La setmana passada parlàvem de la teoria del decreixement sostenible. Dèiem que era una teoria que podria satisfer el col·lectiu de la cultura del No. Tot i estar d´acord en l´anàlisi que la nostra societat té la direcció orientada cap a un camí perillosament irreversible, les solucions del decreixement em sembla que porten al fracàs. El problema del moviment a favor del decreixement sostenible rau en el fet que és una ecologia de denúncia, que ho barreja tot: l´escalfament climàtic, la contaminació de les ciutats, la població mundial, l´assecament del mar d´Aral,... amb el propòsit de provocar por, per finalment no resoldre res per la complexitat dels desafiaments.
Un altre defecte de la teoria del decreixement és que només pensa en el vector temps per la llei de l´entropia, oblidant que n´hi ha un altre de la mateixa importància: la millora dels nostres coneixements.
El decreixement sostenible, tal com està expressat, implica canviar la cultura del treball per la cultura de l´oci, enterrar definitivament la cultura de l´esforç i de l´energia humana. Com es vol progressar en el coneixement per invertir en medi ambient, com es volen resoldre les desigualtats socials al món si tot d´una ens dediquem a baixar la guàrdia, a prescindir del treball i, en definitiva, només a sobreviure? Llevat de ser un model que la societat no acceptarà, acostumada a un cert nivell de benestar social, és un model que condueix a la regressió.
Al contrari, el desenvolupament sostenible és una equació que ensenya la complexitat de l´exercici: com ha d´estar en equilibri el creixement econòmic necessari per a un millor repartiment de la riquesa amb el decreixement d´un cert nombre de matèries i energies, especialment les que estan properes a l´esgotament.
Hi ha models economètrics que estudien la relació entre el nivell de riquesa d´una economia, el seu PIB per habitant, i la contaminació. La corba ensenya que les economies preindustrials tenen un creixement de la contaminació a mesura que progressen; més endavant, quan les economies es troben en via d´industrialització, la corba s´aplana; però sembla clar que la corba de contaminació no baixa quan creix la riquesa si no és perquè en l´espai econòmic hi ha voluntat política de lluita contra la pol·lució. És a dir, l´augment del nivell de vida per si sol no resol el problema.
Altrament, el resultat ha de fer possible que l´economia no s´ensorri, que les empreses no es deslocalitzin a països que no tinguin aquesta política.
Una solució a l´equació pot ser la introducció d´una taxa com la de CO2. Una taxa que gravi l´energia amb els seus costos externs és una mesura fiscal que orienta directament l´economia cap a les energies renovables, cap a l´estalvi i cap a noves formes de vida. Una taxa així va ser prevista a principis dels anys 90 per la Unió Europea, però no va reeixir per la globalització de l´economia. Si al mix elèctric espanyol li apliquem el valor dels costos externs, el preu de l´electricitat s´apujarà 25 vegades, des de 45 euros/MWh a 1.045 euros/MWh; això és el que hauria d´aconseguir una mesura fiscal que gravi l´energia gradualment. La implantació d´una mesura d´aquest tipus baixaria el cost total elèctric en poc temps (el que costa construir tres centrals nuclears) fins a valors de 428 euros/MWh.
On s´aplica l´import de les taxes recaptades? A inversions de recuperació del Medi Ambient amb generació amb baix cost extern i als pressupostos generals, disminuint els altres impostos. La pressió fiscal podria ser neutra, sense que el conjunt impositiu augmenti.
Com s´ha de fer per evitar que els nostres productes fabricats puguin competir amb els de països on no hi ha aquesta política? Posant aranzels a les fronteres que gravin amb la taxa energètica els productes importats i retornant la taxa als productes que surtin de les fronteres per ser exportats. És una proposta que va contra el moment actual de desaparició de fronteres, però és l´única forma de poder aplicar una política ambiental sense que l´economia es mori.
Gravar l´energia amb els seus costos externs sacseja tota l´economia, produeix un canvi radical en les inversions, en el desenvolupament i en la investigació, provoca una millora i un distanciament tecnològic dels nostres productes dels de països on no hi hagi la mateixa política, i evita que les empreses que fabriquen els nostres productes es deslocalitzin a altres països.
Que tenim la temperatura de la calefacció massa alta? Que tenim l´aire condicionat a una temperatura massa baixa? Que vivim massa lluny del lloc de treball? Que comprem productes de poc valor amb transport urgent? Que no tenim persianes o tendals a les cares sud de les cases? Que anem sols en el cotxe a treballar?... tot resolt! És un problema de donar el seu preu a les coses.
Amb una política així deixarem de parlar de bajanades. Tindrem els parcs eòlics als polígons de l´Alt Empordà. També dalt les Alberes. Tindrem plaques fotovoltaiques a les cases. I al 20% del territori. Veurem a l´ACA promocionar salts hidràulics i als pescadors pescar dins els canals de les centrals. Veurem l´aire condicionat i la calefacció centralitzades en grans centrals de cogeneració comunitàries. Veurem els pagesos i els forestals treballant a tot drap per cultius energètics i gestionant boscos avui abandonats. Veurem com tots anem a peu, en bicicleta, en tren on en cotxes col·lectius amb consums d´1 litre/100 km i passatger. Veurem com anem a ciutat i a comarques properes amb cotxes elèctrics. Veurem com s´acaben les ganes d´agafar un avió per anar a fer el cafè a Milà. Veurem com no produirem plàstic per fer qualsevol cosa...
És tan senzill com posar el seu preu a les coses. Tan senzill com gairebé impossible trobar el polític valent que proposi una cosa així. Que difícil és créixer de forma intel·ligent!
