El desembre del 2004 vaig ser convidat a participar al 50th Annual Conference of the Anglo-Catalan Society i 11th Colloquium of the North American Catalan Society, que es convocaren conjuntament a Eton, Anglaterra. Vaig intervenir en la taula redona New
Directions for Catalan Studies, juntament amb Isidor Marí, Josep-Anton Fernàndez
i Brad Epps. La intervenció que vaig preparar és aquesta: Toni Cucarella
1.La unitat del català: de
l’esperança a la fragmentació
En la convocatòria d’enguany [2004], l’Encontre d’Escriptors dels Premis
Octubre de València va debatre sobre els encerts i els desencisos de la
Transició[1].
Tancava el cicle de debats la taula redona que havia d’abordar “la fragmentació
de la literatura catalana”. La qüestió era adient al període polític sobre el qual
es discutia, atès que
Després de la mort del dictador, ens pensàvem –ho anhelàvem– que la llengua
i la literatura catalanes havien d’encetar el camí cap a la unitat efectiva,
després de segles en què els diferents territoris catalanoparlants ens havíem
ignorat com a membres d’una mateixa comunitat cultural i lingüística.
Tanmateix, a hores d’ara, gairebé trenta anys més tard, hem de posar en dubte
que es puga parlar de literatura catalana com un conjunt unitari: avui estem
més dividits que aleshores, potser –per què no dir-ho– més dividits que mai,
perquè ara som més conscients que havíem d’haver construït, per necessitat
vital, la unitat de la nostra cultura, i n’hem afavorit, en canvi, el
“deteriorament”[2]. La
nostra literatura, la nostra llengua, lluny de beneficiar-se de la nova etapa
de llibertats, n’ha estat víctima principal i no, precisament, per successos
fortuïts. La greu situació de fragmentació lingüística i literària que patim és
a causa de l’obstinació liquidacionista d’uns, i de la feblesa potser congènita
d’uns altres: nosaltres. [continua]
2. Valencià i català, legalment
diferents
Arran de la traducció de
En un primer moment –evitaré detallar ací tot el desgavell–, el ministre
d’Afers Estrangers, Miguel Ángel Moratinos, va dir que
3. Del secessionisme clàssic o
blaverisme al secessionisme il·lustrat
Convé recalcar que les conductes segregacionistes s’han escampat arreu dels
Països Catalans. La unitat de l’idioma no és solament una qüestió científica,
sinó també –o sobretot– “mental”, de “consciència”: aquesta unitat és la que
més s’està ressentint a causa del conflicte lingüístic. La novetat a què ens
hem d’encarar ara és que també s’insisteix en la divergència valencià-català
amb uns altres arguments que denominaríem “secessionisme il·lustrat”. En aquest
cas ja no parlem d’un secessionisme en la línia del blaverisme “clàssic”,
barroer i ultradretà, sinó que és l’argument d’un sector intel·lectual i
polític, amb formació universitària, que si bé no gosa de posar en dubte la
unitat de la llengua –sovint evitant qualsevol referència a la catalanitat
d’aquesta–, tanmateix expressa una decisió lingüística i literària segregada,
ja que proposa una divergència de camins normatius i de convivència per al
valencià i el català, i doncs explicita la voluntat d’un futur escindit, a
partir de personalitats culturals i polítiques diferenciades. Un cas
paradigmàtic d’aquesta posició de secessionisme il·lustrat la trobem en
l’exrector de
Cal preguntar-se què succeïrà quan l’AVL aprovarà definitivament la seua
gramàtica distintiva. De moment, la normativa “provisional” és oficial per a
l’administració autonòmica i està cada vegada més estesa en la municipal, és
gairebé obligatòria en els llibres de text del País Valencià[6], és
usada per periodistes, partits polítics i empreses privades. Aprofitem
l’avintesa per aclarir que aquesta comunicació està escrita en català i no en
valencià; està escrita en català perquè segueix la normativa de l’Institut
d’Estudis Catalans i no de l’Acadèmia Valenciana de
La situació és ben esquizofrènica. Però encara no s’ha agreujat prou. Quin
futur ens espera als escriptors i escriptores que no abandonarem la normativa
de l’IEC? En quina literatura “nacional” ens encabiran: en la catalana o en la
valenciana? Cal pensar que tindrem dificultats per poder publicar a les
editorials valencianes. Però també les tindrem in crescendo en les de la resta dels Països Catalans, especialment
en les del Principat. Al capdavall estem assistint a la repetició del drama de
la galleguització, com bé fan notar alguns reintegracionistes gallecs en
observar el conflicte lingüístic valencià[7].
4. Es fragmenta la llengua, es
fragmenta la literatura
Per força, el conflicte lingüístic ha acabat afectant la pròpia literatura.
Vegem alguns exemples.
En l’àmbit de la literatura juvenil (o de lectures obligatòries per a
l’ensenyament primari i secundari) algunes editorials del Principat adapten els
textos d’autors i autores del País Valencià al dialecte oriental. Tanmateix, el
cas més polèmic de totes aquestes “adaptacions” el va protagonitzar Harry
Potter. Des del primer moment, la sèrie de llibres del jove aprenent de bruixot
va ser publicada en català per l’editorial Empúries de Barcelona. Tot volent
aprofitar el gran èxit entre el jovent d’aquest personatge, l‘editorial Tàndem
de València va llançar la campanya “Harry Potter, ara en valencià”. El primer
dels títols de la sèrie, Harry Potter i
la pedra filosofal, es presentava en el marc del I Saló Valencià del Llibre
en una versió adaptada al “valencià” a partir de l’edició catalana d’Empúries.
La polèmica que va suscitar-se va comptar amb molts defensors de la versió
valenciana, especialment en l’àmbit polític; uns altres opinàrem que aquesta
diferenciació encetava un greu precedent fragmentador. Fins i tot, advertírem
del risc de galleguització a què s’abocava el català del País Valencià.
Amb tot, és evident que la decisió de l’editorial valenciana Tàndem no és
la que ha posat en qüestió la unitat de la llengua per l’adaptació al
“valencià”, sinó totes aquelles editorials que actuen amb aquest mateix criteri
regionalitzador.
Aquest criteri fragmentador de la unitat no el trobem únicament en les
editorials i el seus models lingüístics de preferència. Els mitjans de
comunicació, els investigadors de la literatura, els comentaristes de llibres,
fins i tot bona part dels lectors i lectores en català, també pensen la
literatura que adés era íntegrament catalana en termes regionals, escindits.
Als suplements i les revistes espanyoles del ram literari les literatures
de la plurilingüicitat de l’estat hi
apareixen, en el millor i excepcional dels casos, en exigües notícies que no
sol llegir ningú (ningú dels qui compren habitualment aquestes publicacions).
La literatura d’Espanya és, indubtablement, la que es fa en espanyol. És
impensable que es publiquen edicions “autonòmiques” del suplement literari Babelia, que publica El País; tanmateix sí que n’hi ha per al
suplement Quadern, que es publica en
distintes i distintives versions catalana i valenciana. Aquesta fragmentació no
és, dissortadament, un exemple aïllat. Un altre cas d’idèntica mena és la
publicació d’un suplement específic del Cercle de Lectors “Especial llibres en
valencià”, que ha coincidit amb la celebració del quinzè aniversari de la
divisió catalana d’aquesta empresa de venda de llibres a domicili i de la seua
revista Cercle.
El més greu d’aquesta pràctica fraccionadora no és que siga costum entre
els mitjans de comunicació d’ideologia espanyola, sinó que s’haja estès entre
la nostra premsa. Als mitjans de comunicació del Principat, siguen públics o
privats, escrits o audiovisuals, la notícia de la literatura actual d’altres
territoris de llengua catalana és anecdòtica o inexistent. Idènticament ocorre
al País Valencià amb els autors i autores en català, siguen valencians o no.
Patim, doncs, una greu regionalització de la literatura catalana: la tendència
és que cada territori autonòmic, departament regional, fins i tot estat independent, promou la seua producció literària
particular, bandejant-hi la visió unitària, tal com fa qualsevol literatura
nacional “normal”.
L’aportació valenciana a la literatura catalana és avui de primer ordre: en
quantitat i en qualitat. Més enllà de les pròpies fronteres autonòmiques
aquesta aportació és menystinguda i infravalorada: “regionalitzada”. La nòmina
valenciana dins la literatura catalana contemporània “oficial” ha quedat
reduïda a dos o tres noms de referència que serveixen per a la coartada de la
unitat. Ja s’han donat casos d’autors del País Valencià les obres dels quals
han estat rebutjades per editorials del Principat “perquè ja tenien coberta la
quota de valencians”.
No existeix la literatura catalana als llibres de text del País Valencià.
Hi són gairebé tots els autors i autores reconeguts, de Fraga fins a Maó, i de
Salses a Guardamar, però com a “literatura valenciana”, ometent sovint l’origen
territorial dels autors, especialment si són nascuts al Principat; fins i tot,
va haver-hi un intent per part del govern de
Els llibres de les editorials del País Valencià no tenen gaire visibilitat
i venda al Principat, i els llibres publicats a
Un altre exemple de la greu fragmentació que pateix la literatura catalana,
també en aquest cas provocat per l’intervencionisme polític, ha estat el
desmembrament de l’Institut Ramon Llull. Tal com ha quedat després de la marxa
del govern de les Illes Balears, cal que reclamem la creació d’una institució
de mentalitat i abast nacional que presente i represente arreu del món la
literatura catalana com un fet integral i no esquarterat[10].
D’altra banda, hem esmentat poc la problemàtica lingüística a les Illes
Balears i Pituïses, i no perquè n’estiguen exemptes. Val a dir que el president
del govern balear, Jaume Matas, va intentar importar la solució fragmentadora
de l’AVL. A tal efecte, va crear l’Institut d’Estudis Baleàrics amb l’objectiu
de convertir-lo en l’entitat normativa de les “modalitats lingüístiques de cada
una de les illes”, i iniciar el distanciament del català[11].
El govern de Jaume Matas, però, ha hagut de recular en les seues intencions
primeres, entre d’altres raons perquè l’Estatut d’autonomia no li deixa gaire
marge de maniobra, i així ha hagut de redefinir les funcions de l’IEB. Ara
s’encarrega de promocionar la literatura de les Illes Balears tant a l’exterior
–per separat, doncs, de l’IRL– com a l’interior. No obstant això, la institució
no gaudeix de la total confiança del món literari. Així, arran d’una campanya
engegada per l’IEB per promocionar els autors i autores de les Illes de cara a
aquestes festes nadalenques, hi ha hagut escriptors que han demanat ser-ne
exclosos per estar en desacord amb la política lingüística i cultural del PP i
per no acceptar la condició d’escriptors “autonòmics”[12].
5. Proposta de futur
Aquest és, grosso modo, el mal que ens està afeblint i disgregant. Amb tot,
el tema genèric de les comunicacions d’aquest congrés és el futur dels estudis
de la catalanística. En aquesta línia, doncs, m’atreviré a reclamar un visió
més global, sencera, de la literatura catalana. Cal impedir que s’imiten i
s’estenguen encara més les conductes segregacionistes. Caldria un major interès
per la creació diguem-ne ‘perifèrica’. Fóra necessari estar més amatents a les
múltiples veus que estan construint la literatura catalana des d’aquests
forçats “minifundis’ a què se’ns està relegant. Caldria també mostrar un major
interès per la literatura del present, per les veus pròpies que fan la
literatura catalana d’avui; i no solament a través de les editorials fins ara
de referència (moltes de les quals estan més interessades pel llibre com a indústria
que no com a literatura), sinó prenent en consideració tot allò que es es
publica arreu dels Països Catalans.
La distància –física i mental– ha de permetre als estudiosos de la
catalanística treballar sense les renúncies i els prejudicis, que avui són,
dissortadament, els pitjors entrebancs que condicionen, esbiaixant i mutilant,
l’estudi i la promoció de la literatura catalana a casa nostra. Si als Països
Catalans, la llengua i la literatura catalanes estan massa sotmeses als
lamentables avatars de la política, per obstinació d’uns i negligència d’altres
–nosaltres–, que hi haja almenys un espai on la literatura catalana puga ser
estudiada i referida com una realitat completa, sense mutilacions ni
categoritzacions territorials.
[1] XVIII Encontre d’Escriptors: La cultura durant la transició, València, 25-30 d’octubre del 2004.
[2] “Parcerisas culpa al modelo
autonomista del deterioro de la unidad cultural”. Aquest era el titular amb
què el periòdic Levante-EMV (20 de
febrer del 2001) resumia les declaracions de Francesc Parcerisas, aleshores
director de
[3] “Éste [l’IEC] no es el ente oportuno”. Levante-EMV, 15 de novembre del 1996. La notícia recull altres declaracions interessants del mateix Ramon Lapiedra: “…el valenciano (catalán) es la única lengua de cultura moderna que no tiene un ente normativizador, con potestad para determinar el código lingüístico”.
[4] L’expresident de
[5] Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. “Informe sobre la llengua i els escriptors valencians”. Quaderns Divulgatius, n. 20, Barcelona, 2002. Aquest informe es pot consultar també en la pàgina web de l’AELC: http://www.escriptors.com/documents/20.1.pdf
[6] Cal recordar que
[7] Valentim Rodrigues Fagim: “En aquells llocs on la identitat de la llengua depèn bàsicament dels moviments socials que se’n preocupen […] l’integracionisme és el comportament dominant. En aquells altres on no s’esdevé així, i València n’és el paradigma juntament amb Galícia, el destí de la llengua queda sota la direcció dels seus botxins”. Qual é que é o conflito lingüístico galego? http://membres.lycos.fr/questione/academia/rodriguesfajim2.html
[8] “Un libro editado por Bromera o Tres i Quatre es más difícil hoy de encontrar en una librería de Vic o de Manresa que hace 20 años”. Francesc Parcerisas, Levante-EMV (20 de febrer del 2004).
[9] Manlleve aquesta definició a l’escriptor Sebastià Alzamora, que la va fer servir en la taula redona “La fragmentació de la literatura catalana”, celebrada a València el 25 d’octubre del 2004.
[10] Val la pena reproduir l‘anotació que fa l’escriptor Joan Francesc Mira
sobre
[11] Afortunadament, l’estatut de les Illes Balears és prou més clar que no
el valencià. Així, denomina sense embuts la llengua pel seu nom: català, i qui
ostenta l’autoritat normativa de la llengua és
[12] Llorenç Capellà. “L’IEB, jo i les coses que ens separen”. Diari de Balears, 30 novembre 2004.
