"En l' època de les escenogràfiques instal.lacions.Jo reivindico la pintura, la vella pintura de Cnosos, de Pompeia, de la vil.la de Lívia. L´entranyable pintura dels nostres murs romànics. la delicada pintura dels retaules gòtics.El realisme confiat de la capella de Scrovegni..."
NARCÍS COMADIRA I LA PINTURA
“Jo reivindico la pintura. Sembla que avui dia, la construcció d’ artefactes significtius amb la disposició de formes i pigments sobre un suport pla, que és el que és, en darrer terme, la pintura, sigui una operació vergonyant”. Sàvies i entenimentades paraules d’ un artista gironí que és tan bon poeta com bon pintor- i, per damunt de tot, no solament una persona sensible, sinó també culta- Narcís Comadira, en ocasió d’ una exposició seva que té lloc a la Galeria Maragall de Barcelona. Des d’ Altamira a Comadira, passant per Leonardo de Vinci i de Miró a Barceló, la pintura ha seguit i, sens dubte, seguirà el seu camí. Malgrat que ara siguin temps difícils per ells i, en general, per qualsevol llenguatge sota sospita de ser poc “modern”. Els profetes d’ aquesta modernitat eixorca i sovint esnob són aquells que, tot cantant les meravelles i excel.lències de les noves tecnologies- que, a parer meu, no aporten ni un gram de valor a l´acte de la creativitat- prediquen, urbi et orbi, l´obsolescència (com si l’art fos només tècnica) ja no de la pintura, sinó també de l´escultura, del dibuix, de la tapisseria, de al ceràmica, de l´esmalt, del vitrall...I, de retruc, de l´escriptura – diuen que la pantalla de l´ordinador és millor-, dels diaris, dels llibres perquè, naturalment, tot allò tecnològic i digital és millor que el manual. Cosa que, sovint, caldria comprovar: encara avui és més fàcil fer una nota o apuntar un telèfon en un paper o un bloc que fer servir el mòbil- que a més, si es perd, o és robat, ens deixa orfes del tresor informatiu que amaga-.
El desig de ser moderns a ultrança porta a l’ esclat, no sempre raonable i a vegades fins i tot ridícul, de tota mena de formes artístiques basades en la fòbia a l´obra permanent- sigui una tela o una escultura-. Ja no és “modern” qui no fa instal.lacions, accions, propostes conceptuals, vídeoart, art no objectual i tota mena de propostes suposadament molt trencadores. Doncs bé: ja fa temps que aquesta mena de propostes no trenquen res, ni “épatent” els burgesos, i , de fet, formen part del més ranci de l´stablishment, del poder- en totes les seves formes- , ras i curt. Així tots els governs, del signe polític que sigui i de la instància que sigui- estatal, nacional, provincial, local- fan mans i mànigues per sentar càtedra de “modernor” promovent manifestacions d’ quest tipus. De “ruptura” i de suposada avantguarda, doncs, ben poca: aquest tipus d’ art ja fa anys que és comentat elogiosament a les seccions culturals de diaris com “ABC” o “El Mundo”, i sovint amb més èmfasi que al propi “El País”. D’ això se’ n dia integració ; és evident que, en aquest camp, el cicle ja està tancat. Qui s’ escandalitza és perquè vol.
Ser “modern”, doncs, ja no és només fer arts no objectual: o , si més no, aquest està tan integrat com qqualsevol altre. Això no vol dir, és calr, que clagui abandonar aquesta pràctica artística: Jo mateix m’ acuso de fer la performança “El cor menjat” basada en la vida del trobador Guillem de Cabestany, amb acompanyametn de música medieval en directe!.
“Jo reivindico la pintura. Sembla que avui dia, la construcció d’ artefactes significtius amb la disposició de formes i pigments sobre un suport pla, que és el que és, en darrer terme, la pintura, sigui una operació vergonyant”. Sàvies i entenimentades paraules d’ un artista gironí que és tan bon poeta com bon pintor- i, per damunt de tot, no solament una persona sensible, sinó també culta- Narcís Comadira, en ocasió d’ una exposició seva que té lloc a la Galeria Maragall de Barcelona. Des d’ Altamira a Comadira, passant per Leonardo de Vinci i de Miró a Barceló, la pintura ha seguit i, sens dubte, seguirà el seu camí. Malgrat que ara siguin temps difícils per ells i, en general, per qualsevol llenguatge sota sospita de ser poc “modern”. Els profetes d’ aquesta modernitat eixorca i sovint esnob són aquells que, tot cantant les meravelles i excel.lències de les noves tecnologies- que, a parer meu, no aporten ni un gram de valor a l´acte de la creativitat- prediquen, urbi et orbi, l´obsolescència (com si l’art fos només tècnica) ja no de la pintura, sinó també de l´escultura, del dibuix, de la tapisseria, de al ceràmica, de l´esmalt, del vitrall...I, de retruc, de l´escriptura – diuen que la pantalla de l´ordinador és millor-, dels diaris, dels llibres perquè, naturalment, tot allò tecnològic i digital és millor que el manual. Cosa que, sovint, caldria comprovar: encara avui és més fàcil fer una nota o apuntar un telèfon en un paper o un bloc que fer servir el mòbil- que a més, si es perd, o és robat, ens deixa orfes del tresor informatiu que amaga-.
El desig de ser moderns a ultrança porta a l’ esclat, no sempre raonable i a vegades fins i tot ridícul, de tota mena de formes artístiques basades en la fòbia a l´obra permanent- sigui una tela o una escultura-. Ja no és “modern” qui no fa instal.lacions, accions, propostes conceptuals, vídeoart, art no objectual i tota mena de propostes suposadament molt trencadores. Doncs bé: ja fa temps que aquesta mena de propostes no trenquen res, ni “épatent” els burgesos, i , de fet, formen part del més ranci de l´stablishment, del poder- en totes les seves formes- , ras i curt. Així tots els governs, del signe polític que sigui i de la instància que sigui- estatal, nacional, provincial, local- fan mans i mànigues per sentar càtedra de “modernor” promovent manifestacions d’ quest tipus. De “ruptura” i de suposada avantguarda, doncs, ben poca: aquest tipus d’ art ja fa anys que és comentat elogiosament a les seccions culturals de diaris com “ABC” o “El Mundo”, i sovint amb més èmfasi que al propi “El País”. D’ això se’ n dia integració ; és evident que, en aquest camp, el cicle ja està tancat. Qui s’ escandalitza és perquè vol.
Ser “modern”, doncs, ja no és només fer arts no objectual: o , si més no, aquest està tan integrat com qqualsevol altre. Això no vol dir, és calr, que clagui abandonar aquesta pràctica artística: Jo mateix m’ acuso de fer la performança “El cor menjat” basada en la vida del trobador Guillem de Cabestany, amb acompanyametn de música medieval en directe!.
Al meu parer és bo l'art efímer, que lliga amb el tipus de vida d'avui i ara. Com que els extrems es toquen, el budisme també el practica i fa precioses composicions de sorra de colors, confegides amb infinita paciència, el goig de les quals és fer-les, llavors el vent se les endurà. Estic amb tu que la pintura ens dona un plaer intemporal i un goig repetit que no es pot perdre...també una escultura, una terrissa i un llibre....
PS: De vegades et vinc a re-veure, fora del dia concret...ets tan prolífer