Dissabte 29 de setembre, Guillot publicava l'apunt “La demagògia republicanista, la fiscalia inoportuna i la manipulació política”, que començava així: “Ser republicà no vol dir, ni cremar fotos del rei ni apuntar-se a un bombardeig, com fan alguns, autoinculpant-se de cremar fotos del Borbó. Crec que una pràctica republicanista és perfectament compatible amb el mínim respecte que es mereix el cap d’estat del nostre ordenament constitucional, que és el rei.” És evident que per ser republicà no cal cremar fotos del rei. No discutirem això perquè és bàsic. En canvi, jo no seria tan contundent a l'hora de menystenir un mecanisme de solidarització com és l'autoinculpació. Si algú és acusat injustament d'alguna cosa, sigui la crema d'una foto o qualsevol altra acció que topa amb una legislació més que qüestionable, l'autoinculpació és un mecanisme que permet convertir un cas puntual en un paradigma, un problema individual en un problema col·lectiu. Com que Guillot mateix mostra el seu desacord amb la llei (“Amb tot, si alguns patriotes alegres i combatius, es veuen amb la urgència de cremar un retrat del rei o qualsevol bandera, tampoc no hauria de passar res.”), entenc que té pensada alguna alternativa per fer pressió social perquè aquesta llei canviï si no és partidari de solidaritzar-se via autoinculpació. Si no té res pensat, si no proposa una actuació alternativa, ens veiem obligats a secundar les propostes que hi ha en curs.

Entre els dos fragments que acabo de citar hi ha una frase que també voldria comentar: “I no està de més recordar que la defensa de la república passa, abans que res, per la defensa dels valors republicans, com són els de la democràcia , la tolerància…” Els punts suspensius encotillen, per desgràcia, el que podia haver estat un desglossament dels valors republicans. Però em quedo amb els dos que dóna. Si parlem de democràcia, hem de dir que aquest cap d'estat no l'ha triat ningú, com tampoc triarà ningú el seu fill el dia que el succeeixi en el títol si és que això arriba a passar. Si la democràcia és un valor, que ens preguntin si estem d'acord que una part considerable dels nostres impostos (que per cert no podem saber quina; es veu que no hi tenim dret) vagi a parar a la monarquia. El segon valor republicà segons Guillot és la tolerància. I la meva opinió és que aquest valor només és possible des de la igualtat de condicions. Entenguem-nos. El senyor Joan Carles de Borbó seria una persona com qualsevol altra a la qual segurament jo no m'hauria referit mai de la vida. Però és en la seva condició de monarca i cap d'estat que m'hi refereixo. I en aquesta condició seva no hi ha una relació d'gual a igual. Ell pot mentir públicament com ha fet (dient que el castellà no ha estat mai imposat a ningú), que té total impunitat. Pot infringir la llei, perquè té immunitat. Si jo denuncio que menteix, a qui jutjaran és a mi. Estem moralment obligats a ser tolerants amb qui ens imposa aquesta desigualtat?

I passant ara a un altre apunt, Guillot reprodueix al seu bloc l'article que va publicar a El País el passat 18 de setembre: “Ni centralismo ni independentismo: federalismo”. El títol de l'article ja demostra la intenció de situar-se al centre, entre dues opcions que es presenten com a radicals. Guillot denuncia en altres apunts seus la manipulació que fan alguns mitjans, però no s'adona (no?) que ell també cau en aquest parany. Guillot tendeix a tractar amb molt poc respecte i amb molt poca tolerància l'opció d'un estat propi. Fixeu-vos en aquestes paraules: “Se ha encumbrado como puntos de referencia a magistrados convertidos ahora al independentismo y a profesores universitarios que se preguntan en público si la creación del ejército catalán debe ser anterior o posterior al referéndum por la independencia. Deberíamos considerar la posibilidad de vincular el debate público en Cataluña a la realidad.” Per tant, presenta el debat sobre la independència com un debat desvinculat de la realitat, cosa que no és certa. Segons el darrer baròmetre d'opinió política (juliol de 2007 – pregunta 28), només un 37,3% dels enquestats opina que Catalunya hauria de ser el que és, una comunitat autònoma d'Espanya. En canvi, el 34% creu que Catalunya hauria de ser un estat dins d'una Espanya federal (que diria que és l'opció que defensa Guillot, tot i que no queda clar i potser aniria bé que ho expliqués) i el 16,9%, un estat independent. Deixem de banda que aquestes dues darreres opcions sumen el 50,9% i que això és majoria absoluta. Posem-ho més fàcil i centrem-nos només en aquest 16,9%: no és un percentatge prou significatiu per considerar que forma part de la realitat?

Per no malinterpretar les paraules de Guillot, remeto el lector d'aquest apunt al text original: “Parece no haber nada entre el independentismo de unos y el centralismo de los otros, aunque diríase que es justamente en esta franja intermedia donde nos concentramos el grueso de la población, de los partidos políticos y de las organizaciones sociales. Los federalistas, existir, existimos, pero nos cuesta mucho aparecer.” És cert que una bona part de la població catalana conserva la voluntat d'un model federal per a l'Estat espanyol i que aquesta voluntat comprèn diversos matisos. Però també és cert que hi ha molta confusió entre federalisme i confederalisme. I la cosa més certa és que ni un model ni l'altre funcionen si a l'altra banda no hi ha interlocutor. L'Estat ha tingut l'oportunitat de canviar de model precisament arran de les reformes estatutàries i no ho ha fet. Davant d'aquesta realitat, continuar apostant per un federalisme no correspost és una actitud política poc encoratjadora i molt més arriscada que l'objectiu d'un estat propi, ja que tots els esforços que s'hi destinin poden quedar en la via morta, sense correspondència per part de l'Estat que es vol federal. Amb tot, és evident que qui ho vulgui defensar ho ha de poder fer. I en aquest punt arribem al moll de l'os.

Guillot ha assegurat aquest diumenge a Lleida que l'independentisme tampoc és la solució. És lògic que els representants polítics dels diferents grups proposin solucions diferents. Forma part del joc democràtic que cadascú expliqui i defensi la seva. Però resulta que quan algú proposa una consulta per decidir l'estatus polític, per veure quin suport tenen aquestes diverses opcions, la centralista, la federalista o la independentista, des d'ICV es posen al costat no pas dels principis democràtics, sinó del centralisme que ho vol impedir. Aquesta consulta democràtica l'han de poder fer al País Basc i l'hem de poder fer nosaltres. I que cadascú defensi les seves posicions i respecti la voluntat expressada a les urnes. En tot cas, quan ens hagin de demanar el suport per a un projecte federalista que Espanya rebutja, ja tindrem ocasió d'explicar-los que l'única manera de forçar aquesta federació és a través d'un estat propi, lliurement federat si així ho volgués la majoria. I si no, ens federem directament amb la Unió Europea. Guillot pot no estar-hi d'acord, però això no ha de portar-lo a impedir la celebració de la consulta perquè això és atemptar contra els principis que ell mateix defensa.