Convé no repetir els errors i no caure en la trampa de tornar a confrontar la qüestió social amb la qüestió nacional, com si fossin coses diferents i es poguèssin menjar per separat.
Ja m'agradaria que Esquerra hagués prioritzat tant l'eix d'esquerres com diuen els reagrupats. Ho dic i ho sento com a sindicalista. Malauradament no és pas aixÃ, amics. Si Esquerra aspira a tenir l'hegemonia de l'esquerra del paÃs, no pot anar cedint el discurs i l'espai de les polÃtiques i les lluites socials a les forces tradicionals de l'esquerra i continuar allunyada dels moviments socials emergents i del sindicalisme català majoritari.
És cert que s'han fet coses, algunes de significatives. Vull destacar la feina de l'Anna Simó i de l'actual conselleria d'Afers Socials amb la Llei de Serveis Socials, l'incansable Joan Tardà a Madrid amb temes laborals o a Cooperació, però la bandera de les reivindicacions laborals i socials a Catalunya no la porta Esquerra, de moment. Ni Esquerra té un discurs sobre el món laboral clar, ni el nou Govern impulsa un model de territori i infraestructures que trenqui amb les etapes franquistes i convergents, per situar exemples.
A més l'intent de tornar a separar i confrontar l'eix nacional i l'eix social és un error estratègic garrafal. Això és el que volen convergents i psoeistes. Un paÃs dividit per aquests eixos. Tornar als anys 80, quan es reaprtien el paÃs amb aquests criteris. El gran encert d'Esquerra ha estat trencar aquesta divisió unint qüestió social i qüestió nacional i definint un tercer espai, que es va consolidant i creixent.
Si a la qüestió nacional li treiem el seu contingut social el deixem pelat en els seus essencialismes i això sols ens pot portar a la derrota a no sumar ningú més al projecte independentista. Des de la radicalitat nacional absoluta, cal tenir clar que l'hem d'omplir el procés sobiranista de continguts socials i obrir-lo a molts sectors socials que a priori no s'hi identifiquen, encara.
Cal repensar l'estratègia d'"esquerra nacional" per adequar-la a cada moment concret, reforçar-la diria jo, en cap cas trencar amb els darrers 10 anys que han sigut els de l'esclat polÃtic i social de l'independentisme.
Plenament d'acord!! Ja estic fart que la gent consideri a molts indepes com si fossin fills radicals de CiU. Jo estic molt lluny de CiU i de tota la faramalla neo.liberal, carca i retrògada. Montilla i el PSC no em motiven gens, penso que són un llast per a un projecte social i nacional d'emancipació. Però CiU? Això sà que és un zero a l'esquerra, metafòric i literal.
A reveure,
Àngels FontÂ