El meu antiqüat sentit de l’ètica em va portar a considerar reprovable el que havíen fet aquell parell, no per cap mena de convicció religiosa, ja que els déus, per desgràcia, no van beneïr-me amb el do de la fe, sinó per l’exemple de deshonestedat i mentida que donaven impúdicament als seus fills. Les dues o tres vegades que vam coincidir amb aquest tipus vaig tenir una actitud més aviat freda, que no crec que ell atribuís a les meves conviccions, sinó a una antipatia natural.
Vull dir que és un tipus que no em queia gaire bé.
Ahir vaig saber que el seu fill havia mort de leucèmia als vuit anys.
Suposo que les desgràcies ens colpeixen més quan més properes són les circumstàncies dels que les pateixen, i que cada dia moren molts nens a conseqüència de moltes i variades tragèdies, i que el coneixia tan poc que si me’l trobés pel carrer difícilment el reconeixeria, però des d’aquest humil racó (que segur que mai no llegirà, entre altres coses perquè no tenia a bé expressar-se en català, tot i haver nascut a Barcelona, cosa que augmentava la meva antipatia envers ell) m’agradaria fer-li arribar una abraçada, i expressar la meva compassió i desesperació per una cosa tan terrorífica com la mort d’un fill de vuit anys.
Una altra cosa dramàtica que he sabut fa molt poc és la peripècia d’un parent d’una companya de treball. Resulta que aquest home està divorciat i té un fill de dotze anys que viu amb la seva mare. Fins fa poc, a cop de notificació judicial i acta notarial, havia obligat a la mare a respectar el règim de visites, però ara el nen es nega a veure’l, cal suposar que manipulat per la mare.
A mi, si em passés una cosa així em moriria.
A aquest tipus, que ni tan sols conec, sí que se m’acudeix una cosa per aconsellar-li. Jo, si fos ell, obriria un bloc i cada dia hi deixaria escrites les coses que m’hagués agradat dir-li, amb l’esperança que algun dia aquesta eina d’internet, que a vegades pot ser tan meravellosa, li fos d’alguna utilitat, per petita que fos. Així pensaria que la meva vida algun dia podria arribar a tenir algun sentit.
Aquest matí, l’estona des que m’he llevat fins que he sortit de casa, la meva relació amb el meu fill s'ha limitat a dir-li bon dia, picar-nos les mans a l’estil dels jugadors de bàsquet, i desitjar-li que tingués un bon dia. I res més, perquè tenia pressa. Però és una estona molt bona, i he de donar gràcies als deus, ja que no m’han concedit el do de la fe, que m’hagin regalat aquest petits moments del dia d'avui amb el meu fill.
Carpe diem, que deiem amb una persona que conec de no fa gaire.
