La setmana passada parlava de la baralla entre les dues companyies implicades en l’apagada de Barcelona. També hi ha hagut, però, reaccions al costat dels No a
La resistència d’aquest moviment a acceptar la fragilitat de la xarxa elèctrica a Catalunya i a les comarques gironines no té explicació. Recordo, arran de la caiguda d’una torre de 132 kV que alimenta l’Alt Empordà a partir de Juià, la negativa d’aquest moviment a acceptar que la xarxa elèctrica no pot estar alimentada només per un punt. Per ells allò era una excusa per demanar la MAT. Em pregunto què més fa falta per demostrar la necessitat de la MAT. Totes les xarxes, les de 25 kV, les de 66 kV, les de 132 kV, les de 220 kV i les de 400 kV han de tenir més d’un punt d’alimentació. És un principi bàsic de les xarxes modernes. Si volem continuar i millorar la nostra economia és necessari millorar la qualitat elèctrica. Això passa inexorablement per millorar el mallat de la xarxa.
Un article de l’agost em va impactar. L’article era de Carlos Mendoza, regidor de l’Entesa per Bescanó, en resposta a Xavier Soy. Diu ”...durant una pila d’anys els monopolis energètics s’han dedicat a fer beneficis i quan les coses ja no s’aguanten i estan a punt de fer fallida, plantegen alternatives que no faran sinó generar més beneficis. En resum, un negoci rodó: es guanya quan es deteriora i es guanya quan s’arregla.” És a dir, a ell li sembla malament quan no s’inverteix, doncs la manca d’inversió són dividends pels accionistes i també li sembla malament quan s’inverteix perquè neixen nous ingressos. Feia temps que no veia una contradicció tan diàfana.
Hi ha hagut més contradiccions.
Heus aquí, doncs, que és capaç d’admetre que per garantir la qualitat elèctrica s’han de disposar de línies alternatives, però després canvia l’argumentació quan parla de la MAT per dir que les línies no fan falta, que amb la generació distribuïda ja n’hi ha prou i no cal mallar més l’alta tensió. No és capaç d’entendre que l’argument de satisfer necessitats energètiques de veïns individuals és el mateix quan els veïns són pobles, comarques, regions o estats. Hem parlat en altres articles de la utopia que significa tenir una xarxa elèctrica basada només en generació distribuïda. Hem dit i repetit que algú ha de donar garantia de potència a la xarxa. La generació distribuïda només dóna energia, mai garantia de potència. Les comarques de Girona podrien estar alimentades per 100 o 200 centrals de cogeneració, però sempre faria falta tenir la garantia de potència d’una xarxa, sempre faria falta tenir prou potència de curtcircuit per possibilitar que el sistema funcioni i no caigui.
He mirat de trobar explicacions al fet que el col·lectiu No a la MAT surti sempre amb aquests arguments tan trivials; també a com són capaços de tenir dues vares de mesurar: s’han de tenir diverses alimentacions per tensions de distribució, però això no s’ha aplicar a les xarxes de més tensió.
Llegint el serial d’Alfons Quintà sobre “Electricitat sense llum, ni llums”, en el darrer article diu una frase que pot ajudar a entendre les raons d’aquest enrocament. Diu “Els comunistes ho copsen: com que de sempre són enemics del mercat, defensen esquemes impossibles, del passat, per precisament anar contra el mercat.” L’Alfons ho diu en la seva permanent creuada anticomunista, però a mi em sembla que en aquest cas té raó, tot i que jo no gosaria posar tot el moviment No a la MAT dins la ideologia comunista.
Finalment, he trobat un altre article que m’ha ajudat a resoldre tanta confusió. És de Javier Garcia Breva, director de Solynova Energia. L’article es deia “El color del CO2”. Fa una cita dient que “el enemigo de una sociedad mejor no es el capitalismo; es el cinismo...¿Pero como se manifiesta el cinismo? Por ejemplo cuando se superpone el debate del impacto visual o de la protección del paisaje al de la contaminación ambiental o del cambio climático...El valor de la energía se desconoce, hasta que llega el apagón y la queja clamorosa, como ha pasado en Barcelona este verano. Pero hasta que eso sucede habrán sido innumerables los manifiestos contra un parque eólico, una térmica o una línea de alta tensión. Es la cultura del no, frente a la evidencia de que para tener luz es necesario disponer de un sistema energético seguro, diversificado y limpio. Lo que debería preocupar es el fracaso de la política económica para reducir la dependencia energética, garantizar la seguridad de abastecimiento y reducir la emisión de gases invernadero.”
Prou cinisme! La solució als problemes energètics i de sostenibilitat no es resolen amb tecnologia de
Fa falta posar-hi llum a tanta confusió i contradicció. Mai més ben dit.
