Ho deia en Salvador Seguí el Noi del Sucre, un dels principals dirigents obrers de la Catalunya contemporània, el 1919 en una recordada conferència a l'Ateneu de Madrid, si em permeteu la cita, abusant de la vostra confiança, en llegiré un breu però contundent paràgraf:
Diu el Noi del Sucre: "Nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m'escolteu, que si algun dia és parlés seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers i potser els únics que s'oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, serien els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d'oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d'una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre."
Ho deia el Noi del Sucre, assassinat per pistolers de la patronal pocs anys després, que era dirigent de la CNT, i que no era precisament un sindicat que s'anomenés nacional, tot i que va arribar a tenir afiliats a més d'1 milió de treballadors catalans, en un país de 3 milions aquella època.
L'11 de setembre també té ha veure amb el treball perquè un país de qualitat és aquell en que el treball és de qualitat, on escombrarem la precarietat, on les empreses, per encarar la globalització, han d'oferir treball de qualitat. El treball també és el país.
I quan parlo de país evidentment ho faig parlant de la nostra nació sencera, de la que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
Parlo de la nació sencera perquè aquest 11 de setembre no podem oblidar dos efemèrides, que voldria recordar, tots dos amb un 3 al davant.
Els 30 anys de la manifestació de l'11 de setembre del 77 amb un milió i mig de persones al carrer, el primer gran esclat de catalanitat després del franquisme, i dels 300 anys de la batalla d'Almansa, quan es va perdre el País Valencià, set anys abans de l'11 de setembre del 1714.
A la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de l'any 1707, si en lloc de perdre les tropes austriacistes o haguessin fet les borbòniques de Felip V és molt probable que l'11 de setembre no hagués existit mai i, ves per on, avui no seriem aquí, commemorant una derrota. I ja sabeu la coneguda dita: quan el mal bé d'Almansa tot ho alcança.
A Almansa no hi vam ser, però a la Manifestació del 77, molts dels presents suposo que sí; jo hi vaig anar amb el meu pare, i en tinc vius records, varem baixar el Passeig de Gràcia pel lateral dret. I el que em va impactar més va ser, poder no tant la manifestació en sí, com l'ambient dels carrers, la pila de banderes catalanes que hi havien arreu, als balcons, amb les colles de gent que anaven a la manifestació, amb els cotxes de la carretera amb banderes.
Aquella va ser la manifestació del conegut lema "Llibertat, Amnistia i Estatut d'autonomia" . Han passat 30 anys. I molts dels presents ni havien nascut. Jo just tenia 7 anys. I en aquests 30 anys hem passat de la il·lusió i esperances de la transició política de la sortida del franquisme al desencís -de la boira al desencís es titula un conegut llibre osonenc sobre la transició- i després de les esperances d'un nou marc estatutari, fins i tot ens vam arribar a creure que potser era possible una Espanya plural, al desencís postestatutari, en comprovar que tot segueix igual.
Quan sento algunes veus del catalanisme dominant, tant el de dretes com el d'esquerres, dir que s'ha de refundar el catalanisme penso que ja ho poden ben bé dir ja: penso ens quants anys, decennis, quants projectes desencisats d'un catalanisme entestat en intentar canviar i transformar l'Estat Espanyol, picant reiteradament de cap a la mateixa paret. Novament hem descobert, per aquells que encara no ho sabien, que la capacitat de pluralitat de l'estat tenia un sostre i que aquest sostre era molt baixet.
I aquesta situació també em fa pensar en els fracassos històrics de la burgesia catalana, dels grups empresarials actuals, dels qui tenen el poder del diner, per encapçalar un projecte nacional de futur. I de la dificultat d'aquells que es diuen federalistes per fer un projecte en aquesta base. Jo hi crec en el federalisme, no només en l'ibèric, sinó en el mundial, però per federar-se no n'hi ha prou que nosaltres vulguem, algú altre s'ha de voles federar amb nosaltres. I heu sentit mai ningú de Madrid o Toledo dir que es vol federar amb nosaltres?
Mentrestant es pensen com refundar aquest catalanisme empantanegat en les aigües estancades i ple de carrerons sense sortida d'intentar cercar un encaix amb Espanya, crec del cert en un altre catalanisme: el catalanisme d'arrels populars, de les classes subalternes, el catalanisme dels treballadors i les treballadores, que és una catalanitat popular més arrelada, que sempre ha existit com a substrat nacional.
Quan les nostres classes dirigents feien compromisos amb l'estat, fins i tot renunciant a la llengua, els que van mantenir la catalanitat varen ser les classes populars i treballadores.
Aquesta és la catalanitat que m'agrada, la catalanitat del poble, dels treballadors i treballadores. A més, voldria destacar un altre fet poc reconegut: en els darrers 300 anys, el moment històric en que Catalunya ha tingut més sobirania ha estat quan han manat els obrers, del 36 al 39 durant els anys de guerra i revolució. No sols teníem polítiques d'estat, planificació econòmica, relacions internacionals, encuyavem moneda pròpia..., la independència de facto per la desaparició del govern central de la República, sinó que ha estat l'únic moment històric recent que tot es feia en la llengua pròpia. Això ha passat justament quan han manat els obrers, en la que ha estat la única revolució exitosa a l'Europa occidental al llarg del segle XX. L'únic poble que ha fet una revolució al segle XX varen ser els obrers catalans; en canvi quan ha manat la gent del diner la cosa sempre ens ha anat més en maldades.
Justament perquè la catalanitat popular ha estat sempre un crit de democràcia, llibertat i justícia social. I perquè no dir-ho clarament el catalanisme popular és un catalanisme de profundes arrels llibertàries i antiautoritàries, sentiments d'aquells que ens hem acostumat no tan sols ha viure sense un estat modern propi, sinó amb l'estat en contra.
Aquesta és la nostra paradoxa, avui que em deixeu el "micro" m'esplaio, som uns sobiranistes que no creiem massa amb l'estat, ni amb el nostre; ni ens hem identificat massa amb el exèrcits, ni amb els jutges, ni la burocràcia estatalista, no ens agraden els excessos autoritaris dels estats. Ens cal estat sí, però un altre tipus d'estat. El necessari per fer polítiques socials. Per construir l'Estat Català del benestar.
Penso que es justament per això, el sentiment antiautoritari de la catalanitat popular, que a Catalunya va arrelar el moviment de la insubmissió al servei militar obligatori, moviment del qual vaig formar part, conjuntament amb 4000 persones més , implicant-nos-hi en aquell moment la vida, jugant-nos la presó i que ha estat, com tanes actituds valentes, poc recordat i valorat
A més la catalanitat popular i el seu catalanisme ha estat un catalanisme especialment sensible a l'alteritat, a la inclusió social, elements importants per fer front a la immigració recent, a la realitat social cada cop més plural i diversa.
Ja des del 1964 amb en Paco Candel i Els Seus Altres Catalans, amb Joan Fuster, i les altres catalaunyes que són cada un dels restants Països Catalans.
I ja per acabar, penso, sense cap mena de dubte, que la funció del sobiranisme no consisteix en fer més radicals els que ja ho són, sinó en créixer en aquells que encara no hi són.
Hem parlat d'insubmissió, de catalanitat popular, d'actituds antiautoritàries que hi impliquen la vida i en aquest context no podríem acabar aquest pregó sense fer un sincer record a la figura d'en Lluís Maria Xirinachs, ell que va estar plantat durant un any i mig davant la presó model fins que no s'aconseguís l'amnistia pels presos polítics i que va estar dret durant una legislatura al senat, fins que no el deixessin parlar en català, cosa que avui encara no és possible.
En record a l'acte de sobirania personal i col·lectiva del "Xiri":

Visca Catalunya Lliure!