Arran del darrer article que vaig escriure en Juli Cuéllar [enllaç], company de la CUP de Mataró i una de les persones amb qui vaig créixer com a militant independentista, em deixava un comentari. Visitant el seu bloc llegia una breu reflexió [enllaç] sobre el cas i l'estat del serveis sanitaris al Maresme. En primer lloc, comparteixo plenament tant el seu article com el comentari que va fer al meu i, en segon lloc, són temes prou diferents. D'acord amb això, faré alguns comentaris sobre aquest segon aspecte. (segueix)
L'Administració Pública ha de cobrir les necessitats bàsiques dels ciutadans. La sanitat és una d'aquestes necessitats, com l'educació, les prestacions socials d'atur i jubilació, l'habitatge, l'atenció a les persones discapacitades i dependents, etc. En les prioritats a l'hora de planificar la prestació dels serveis públics, l'administració ha de tenir en compte diverses coses. En primer lloc, que l'atenció sanitària ha d'ésser una prioritat absoluta, tant l'ordinària com les urgències. En segon lloc, que no n'hi ha prou amb prestar el servei sinó que aquest s'ha de prestar amb garanties i eficàcia. Els estàndards de qualitat que una administració es fixa quan presta un servei no poden ser qualsevol, sinó que han d'estar a l'alçada de la necessitat social i del professionals.
És realment dramàtic que any rere any centenars d'estudiants no puguin accedir als estudis universitaris de medicina perquè hi ha una manca generalitzada de places. La nota de tall, que no és un filtre per a bons estudiants sinó que és la nota del darrer alumne que ha accedit fins a exhaurir les places disponibles, és extremadament alta. Com podem fer front a l'atenció sanitària d'aquí deu anys si ja avui hi ha un dèficit de metges espectacular? Com pot ser que tinguem una fuga constant de metges cap al sector privat i cap a la investigació a l'estranger? Realment cal un pla de xoc a la sanitat catalana i això s'ha de fer amb diverses premisses bàsiques.
-Inversions: és imprescindible acabar amb el famós dèficit de la sanitat catalana, que no vol dir res més que acabar amb l'espoli fiscal per tal que les institucions catalans puguin destinar els nostres impostos a millorar la sanitat. A veure si algú troba normal que al Maresme les ambulàncies vagin sense metge i que a Extremadura a les escoles hi hagi un ordinador per nen pagats per nosaltres.
-Inversions: la sanitat ha de ser una prioritat. Mentre quedin serveis bàsics per cobrir les necessitats dels i les treballadores d'aquest país, les subvencions i ajudes a les empreses no poden ser una constant. D'altra banda, els centres privats que cobren preus que exclouen a la majoria de població no poden rebre diners públics, ja que no estan prestant serveis universals.
-La planificació i gestió territorial dels serveis públics, de la sanitat entre ells, depenen molt del territori. La distribució dels serveis s'ha de fer tenint en compte diverses variables i el model no pot ser homogeni. La quantitat de població, el territori a cobrir, quins serveis han d'estar a una distància curta i quins poden estar més lluny en funció de la utilització més freqüent, l'ubicació i abast dels diferents tipus d'urgències, etc. Els estàndards de qualitat del servei han de fixar quines categories hi ha dins el servei i els ens intermedis de l'administració pública els han de distribuir d'acord amb els paràmetres establerts i la gestió de proximitat al territori. Enllaço aquí amb la importància de les vegueries i les comarques en la gestió del serveis [enllaç a la categoria].
Bé, suposo que continuarà...
La Sanitat Pública fa temps que cedeix terreny al negoci lucratiu de la Sanitat Privada. Fa temps que està passant i estic d'acord que la Generalitat no ho gestiona correctament, en especial per la no creació de més places a les Facultats de Medicina.
Malgrat tot, crec que caus al parany extremeny, és a dir, si a Extremadura tenen més clars els criteris d'aplicació dels serveis públics, amb el tòpic de l'ordinador per nen inclòs, no és pel "cafè para todos", si no per què practiquen política social més d'esquerres que el PSC, sense tan soroll i amb més efectivitat.
Els aparells de propaganda de la Generalitat de Catalunya ens enlluernen constantment, sense mostrar la privatització dels serveis públics.