellà per a explorar les probabilitats d’ús del valencià. I el segon el que es pot fer per a guanyar posicions per a arribar a fer un ús ple del valencià en els contextos en els que en principi no es podia fer.
Tot depén de mosatros, per tant. De si mos limitem a l’ús convencional o si canviem a l’intencional i/ estratègic i/o ple. Per raons d’espai, no puc estendre’m, ara i ací, en la trascendència d’este canvi, però sí apuntar algun dels efectes. L’ús estratègic i/o plen és l’única manera de crear necessitats al no-valencianoparlant d’aprendre el valencià, cosa que, al seu torn, fa possible l’ús del valencià,...Aixina, successivament, en cercle virtuós.
M’argüireu
que no hi ha tanta gent demòcrata, que abunden molt més els
castellanistes irrespetuosos i intolerants. No vos llevaré la raó, però sí vos contraargumentaré que per a tots els casos hi ha uns altres factors vàlids que - al nostre país, evidentment – poden inclinar la balança al nostre favor: l’aplicació de
(1) Vore el capítol “Educació i sociolingüística” del llibre Papers de sociolingüística de Lluís Aracil. Ed.
Eugeni Gregori Climent
