El món en
càpsules
Fa poc, un company de
facultat em va explicar una anècdota d’aquelles que tenen regust de radiografia
dels temps que corren. La seva filla adolescent li va preguntar qui era Nicolae
Ceaucescu. Pensant que es tractava d’un treball escolar, li va explicar quatre
coses sobre la dictadura comunista romanesa, etc. Abans no acabés, però, la
noia el va interrompre: “Ah, és clar, per això el van matar! És que hem vist
l’afusellament d’ell i la seva dona al YouTube...” Efectivament, l’execució del
matrimoni Ceaucescu és al YouTube, precedida per la farsa de judici sumaríssim
que va tenir la sinistra parella. És un document gràfic extraordinàriament
desagradable, sòrdid. Però el que
voldria subratllar no és l’existència de les imatges en si mateixes, sinó
l’espai descontextualitzat on són col·locades. Resulta inquietant que
qualsevol persona (en aquest cas una noieta de 14 o 15 anys i les seves
amigues) tinguin accés a l’enregistrament d’una execució sense saber ni tan
sols les circumstàncies bàsiques que van acompanyar aquest fet ni, naturalment,
la identitat de les víctimes. És el món
en càpsules: una visió infantil, caòtica, atomitzada, estrident i perillosament
banal de la realitat; i una recreació accelerada i histèrica d’esdeveniments
d’una gran importància. Certament, la immensa majoria de les píndoles del
YouTube consisteixen en anodins enregistraments domèstics sense suc ni bruc,
clips musicals, fragments de pel·lícules, etc. En tot cas, el missatge de tot
plegat, allò que al capdavall significa aquell conjunt inabastable, no és sinó
una exhibició de la realitat entesa com a confusió.
Fa només una dècada,
quan la revolució digital només era una realitat incipient, es van magnificar
les potencialitats emancipadores de la xarxa. Internet era llavors una mena
d’utopia virtual que havia d’acabar amarant positivament el món real. El bluff
de les empreses punt com de l’any 2000, que va incinerar els estalvis de
milions d’inversors incauts d’arreu del món, va significar-ne el primer gran
avís. El segon el vivim ara. Fa unes setmanes, un cibernauta desenganyat,
Andrew Keen, va publicar un assaig (The cult of the amateur) que alerta de les
imprevisibles conseqüències a llarg termini dels dubtosos “articles
enciclopèdics” de
El miracle d'Internet és permetre desconstruir la realitat en càpsules. La feina de l'individu és reagrupar les càpsules per entendre-les. Aquí cal la contextualització i el coneixement previ, l'experiència i l'estudi. Tot això és tan necessari com sempre, però les eines per accedir-hi són molt més útils ara que abans.
Suposo que si en Ferran Sáez hagués viscut en l'època de Gutenberg s'hagués horroritzat per la possibilitat que tenien els seglars d'accedir a coneixements abans reservats només als sectors doctes i iniciats de la societat. I també s'hauria horroritzat davant dels ateneus populars creats per alfabetitzar el poble i fer-li saber els seus drets i la seva força. Tothom qui té un poder l'intenta conservar, ni que sigui el minso poder de l'intel·lectual il·luminat. I que consti que en Ferran Sáez m'agrada com a articulista i tinc algun llibre seu que és força interessant. Però a vegades la vessa, per dogmatitzar. Com en aquesta ocasió.
Finalment, avui dia centenars de científics de tot el món treballen en la computerització dels valors de reputació, les eines que serviran per ajudar-nos a discriminar el gra de la palla. Molta gent és conscient que l'accés massiu a la informació comporta necessitats de filtratge superdepurades. Google ja se'n va adonar a l'hora de buscar informació al web. Avui centenars de científics fan recerca per descobrir com valorar la informació que trobem. El problema per a la societat catalana no és en la informació ni en les càpsules. El problema és que no tenim empreses catalanes treballant en l'avaluació de la reputació de continguts. No ens trobem a primera línia i articles com el d'en Sáez encara ajuden menys.
En
tot cas, és cert que cal contextualitzar la informació i, no només la de la
xarxa, sino tota. Ara rebem molta (massa?) informació i cal situar-la. Per això
defenso que els diaris, per exemple, potenciïn el reportatge, l’entrevista, l’article
d’opinió... al costat de les notícies. Cal trobar un punt mig. No ens podem
quedar amb els titulars. No cal dir que sóc un defensor de la xarxa i de les
potencialitats democratitzadores que ofereix, però no podem passar d’un extrem
a l’altra, com a mínim, sense parar-nos a pensar amb el canvi.
Les revolucions i és evident que internet l'és tenen aquest inconvenient, de tota manera com bé diu el Daniel no deixem que els professionals ens facin la traveta.