Un escriptor,que es diu sobiranista, l’Hector López Bofill , ha escrit que al Baix Llobregat tots som Montilles i que tots els mals del país són perquè s’ha estat massa permissiu amb la immigració espanyola dels 60 i 70 que viu a Sant Boi, per exemple, com si fos Leganes o Dos Hermanas ( confeso que no sé on para Dos Hermanas), que l’Esquerra està massa acomplexada i que el pacte natural sobiranista és amb CiU i no esperar gaire del “obrerisme espanyol”. No sé si corre gaire per aquí aquest Hector però el seu Baix Llobregat d’obrers dinant un entrepà embolicat en paper de diari en un descampat ja no existeix.
No existeix l’Espanya federal de les esquerres, ja ho sabem, però tampoc la Catalunya independent està a l’ideari del conservadurisme català. Aquests “espanyols no assimilats” no estan sols en aquest univers espanyol construit al seu voltant: van a les botigues i els productes que hi troben, fabricats a Catalunya per empreses catalanes com Gallina Blanca, mai s’han etiquetat en català. No ha estat precisament la burgesia catalana la gran força per a la cohesió i la integració nacional sinó les classes populars catalanes en contacte directe, compartint els mateixos espais, com ara el Baix Llobregat, que han fet de Catalunya, malgrat tot, un sol poble. Com a mostra un botó: mireu les llistes electorals a les eleccions municipals darreres a Sant Boi i veureu que la llista on hi ha més barreja entre fills de la immigració espanyola i de famílies catalanes “de tota la vida” és a ERC, que som orgullosament xarnegos i catalufos i tots i totes independentistes catalans. Ha existit una voluntat de guetto en la immigració andalusa o extremenya? Han volgut ser segregats en barriades de la periferia metropolitana per rebuig a la societat catalana? O això ha obeït a polítiques continuades des del franquisme, amb el suport de molts catalans? Recordeu els camps de concentració per a nouvinguts als pavellons de la fira a Montuïc o els barraquismes, fins i tot dins del mateix estadi d’atletisme mig abandonat a l’època. És més no hi ha hagut solució de continuitat entre la politica de “casas regionales” del ministre Fraga Iribarne i les polítiques clientelars del PSC –PSOE, que al Baix Llobregat, i a altres llocs semblants, han construït veritables teranyines socials que han volgut substituir el món associatiu de sempre, que acollia per igual sense classificar per origens. Clar que l’augment exponencial de població entre els 60 i el 1975 va ser tan incontrolat que va excedir el llindar d’acollida. Ho deia en Paco Candel i ho diu en el seu darrer llibre la Patricia Gabancho: cal interpretar, dins la mateixa epopeia social, la gent desplaçada per la fam del seu país i la població catalana que treballava a les mateixes fàbriques i vivia en els entorns on es va produir la màxima concentració de nova població, i que veia desintegrar-se tot el seu món i el seu paisatge sense poder fer-hi massa res. Compartir una hora a l’andana de RENFE de Cornellà esperant un tren de rodalies que no vindrà, forja més projectes de futur i més necessitat d’exercir el dret a decidir com a catalans que no apel.lacions a compartir una identitat que, si només es veu en el pla cultural o lingüistic, ja no és funcional en molts entorns, o a construir fronts patriòtics com si els interessos de la societat civil “classe preferent” que només es mou quan li toquen l’aeroport, fóssin els mateixos de la gent que salta a les vies del tren desesperada d’arribar cada dia tard a la feina. Bona part d’aquests fills de la immigració segueixen parlant castellà als seus pares però ho fan en català als seus fills. Ho sé perquè són els meus veïns, els meus amics. Per cert, en Montilla parla en català a les seves bessones. Hi ha màxims dirigents de CiU que no poden dir el mateix.
A la foto els grallers i la colla gegantera de Casablanca, un barri d’immigració a Sant Boi. Els gegants representen un obrer d’una de les primeres fàbriques instal.lades als afores de Sant Boi i una de les noies d’un casalot de mala fama a peu de carretera que va ser una de les primeres construccions del barri.
escric per agrair el post del Josep Mª en relació a la qüestió dels conciutadans que van venir del sud, que subscric lletra per lletra.
Com es nota que en Josep Mª fa política de proximitat, amb un imponent bagatge teòric que sap combinar amb la pràctica diària, la de base i sempre compromesa, la que de veritat compta.
Moltes felicitats, necessitem pràctiques i discursos com els que fas!
Ricard Vilaregut
El company Mosca em sembla que s'equivoca: d'on treu que la independència només la vol una minoria?. Té poders astrals sorgits del paradís de les mosques?. Mentre els espanyols no permetin fer un referèndum no es pot saber el que vol la majoria. I que la mosca no s'excusi amb la cançó de les eleccions on; com tots sabem, es tria moltes més coses i es vota un ajuntament o un parlament amb uns temes elctorals. Jo no voto a les eleccions i vull la independència. Perquè els espanyols tenen tanta por (pànic?) a un referèndum democràtic. Serà perque el seu estat es desmorona i només s'aguanta a base de les armes, citacions judicials o empresonaments?. Per cert, el consell de que els independentistes seguim el camí de Xirinacs em sembla de mal gust i inoportú. Vaja, molt ecspanyol.
Ja ho veus Josep Mª: la independència que propugneu exclou a milions de persones que no la volem. El problema es què fer amb nosaltres?. Alguns estan disposats a tirar pel dret (el fin justifica los medios), i d`altres com tú (una minoria dins l`independentisme) serien una mica més "respectuosos" amb els drets humans.
Però no maura. Fins que no s'aboleixca com a minim l'obligatorietat del castellà a Catalunya otorgat pel decreto de Nueva Planta, no n'hi haurà res a fer. Ni per banda del pro-Hèctor Bofills i ni per banda dels anti-Hètors Bofills
Tot això és molt bonic i els amics independentistes més desacomplexats que conec tenen qualsevol origen, perquè ser català és una opció individual, ho és qui vol i perquè vol.
I qui vol ser català al cinturó metropolità, on la immersió social en espanyol és total? De qui és culpa...de tots. Nostra, i d'ells. I com se sol·luciona?
Perquè si la catalanitat no és un objectiu, si no hi ha identitat per la què lluitar, en la que creure i per la que sentir-se orgullós, si ser català i integrar-se al país no significa res més que aclimatar-s'hi...si no hi ha identitat no cal lluitar per una entitat política. No cal, així de simple.
Cal superar les velles etiquetes, ja no serveixen. Hi ha moltes maneres de ser independentista. I la que m'ha tocat a mi s'assembla molt a la que els ha tocat a moltíssims immigrants, vinguts d'Andalusia o d'onsevulla.
Té més mèrit un com en López Tena, al meu entendre, o un qualssevol d'aquests fills d'andalusos que varen venir a fer feina a Catalunya la dècada dels seixanta, que molts que som del país. Dins el gueto que els hem proporcionat, els seus mateixos familiars titllen de 'catalanes', i nosaltres, de xarnegos. Hem d'abandonar aquestes salvatjades que no ens duran enlloc.
És millor que entre tots cerquem la manera d'entendre'ns, allò que ens uneix, i deixem córrer allò que ens separa. Si no actuam així, ni els uns ni els altres, cadascú estirant la corda cap a la seva banda no tindrem força per resistir les bastonades que els enemics de tots els que estimam Catalunya no ens volen estalviar.
Serenitat i seny, així podrem vèncer les dificultats. Si no, d'aquest desert no en sortirem mai.
L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
És hora de parlar clar, hi ha molts d'espanyols que exerceixen d'espanyols a Catalunya i que no integrarem mai. Gent aliena a aquesta terra, als quals alimenten el PSOE principalment, més que el PP. És una fal·lera pensar que aquesta gent són catans o que estimin la nostre terra.
Tot això que dius està molt bé, però el tal López-Bofill milita en el mateix partit que tú i el que ell pensa ho pensen moltíssims militants del teu partit, qui sap si la majoria.
Ah! i per cert: Dos Hermanas es la segona ciutat més poblada de la província de Sevilla i té tants habitants com L`Hospitalet, però això, ni al pijo del López-Bofill ni a tú us interessa el més mínim, perquè com deia Unamuno: "detestan cuanto ignoran".