L'E. llegia moltÃssim. Jo també llegia molt (des que ella no hi és, no tant, però vaig recuperant el ritme poquet a poquet). Normalment anà vem per lliure: cadascuna llegia una cosa i li explicava a l'altra allò més interessant. Però si el llibre era bo de debó, aleshores esperà vem a acabar-lo, se'l llegia l'altra i després el comentà vem conjuntament, de manera informal, d'una sentada o durant dies, quan ens venia al cap.
L'últim llibre que vam llegir juntes va ser 'To Kill a Mockingbird' (Matar un rossinyol), del ja vaig parlar aleshores, al mes de juliol.
Com que la possibilitat de compartir la bona literatura és una de les (moltÃssimes) coses que trobe a faltar, he decidit mirar d'omplir aquest buit apuntant-me a un dels clubs de lectura que fan les biblioteques de Barcelona, en concret al de novel·la en anglés que es fa a la Bonnemaison.
Hui he anat a recollir el primer llibre, que comentarem d'acà un mes. I quin és?
'To Kill a Mockingbird'!
Quants milions de llibres hi ha al món? Per què em retrobe ara amb aquest mateix? És una simple casualitat, un missatge subliminal del destà o una broma macabra? He decidit, per salut mental, descartar la tercera opció. Però em costa d'empassar que siga només casualitat.
Jo no he cregut mai en la predestinació, però comence a dubtar, i molt. Sobretot ara que, amb tot el que m'està passant, podria arribar a creure que un ase vola si m'ho argumenten mÃnimament. Quan descobreixes que la ciència i l'estima no són omnipotents, que hi ha persones que són éssers depravats, i que es paguen 800 euros al mes per trasters de quinze metres quatrats amb finestra però sense cuina, creure en la predestinació tampoc no és gran cosa.
El que no acabe de tindre clar és què vol dir-me el destÃ. Ni si a més de la coincidència de llibres he d'analitzar encara més detalladament el tÃtol del llibre (qui és el rossinyol en aquest cas?). Siga com siga, el tema em té ben desconcertada.
Què pensaries si guanyaves a la rifa de Nadal d'enguany i de la de l'any que ve? (en el supòsit que hagis comprat una participació) A un oncle de ma mare, ja fa molts anys li va passar.
Sé que també ha passat a l'exbatlle d'Andratx, el senyor Hidalgo. Però aquest cas puntual, més que a la sincronicitat apunta a un altre fenomen: els mafiosos compren, una mica més cars, els números premiats a les rifes per blanquejar diners.
Una dona de fer dissabte que vaig tenir va vendre per dos milions una participació premiada en una rifa amb 1,2 milions. Ella va trobar que era un negoci redó. No vaig voler discutir.
El bergant que va comprar el seu bitllet en va comprar molts d'altres. Ara no record si era en un forn o en un bar, però va tocar un 4rt premi de la rifa de Nadal o de Cap d'Any.
Jung. Els fets sincrònics. Tan normal i municipal com desconcertant. És com treure a la rifa dos nadals seguits. A un amic meu, totes les pèrdues que normalment et van devastant al llarg de tota una vida, li varen passar en sis mesos. Jo no donava un duro per ell. I encara avui, quan el veig riure no m'ho puc creure. Tothom ha d'aguantar la seva pròpia motxilla.
Per si et pot ser d'alguna utilitat, dues vegades m'he haguda d'enfrontar a un diagnòstic fatal, la primera hospitalitzada una setmana, fins que una ressonà ncia magnètica que no s'havia pogut fer per avaria de l'aparell, va descartar un tumor cerebral. L'altra, més recent, l'any passat: dos o tres mesos amb un diagnòstic molt plausible de cà ncer de pulmó. I totes dues vegades, a l'hospital, vaig resistir amb un llibre, que en cada cas em va donar una força sobrehumana, gairebé invencible, que m'ha quedat per sempre i la considero com una indemnització pel patiment sofert. La primera, fou El Canvi, de Miquel Bauçà . La segona, Kafka a la platja,de Murashami.
Voldria haver-te conformada.
XÂ