En defensa pròpia

Companys i companyes de la secció local d'ERC de Cornellà

He rebut el burofax que us adjunto segons el qual la Comissió Executiva d'ERC no admet a tràmit la sol·licitud d'afiliació a Esquerra Republicana de Catalunya que havia fet el mes de juliol, avalada per en Joan Tardà i per l'Ignasi Sayol, a qui agraeixo sincerament la confiança que em van demostrar.

Com podeu comprovar la no-admissió a tràmit de la meva sol·licitud no està motivada: no es poden saber les raons han induït l'Executiva Nacional a prendre aquesta decisió. Un partit polític no és una organització privada en la que la seva direcció es pugui reservar el dret d'admissió sense donar explicacions. La legalitat espanyola vigent atorga el monopoli de la representació democràtica als partits polítics i estableix que els ciutadans només poden votar les seves llistes electorals i no a persones. A la Constitució Espanyola de 1978 els partits tenen la consideració d'institució bàsica al costat, per exemple, de les Forces Armades. Aquesta situació de privilegi legal ve acompanyada per unes amplíssimes subvencions amb diners dels contribuents i obliga els partits polítics a tenir un funcionament intern democràtic. La motivació de les decisions dels òrgans executius és una condició indispensable de la democràcia interna; sense ella esdevenen arbitràries. Un partit no té una estructura democràtica si la seva direcció pot impedir la incorporació de nous membres sense explicar quins requisits no acompleix, perquè situa als sol·licitants en una situació d'indefensió.

Crec reunir tots els requisits per tornar a ser militant d'Esquerra Republicana de Catalunya. Vaig entrar a militar-hi l'any 1991 procedent de Nacionalistes d'Esquerra acompanyant, amb altres, a Jordi Carbonell. El seu lema l'Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi “que la prudència no ens faci traïdors” ha estat una màxima en la meva trajectòria política.

En tots els anys de militància he intentat aportar al partit el que millor ser fer: analitzar i escriure. La independència de criteri també crec, modestament, que és una de les meves contribucions. Sempre he tingut una disposició a treballar en positiu. Ho vaig demostrar només començar a militar amb la proposta al Secretari General del partit d'aleshores, Àngel Colom, de redactar el llibre “República Catalana” que va contribuir a presentar la independència com a projecte polític, més enllà de la proclamació ideològica que havia predominat fins aleshores. També vaig proposar-li, conjuntament amb Carles Bonet, convertir la denúncia de l'espoli fiscal i la reclamació del Concert Econòmic en un dels eixos centrals del programa d'ERC. D'aquesta proposta va sortir la campanya pel Concert Econòmic amb mil actes per tot el territori que va culminar en el gran acte al Parc de la Ciutadella de 1993. Aquest eix estratègic ha estat fonamental en la implantació de l'independentisme a la societat catalana.

Però no he callat quan la direcció emprenia una línia política que perjudicava al partit. Com va passar el mateix 1993 quan, poques setmanes després del gran campanya pel Concert Econòmic, Felipe Gonzàlez acorralat pel cas GAL es va veure obligat a convocar eleccions anticipades. Àngel Colom va abandonar la línia de les preocupacions socials i va optar pel ressò mediàtic a ultrança de Pilar Rahola. Va començar aleshores una de les derives més vergonyoses d'Esquerra Republicana amb expedients d'expulsió i tota mena de mides antidemocràtiques. La situació va esdevenir tant greu que un grup de militants encapçalat per Carles Bonet vàrem presentar una candidatura alternativa al Congrés de Manlleu. La democràcia interna i l'ètica eren els eixos principals del nostre programa. El grup de Carles Bonet vàrem perdre, però la nostra acció va resultar una gran contribució a la marxa del partit. L'esperpèntica fugida d'Àngel Colom i Pilar Rahola per fundar el PI va donar la raó als que havíem tingut el coratge d'oposar-nos-hi.

Al Congrés de Vilafranca que havia de refer el partit després d'aquesta crisi, s'havia acordat una nova direcció encapçalada per Josep Lluís Carod Rovira i quatre vicesecretaris generals, entre ells Carles Bonet, dels quals dependrien unes secretaries amb presència a l'executiva del partit. En aquesta distribució em corresponia assumir la secretaria de formació. Però a les votacions dels representants del Congrés al Consell Nacional els responsables d'organització del partit van organitzar una de les maniobres internes característiques de l'època colomina: usar la informació privilegiada per guanyar tant els 18 llocs al Consell Nacional que corresponien a la majoria com els 7 llocs que corresponien a la minoria. Aquesta voluntat d'acaparar el poder, aquesta falta de respecte a les minories, aquesta absència de joc net en un dels moments més delicats del partit va portar a Carles Bonet a renunciar als llocs que s'havien acordat. Finalment Carles Bonet va reconsiderar aquesta decisió i va acceptar el càrrec de vicesecretari general. En canvi jo em vaig negar a guanyar als despatxos el que havíem perdut a les votacions.

L'any 2000 a la Conferència Nacional de Manresa l'actual direcció d'ERC plantejava el pacte amb Convergència i Unió, que depenia dels 12 diputats del PP, oferint-li el suport dels nostres 12 diputats. El 1999 havíem aconseguit que Joan Tardà fos elegit regidor amb un programa clarament d'esquerres. Si ERC pactava amb CiU tota la tasca que havíem fet per implantar l'esquerra nacional a l'àrea metropolitana se'n anava per terra. Per això vaig presentar una esmena a la totalitat contra el pacte amb Jordi Pujol que va tenir el suport de la secció local de Cornellà. Novament vaig perdre contra la direcció. Però cada un dels meus arguments contra aquest pacte han estat repetits per justificar l'anomenada “aposta estratègica per l'esquerra federalista”. Jo perdia, però la meva independència de criteri havia fet un servei important al partit.

L'any 2001 al Congrés de Tarragona la direcció d'ERC va presentar una estratègia basada en dos eixos: l'Estatut Nacional i la nostra definició com a “partit de govern”. Una altra vegada vaig presentar una esmena a la totalitat, assenyalant que el problema no era l'Estatut sinó la Constitució Espanyola; la redacció d'un nou Estatut estava condemnada al fracàs. Al cap de cinc anys, l'opció final de les Assemblees Territorials pel “no” han demostrat que les meves tesis no anaven desencaminades. Però aleshores les meves tesis van ser refusades de manera espectacular. A la vegada havia presentat la meva candidatura per formar part del Consell Nacional elegit directament pel Congrés. Novament la secretaria d'organització va repetir la maniobra per copar la majoria i la minoria i no vaig obtenir un lloc en un òrgan de més de 200 persones. Aquest fracàs sense pal·liatius em va fer evident que les meves tesis no tenien cap possibilitat d'influir en la marxa del partit. Tanmateix les continuava considerant vàlides, però era inútil continuar donant-me cops de cap contra un mur impenetrable. Em vaig donar de baixa com a militant i vaig publicar un article al diari El Punt explicant-ne els motius.

El fracàs del nou Estatut ha vingut a donar la raó a la meva tesi de que no hi ha solució possible dins la Constitució espanyola. Al mateix temps han aparegut dins del partit corrents d'opinió amb centenars de militants que comparteixen els meus plantejaments. Això m'ha retornat l'esperança en el redreçament d'Esquerra Republicana de Catalunya. Per això he sol·licitat el reingrés, per aportar el meu gra de sorra a la renovació estratègica del partit. No puc saber que passarà, però un imperatiu ètic m'impulsa a intentar-ho de nou i no em permet quedar-me a casa mentre la supervivència de la nostra nació està amenaçada i la reacció del partit no està a l'alçada de les circumstàncies segons el meu parer. Ara la meva sol·licitud està a les vostres mans perquè l'executiva local pot recórrer la resolució de l'Executiva Nacional al Consell Nacional.

Document 2:

Us demano les meves sinceres disculpes per l’ús indegut de les vostres
adreces de correu electrònic per part d’una persona que no és militant del
partit, un fet que considerem lamentable i injustificable. 

A Esquerra totes les opinions tenen cabuda i imperen els valors de la lluita
i del respecte, de fet a la última assemblea del passat dijous dia 20,
tothom va poder participar, parlar i dir la seva, fos o no fos militant del
partit. Aquesta ha estat la nostra dinàmica i així serà mentre el que signa
sigui president de la secció local.

El que no es pot admetre són les afirmacions parcials i subjectives, on les
persones al·ludides no poden defensar-se i donar els seus arguments. Estic
profundament dolgut pel to de l’escrit, intentant enfrontar uns companys amb
els altres. A Cornellà sempre hem realitzat assemblees obertes on tothom ha
pogut parlar i dir la seva, el que no és admissible són aquest tipus
d’actuacions que no porten enlloc, sino a tirar per terra tota la gran tasca
realitzada pels militants i simpatitzants de Cornellà durant els anys que la
persona que envia el mail s’ha abstingut de col·laborar amb la secció local.
 
Entre nosaltres no val tot, i aquest mail malintencionat va en contra de la
forma de treballar i de relacionar-nos que hem tingut sempre a Cornellà,
caracteritzada per la transparència i per la col·laboració positiva de tots.
Molts cops hem discrepat els uns dels altres, però sempre ens ho hem parlat
a la cara, dient les coses pel seu nom. Em sembla injustificable utilitzar
aquestes formes que moltes vegades provoquen l’efecte contrari al que volen
aconseguir. De fet, aquest tipus de mail, carrega de raons a l’executiva
nacional per la decisió que va prendre i no coaccionarà de cap forma a
l’executiva local en les seves decisions.

Finalment, us demano tancar aquest debat mitjançant la xarxa, tot
convidant-vos a participar activament en la reunió mensual de la secció
local de Cornellà del proper dilluns dia 1 d’octubre, on tothom podrà
expressar lliurement la seva opinió i on tothom serà escoltat, tal i com sap
perfectament l’autor del citat correu electrònic. 


Ignasi Sayol i Santamaria

President de la secció local d’Esquerra a Cornellà


Cornellà de Llobregat a 26 de setembre del 2005.