"José Luis, no; yo me llamo Josep Lluís aquí y en la China", és la frase que ha quedat del programa de TVE Tengo una pregunta para usted. Cinc milions de persones (800.000 catalans) van seguir l'emissió, que va tenir la punta d'audiència quan Josep-Lluís Carod-Rovira va explicar què significa Espanya per a ell [vegeu el vídeo]. La nit espanyola del líder d'ERC i vicepresident del Govern suposa un punt d'inflexió, perquè ha tornat a recollir bones crítiques -aquest matí a les tertúlies elogiaven la intervenció televisiva de Carod alguns intel·lectuals i opinadors no gaire sospitosos d'independentistes- i ha tapat, de cop, la relliscada veneciana. Si allò que més preocupa és la llengua i la lliga espanyola de futbol [vegeu el vídeo], encara bo. Mentre l'Espanya plural "no surti de l'armari" [vegeu el vídeo], l'única opció per a Carod és la independència. I això, dit a TVE, en un programa en què la política s'apropa a la ciutadania per la via d'una fórmula televisiva fresca i novedosa, sona massa fort. No hi ha intermediaris entre el polític i el ciutadà, entre l'entrevistat i el televident. Aquí no hi ha manipulació possible. Tot depèn de l'habilitat del polític de connectar amb el públic i de llençar missatges clars i... catalans.
En termes espanyols, la intervenció de Carod segurament
fou molt forta; però en termes de coherència nacional catalana em sembla ben fluixa,
i poc consistent. Per exemple, aqueixa pseudodefensa del català amb subterfugis
legalisto-bilingüistes (resposta al “castellano-leonés”, qui, per cert, feia un
paral·lelisme invertit desaprofitat per Carod). Per exemple: amb l’explicació de
les raons per les quals molts catalans sentim desafecte per l’Estat espanyol, i
altres discursos de regional dolgut per la incomprensió, Carod, com ja és
habitual, produïa la impressió d’un independentisme vacil·lant, o bé d’escassa justificació
política. Per exemple: apel·lar a la legalitat espanyola per a defensar l’ús
del terme _País Valencià_ és denigrant, així com ho és justificar, pel mateix
motiu, la presumpta “legitimitat” de l’engendre “Comunidad Valenciana”. Allò
coherent hauria estat explicar que emprem _País Valencià_ per la senzilla raó
que és el nom del territori (tant com Josep Lluís és el nom de Carod), mentre
que “Comunidad Valenciana” és un encobriment espanyolista que cal denunciar.
Ara; que el projecte “nacional” de Carod és regional, o sigui, que es limita al
Principat, no ho podia deixar més clar quan, davant la insistència d’un
blavero, Carod afirmava que li agradaria un Estat per a tota la nació catalana,
però “a títol personal”; com si diguéssim, “si s’hi apunten, millor”
(subratllem l’”apunten”). Una cosa és
que, tàcticament, se cerqui d’antuvi la independència del Piemont principatí, i
una altra que hom renunciï apriorísticament a més de la meitat del territori
nacional, com si el Principat fos “la Catalunya de debò” i “els altres”, si un
cas, haguessin de “apuntar-s’hi”. ERC,
¿no diu adreçar-se al conjunt dels Països Catalans? ¿No té implantació a
Catalunya Nord, a les Illes, al País Valencià? Doncs, ¿en quin congrés s’hi ha
renunciat? ¿En quin concepte té el senyor Carod els militants extraprincipatins
del seu partit?
Carod enfocà prou malament la qüestió futbolística; hauria
pogut tractar la pregunta com allò que era: una manifestació de la incapacitat
de concebre’s fora d’Espanya, dins aqueix automatisme acrític que percep “Espanya”
com a gran i plena d’oportunitats (!), i Catalunya com l‘antítesi. També podria
haver fet reflexionar sobre la inversió de la realitat que feia aquella noia:
és _ara_ quan ens rebutgen pel simple fet de ser catalans, i la independència
és l’única possibilitat que arribin a respectar-nos, precisament. Era una
ocasió perfecta per a desbaratar la lògica dependentista tot aprofitant que es
manifestava en un microàmbit pràctic i concret, fàcilment accessible a la
comprensió de tothom. En comptes d’aprofitar l’avinentesa, Carod, en abundar en
la lògica invertida (alienada) d’aquella noia, assumia la lògica dependentista.
En definitiva, la intervenció de Carod fou,
desgraciadament, més o menys el que era d’esperar. No entenc aquesta acollida
tan positiva que li dóna la blocosfera “sobiranista”, la veritat.
Dius, Saül, que “[s]i allò que més preocupa és la llengua
i la lliga espanyola de futbol, encara bo”.
Em temo que l’erres en tractar la qüestió de la llengua com si fos foc
de poques brases. En realitat, la mera insinuació d’una Catalunya monolingüe en
català, o simplement d’una Catalunya on el català sigui la llengua hegemònica i
d’ús general, molesta l’espanyolisme molt i molt més que la idea mateixa de la
independència de Catalunya (que ja és dir). Per a cerciorar-se’n, només cal
reveure el debat de 8TV, on les passions s’exacerbaren precisament en tocar la
qüestió lingüística.
En l'únic fragment que vaig sentir Carod deia que els catalans no ens podÃem sentir bé en aquest estat mentre una senyora no fos capaç de dir Josep LluÃs, més o menys. Això, ras i curt, no és un discurs independentista. Aquest és el discurs de reconeixement nacional que hauria d'haver fet Duran. No Carod. Carod és el president d'un partit que defensa sobre el paper la llibertat i la independència dels Països Catalans, i el principal argument no és que Espanya no sigui federal ni vulgui ser-ho (què passaria, aleshores, amb els rossellonencs?), sinó senzillament que això és el que volem ser, molts catalans que aspirem a ser majoria. Perquè pensem que viurem millor, que decidirem el nostre propi futur, que serem a les Nacions Unides i a la UE sense intermediaris, etc. etc. Per dir-ho grà ficament: jo seguiria sent independentista encara que aquella dona es doctorés en Filologia Catalana. Ãs més, no conec Valladolid però m'encanta Madrid, em sembla una ciutat senzillament fantà stica, i tinc tantes ganes de tornar-hi i conèixer-la i viure-la més com amb ParÃs, Venècia o Belfast. I en general penso que Espanya té una gran riquesa cultural. Amb actituds cap a nosaltres de tots els colors i per a tots els gustos, sÃ, però aquestes no determinen ni determinaran mai la meva proposta polÃtica. Les ofenses i menyspreus a Catalunya les accepto si vols com un "agreujant", com una raó afegida però no com al fonament del ser independentista. L'independentisme només l'assolirem si el pensem, el sentim i el defensem en positiu. I no ens enganyem, Carod parlava davant les cà meres i l'interessant era que pogués seduir a alguns catalans (dels PPCC) no independentistes, aproximar-los al projecte nacional, no pas ser millor o pitjor rebut a Espanya.
El que dius del PaÃs Valencià em deixa de pedra. Ãs senzillament absurd que un president d'un partit polÃtic nacional digui que ell defensa els Països Catalans "a tÃtol personal". La resposta correcta és que el projecte nacional d'ERC, perdó, Esquerra, és clar, i que el construirem segons la lògica de la lliure incorporació dels territoris, respectant la gradualitat; però sense renunciar a l'objectiu final; sense imposicions, però treballant en aquesta lÃnia. Era un bon moment també per recordar que qui no respecta el dret de decidir del PaÃs Valencià és en tot cas Espanya: si tu defenses els PPCC amb lliure incorporació, per la voluntat majorità ria dels valencians i valencianes, i Espanya a la Constitució no els reconeix aquest mateix dret; qui s'hauria d'"avergonyir" del seu projecte polÃtic? No pas nosaltres!
Per últim i pel que fa al futbol era un bon moment per recordar que tenim un excel·lent nivell a Primera Divisió (en els primers 7 o 8 llocs hi ha més catalans que espanyols), i a Segona A, i tenim un grup sencer de Segona B dels Països Catalans. No hi hauria cap necessitat de conservar el marc d'una lliga espanyola; una lliga dels Països Catalans tindria un excel·lent nivell.
En l'únic fragment que vaig sentir Carod deia que els catalans no ens podÃem sentir bé en aquest estat mentre una senyora no fos capaç de dir Josep LluÃs, més o menys. Això, ras i curt, no és un discurs independentista. Aquest és el discurs de reconeixement nacional que hauria d'haver fet Duran. No Carod. Carod és el president d'un partit que defensa sobre el paper la llibertat i la independència dels Països Catalans, i el principal argument no és que Espanya no sigui federal ni vulgui ser-ho (què passaria, aleshores, amb els rossellonencs?), sinó senzillament que això és el que volem ser, molts catalans que aspirem a ser majoria. Perquè pensem que viurem millor, que decidirem el nostre propi futur, que serem a les Nacions Unides i a la UE sense intermediaris, etc. etc. Per dir-ho grà ficament: jo seguiria sent independentista encara que aquella dona es doctorés en Filologia Catalana. és més, no conec Valladolid però m'encanta Madrid, em sembla una ciutat senzillament fantà stica, i tinc tantes ganes de tornar-hi i conèixer-la i viure-la més com amb ParÃs, Venècia o Belfast. I en general penso que Espanya té una gran riquesa cultural. Amb actituds cap a nosaltres de tots els colors i per a tots els gustos, sÃ, però aquestes no determinen ni determinaran mai la meva proposta polÃtica. Les ofenses i menyspreus a Catalunya les accepto si vols com un "agreujant", com una raó afegida però no com al fonament del ser independentista. L'independentisme només l'assolirem si el pensem, el sentim i el defensem en positiu. I no ens enganyem, Carod parlava davant les cà meres i l'interessant era que pogués seduir a alguns catalans (dels PPCC) no independentistes, aproximar-los al projecte nacional, no pas ser millor o pitjor rebut a Espanya.
El que dius del PaÃs Valencià  em deixa de pedra. és senzillament absurd que un president d'un partit polÃtic nacional digui que ell defensa els Països Catalans "a tÃtol personal". La resposta correcta és que el projecte nacional d'ERC, perdó, Esquerra, és clar, i que el construirem segons la lògica de la lliure incorporació dels territoris, respectant la gradualitat; però sense renunciar a l'objectiu final; sense imposicions, però treballant en aquesta lÃnia. Era un bon moment també per recordar que qui no respecta el dret de decidir del PaÃs Valencià  és en tot cas Espanya: si tu defenses els PPCC amb lliure incorporació, per la voluntat majorità ria dels valencians i valencianes, i Espanya a la Constitució no els reconeix aquest mateix dret; qui s'hauria d'"avergonyir" del seu projecte polÃtic? No pas nosaltres!
Per últim i pel que fa al futbol era un bon moment per recordar que tenim un excel·lent nivell a Primera Divisió (en els primers 7 o 8 llocs hi ha més catalans que espanyols), i a Segona A, i tenim un grup sencer de Segona B dels Països Catalans. No hi hauria cap necessitat de conservar el marc d'una lliga espanyola; una lliga dels Països Catalans tindria un excel·lent nivell.
En termes espanyols, la intervenció de Carod segurament
fou molt forta; però en termes de coherència nacional catalana em sembla ben fluixa,
i poc consistent. Per exemple, aqueixa pseudodefensa del català amb subterfugis
legalisto-bilingüistes (resposta al “castellano-leonés”, qui, per cert, feia un
paral·lelisme invertit desaprofitat per Carod). Per exemple: amb l’explicació de
les raons per les quals molts catalans sentim desafecte per l’Estat espanyol, i
altres discursos de regional dolgut per la incomprensió, Carod, com ja és
habitual, produïa la impressió d’un independentisme vacil·lant, o bé d’escassa justificació
política. Per exemple: apel·lar a la legalitat espanyola per a defensar l’ús
del terme _País Valencià_ és denigrant, així com ho és justificar, pel mateix
motiu, la presumpta “legitimitat” de l’engendre “Comunidad Valenciana”. Allò
coherent hauria estat explicar que emprem _País Valencià_ per la senzilla raó
que és el nom del territori (tant com Josep Lluís és el nom de Carod), mentre
que “Comunidad Valenciana” és un encobriment espanyolista que cal denunciar.
Ara; que el projecte “nacional” de Carod és regional, o sigui, que es limita al
Principat, no ho podia deixar més clar quan, davant la insistència d’un
blavero, Carod afirmava que li agradaria un Estat per a tota la nació catalana,
però “a títol personal”; com si diguéssim, “si s’hi apunten, millor”
(subratllem l’”apunten”). Una cosa és
que, tàcticament, se cerqui d’antuvi la independència del Piemont principatí, i
una altra que hom renunciï apriorísticament a més de la meitat del territori
nacional, com si el Principat fos “la Catalunya de debò” i “els altres”, si un
cas, haguessin de “apuntar-s’hi”. ERC,
¿no diu adreçar-se al conjunt dels Països Catalans? ¿No té implantació a
Catalunya Nord, a les Illes, al País Valencià? Doncs, ¿en quin congrés s’hi ha
renunciat? ¿En quin concepte té el senyor Carod els militants extraprincipatins
del seu partit?
Carod enfocà prou malament la qüestió futbolística; hauria
pogut tractar la pregunta com allò que era: una manifestació de la incapacitat
de concebre’s fora d’Espanya, dins aqueix automatisme acrític que percep “Espanya”
com a gran i plena d’oportunitats (!), i Catalunya com l‘antítesi. També podria
haver fet reflexionar sobre la inversió de la realitat que feia aquella noia:
és _ara_ quan ens rebutgen pel simple fet de ser catalans, i la independència
és l’única possibilitat que arribin a respectar-nos, precisament. Era una
ocasió perfecta per a desbaratar la lògica dependentista tot aprofitant que es
manifestava en un microàmbit pràctic i concret, fàcilment accessible a la
comprensió de tothom. En comptes d’aprofitar l’avinentesa, Carod, en abundar en
la lògica invertida (alienada) d’aquella noia, assumia la lògica dependentista.
En definitiva, la intervenció de Carod fou,
desgraciadament, més o menys el que era d’esperar. No entenc aquesta acollida
tan positiva que li dóna la blocosfera “sobiranista”, la veritat.
Dius, Saül, que “[s]i allò que més preocupa és la llengua
i la lliga espanyola de futbol, encara bo”.
Em temo que l’erres en tractar la qüestió de la llengua com si fos foc
de poques brases. En realitat, la mera insinuació d’una Catalunya monolingüe en
català, o simplement d’una Catalunya on el català sigui la llengua hegemònica i
d’ús general, molesta l’espanyolisme molt i molt més que la idea mateixa de la
independència de Catalunya (que ja és dir). Per a cerciorar-se’n, només cal
reveure el debat de 8TV, on les passions s’exacerbaren precisament en tocar la
qüestió lingüística.