En memòria de Miquel Grau em limitaré a reproduir un cançó d'Al Tall i un article de l'Aquil·les Rúbio d'Alacant publicat a L'Accent. Ahir es commemorà 30 anys del seu assassinat. Avui tot segueix, si fa no fa, igual que estava. Encara sort de la gent del nostre sud que continua encenent flames de dignitat allà on es veu més amenaçada. Encara sort de les cançons d'Al Tall que segueixen omplint de vida les nostres memòries. Encara sort de tots nosaltres que seguim vius i no pensem renunciar a fer-ho. I encara sort, sobretot, que en vénen altres de joves i valents com ho debia ser el Miquel aquell 1977 en què vaig nàixer. 'Per guanyar la llibertat, soledat de l'ai ai ai, quants germans tenen de caure?'
Açò passà en Alacant
La plaça dels Cavalls és un dels indrets més representatius, junt amb l´Esplanada, d´Alacant. Els espanyols en diuen "de los Luceros", pels 4 rosins que la decoren. A un dels seus racons, concretament al número 11, s'amaga una de les històries fosques de la ciutat. La nit del 6 d´octubre de 1977, un jove morí assassinat. Estàvem a la Transició, i la Diada del 9 d´Octubre se celebrava, aquell any, a Alacant. Miquel Grau, juntament amb altres tres membres del Moviment Comunista del País Valencià enganxava cartells de la Diada del País Valencià. Mentre aquest jove, que tenia 20 anys, complia amb el seu quefer militant, un altre jove, de 19 anys, se'l mirava des de la finestra de sa casa. La casa de la família Panadero Sandoval, propietaris d´una gasolinera a l´eixida de la ciutat i coneguts reaccionaris. Des d´allà es llançà una rajola, que impactà en el cap de Miquel Grau. Finalment, aquest moria el 16 d´octubre.
Si la Diada del Nou d'Octubre celebrada a Alacant el 1977 fou multitudinària, més ho va ser el soterrar del jove comunista. 8.000 persones acompanyaren el taüt, cobert per una quatribarrada, des de l'Hospital General fins a la Plaça de Bous. Allà, la policia postfranquista esperava la comitiva, impedint la continuació de la marxa. Ja ho cantà Al Tall, en una cançó-homenatge editada el mateix 1977: "no poguérem dir-li adéu, soledat de l'ai ai ai, perquè el taüt ens furtaren".
Hui, trenta anys després, encara patim la Transició segrestada. El franquisme i l'oligarquia que se sustentava en ell deixà ben lligat el canvi institucional. A canvi de la legalització dels partits polítics d'oposició, l'economia de mercat i la unitat de la pàtria continuarien esdevenint els pilars d'Espanya, juntament amb la monarquia, successora en vida de Franco. La república, l'autodeterminació, o el socialisme, passaven a formar part dels silencis de l'esquerra formal. Pel camí els feixistes es dugueren Gustau Muñoz a Barcelona. A Alacant, a Miquel Grau. "Per guanyar la llibertat, soledat de l'ai ai ai, quants germans tenen de caure?
Aquil·les Rubio
(Publicat a L'Accent)
Vídeo: Homenatge a Miquel Grau, 30 anys després del seu assassinat, a la plaça dels Cavalls d'Alacant
Crònica de l'homenatge a Miquel Grau
http://www.maulets.org/veure.php?id=596
Xavi,
Un altre post molt encertat. La història del dissortat Miquel Grau ens ha commogut durant dècades i encara em posa la pell de gallina quan escolto la cançó d'Al Tall. Aquests dies amb la farsa de detencions per la crema de borbons o la repressió sistemàtica contre el món abertzale, el record de Miquel Grau ens ha de guiar a tots. Espanya no entén la paraula democràcia. Espanya només entén de prohibir partits de futbol, de reventar assemblees com a Fresno, de passar-se pels ous les reformes estatutàries, de detenir bascos i de matar Miquel Graus. Fraga no va ser empresonat i morirà al llit com Franco, i era el responsable directe d'aquesta mort.
Si trobem cangur disponible pels xiquets (mon pares van al ball de jubilats tots els dissabtes la nit, collons!!!), dissabte us vindrem a veure a Alcanar.
Una abraçada,
Emigdi