Fa uns dies, a la consulta, va venir desesperada una dona, el testimoni de la qual em va fer esgarrifar i no hi he parat de donar-hi voltes. No és el primer cop que m´hi trobava, malauradament, però hi va haver alguna cosa aquest cop que em va fer commoure encara més.Va ser només arribar al consultori que l´administrativa em diu: hi ha una dona que t´espera per parlar amb tu, no té hora però se la veu molt preocupada ... em vaig canviar i la vaig fer passar de seguida, amb l´intenció que seria una cosa sense importància i així no s´endarreria la consulta ...
El primer que em va dir va ser: El meu marit té hora avui per curar-se però no vindrà ... clar, la següent pregunta meva va ser: per què? Perquè és molt tossut i no vol, em va respondre ella, però ja tenia els ulls negats i estava molt nerviosa. La dona em parlava en castellà, era morena i baixeta, i de classe social baixa, però això no té importància en aquests casos.
Vaig deixar passar uns moments, i ella va continuar explicant-me que el seu marit era molt tossut i violent, que l´havia pegat molts cops a ella i a un dels fills, que havia anat a la policia, als serveis socials i a tot arreu mil cops, i que havia aconseguit finalment una ordre d´allunyament que durant pocs dies el marit havia complert, però que a ella li sabia greu, havia permés que ell tornés i ara no sabia què fer ... em va explicar també que un fill seu li deia que el fés fora, que l´altre fill li deia que el seu pare havia d´estar a casa, i que la filla li duia la néta perquè la cuidés i se´n rentava les mans mentre li exigia que li fés el dinar perquè havia d´anar a treballar.
Jo no deia gairebé res, la vaig deixar parlar tot l´estona ... vaig creure que era el que ella necessitava en aquell moment ... i seguidament em va dir que l´assistent social i l´abogat o abogada li deien que el que havia de fer era fer fora el marit amb les maletes escales avall i tancar la porta i quedar-se ella tranquila a casa seva i començar de nou, però que ella es veia incapaç de fer-ho, i em preguntava: sóc tonta oi? ho haig de fer oi, l´he de fer fora oi? però no puc ... em deia ella.
I jo li vaig dir que no era tonta, però que si, que havia de ser forta i valenta i fer-lo fora de casa. Que havia de mirar d´una vegada per totes per ella, preocupar-se de si mateixa, que encara hi era a temps d´engegar-ho tot i començar de nou.
Fins a quin punt pot arribar una relació que tot i que el teu marit et pegui tu vagis parlar amb l´infermera per disculpar-lo de que no hi anirà tot i tenir hora?
Qui té raò, jo i la gent que l´ancosellem que el faci fora de casa o ella quan em deia que no era tan fàcil i que no se´n veia capaç? A aquesta dona ha arribat un moment que l´han anul.lat de tal manera que és incapaç de trobar dins seu la força necessària per afrontar la situació.
Des d´aqui una abraçada molt especial a totes les dones que es trobin en situacions semblants, que tinguin la força i la voluntat per enfrontar-s´hi i acabar-ho i ser felices altre cop.
I no m´oblido d´altre gent que també pateix maltractaments, avis, nens ... però avui m´ha semblat que havia d´explicr aquest cas, si pot servis d´aguna cosa.
El primer que em va dir va ser: El meu marit té hora avui per curar-se però no vindrà ... clar, la següent pregunta meva va ser: per què? Perquè és molt tossut i no vol, em va respondre ella, però ja tenia els ulls negats i estava molt nerviosa. La dona em parlava en castellà, era morena i baixeta, i de classe social baixa, però això no té importància en aquests casos.
Vaig deixar passar uns moments, i ella va continuar explicant-me que el seu marit era molt tossut i violent, que l´havia pegat molts cops a ella i a un dels fills, que havia anat a la policia, als serveis socials i a tot arreu mil cops, i que havia aconseguit finalment una ordre d´allunyament que durant pocs dies el marit havia complert, però que a ella li sabia greu, havia permés que ell tornés i ara no sabia què fer ... em va explicar també que un fill seu li deia que el fés fora, que l´altre fill li deia que el seu pare havia d´estar a casa, i que la filla li duia la néta perquè la cuidés i se´n rentava les mans mentre li exigia que li fés el dinar perquè havia d´anar a treballar.
Jo no deia gairebé res, la vaig deixar parlar tot l´estona ... vaig creure que era el que ella necessitava en aquell moment ... i seguidament em va dir que l´assistent social i l´abogat o abogada li deien que el que havia de fer era fer fora el marit amb les maletes escales avall i tancar la porta i quedar-se ella tranquila a casa seva i començar de nou, però que ella es veia incapaç de fer-ho, i em preguntava: sóc tonta oi? ho haig de fer oi, l´he de fer fora oi? però no puc ... em deia ella.
I jo li vaig dir que no era tonta, però que si, que havia de ser forta i valenta i fer-lo fora de casa. Que havia de mirar d´una vegada per totes per ella, preocupar-se de si mateixa, que encara hi era a temps d´engegar-ho tot i començar de nou.
Fins a quin punt pot arribar una relació que tot i que el teu marit et pegui tu vagis parlar amb l´infermera per disculpar-lo de que no hi anirà tot i tenir hora?
Qui té raò, jo i la gent que l´ancosellem que el faci fora de casa o ella quan em deia que no era tan fàcil i que no se´n veia capaç? A aquesta dona ha arribat un moment que l´han anul.lat de tal manera que és incapaç de trobar dins seu la força necessària per afrontar la situació.
Des d´aqui una abraçada molt especial a totes les dones que es trobin en situacions semblants, que tinguin la força i la voluntat per enfrontar-s´hi i acabar-ho i ser felices altre cop.
I no m´oblido d´altre gent que també pateix maltractaments, avis, nens ... però avui m´ha semblat que havia d´explicr aquest cas, si pot servis d´aguna cosa.
