Cada vegada que surt a la llum un cas inexplicable de la port d'una persona atesa per facultatius mèdics s'encén la llum d'alarma social i sobretot medià tica. El cas de la nena basca que va morir quan era de colònies a Cabrera de Mar no ha estat diferent. Pel què sabem va ser atesa per un fort mal de panxa al Monestir de Montserrat i després al CAP de Vilassar de Mar, on li van diagnosticar una gastroenteritis sense més gravetat. La nena però, va morir poques hores després i encara ara en desconeixem les causes. A l'espera de l'autòpsia i d'una més que probable actuació judicial i sense fer valoracions sobre el cas concret, cal fer algunes valoracions sobre les negligències mèdiques. No entraré en el cas concret ja que fins que no s'esclareixin els fets i les causes és parlar del sexe dels à ngels. (segueix)
L'alarma social en aquests casos, sovint atiada pels mitjans de comunicació de masses i en especial els sensacionalistes, fa que automà ticament molta gent clami justÃcia i a vegades venjança. En un estat de dret, això és quelcom que no es pot acceptar. Cal respectar el dolor de la famÃlia i els amics i de tota la societat que queda molt afectada per aquest tipus d'esdeveniment però cal que pensem en justÃcia i no en venjança ni linxament. Crec que ha estat molt correcte l'actuació de la famÃlia que resta a l'espera dels resultats de l'autòpsia abans d'aventurar-se en acusacions estèrils. Una vegada coneguts els resultats, si hi ha indicis d'actuació negligent, és ben normal que la famÃlia es presenti com a acusació, només faltaria. Ara bé, cal anar en compte amb aquestes coses.
La negligència mèdica, en el sistema penal espanyol (i en la majoria), es valora en funció de l'actuació dels facultatius mèdics. Aquesta actuació ha d'anar regida pel què es coneix com a lex artis, és a dir, correctament i seguint els passos lògics que un professional mèdic ha de seguir. Els metges no són salvadors i sanadors impecables sinó que curen allò que poden amb els tractaments i vies de diagnòstic que tenen a l'abast, ni més ni menys. Quan algú mor o pateix conseqüències negatives després d'una atenció o tractament mèdics, pot ser que sigui per una mala actuació dels metges, una negligència, però també pot ser per moltes altres causes. Els accidents, les tragèdies imprevisibles i els errors insalvables existeixen i cal no criminalitzar l'atenció sanità ria sistemà ticament.
Atacar per sistema als professionals mèdics, monitors de lleure, professors, etc. de la mort o accidents dels menors és quelcom tant habitual com perillós. Si permanentment aquests col·lectius professionals es veuen atacats i corren el risc d'ésser condemnats, arribarà un punt en què ningú voldrà exercir aquestes professions. Quan els sÃmptomes d'una malaltia o afecció indiquen que no hi ha gravetat i apunten a un diagnòstic clar, o convé esperar a l'evolució sense necessitat d'ingrés en un centre mèdic, cal que confiem, no a cegues, és clar, en els professionals. Que es poden equivocar ja ho sabem, com tothom, però si la seva actuació ha estat correcta i conforme a la lex artis hem d'assumir que la vida té els riscos de la mort i les malalties.
Amb tot això no pretenc fer una defensa aferrissada i corporativista, ni tant sols tinc res a veure amb les activitats mèdiques, però si que vull fer una crida al respecte a les activitats professionals d'aquest tipus. No podem atacar sistemà ticament a un col·lectiu que, en la seva à mplia majoria, vetlla dia a dia per la nostra salut i vida. Quan algú actua negligentment de manera clara, que no hi hagi cap dubte que cal apartar-lo de l'activitat professional, però quan no és aixÃ, que prevalgui sempre la presumpció d'innocència i el sentit comú.
D'acord Xavi,
Però al Maresme hi ha una situació que va més enllà del debat sobre la presumpció d'innocència. Em refereixo al fet, prou conegut, que hi ha poques ambulà ncies, que no estan medicalitzades i a què les urgències dels hospitals estan cobertes per personal no qualificat, a diferència del que passa a la resta d'Europa.
Per tant, jo ccrec que desllorigador l'hem danar buscar en els dèficits de la sanitat pública, per tant cal exigir responsabilitats polÃtiques i garantir que els professionals de la sanitat disposin de tota la formació, els mitjans i els recursos necessaris per desenvolupar correctament la seva feina.
Crec que el suport als professionals passa també, no només pel què dic a l'article, sinó per exigir a les administracions públiques un servei eficaç i que permeti el desenvolupament professional que reverteix directament en el servei als ciutadans. Suposo que el tema dóna molt més de si. Quan trobi un moment faré algunes reflexions entorn els serveis públics i bà sics.