Després de veure l'entrevista que va fer abans d'ahir la Mònica Terribas al Dalai Lama, em va quedar un regust amarg. A primer cop d'ull, tothom el descriu com un home afable i rialler, que ens dóna consells sobre com ser feliç, com a exemple de tranquil·litat d'esperit. Però jo vaig veure un home que no pot ser tal com és enlloc. Fa 50 anys que viu a l'exili per ser, per voluntat del gran mongol, la primera autoritat política del poble tibetà.
A l'entrevista, el XIV Dalai Lama deia que el Tibet no vol ser independent de la Xina, fins i tot va dir que la Xina portava el desenvolupament econòmic i social del seu país. I jo no me'l creia i penso que ell tampoc.
Coneixent una mica la situació del Tibet ocupat per Xina, jo veig un home que no té llibertat de dir el què pensa, que la vida de molts dels seus conciutadans depèn del què diu. Si diu coses que no agraden al govern xinés, les represàlies són immediates...
La situació en la que es troba no és senzilla: al seu país la seva imatge està prohibida. Si mort, el govern xinés ha decretat que ell tindrà l'última paraula de qui serà el seu successor...
Quina sort que tinc jo que puc dir i escriure aquest bloc que a mi sí que m'agradaria que el meu país fos independent, que vull treballar per això, que ho crec possible!
Tenzin Gyatso no ho pot dir, està lligat de mans i peus, el seu poble pateix una ocupació duríssima d'un país que no respecta per res els drets humans. Quina és la seva esperança?
I tot i així, diuen que és una exemple de felicitat. Ell mateix diu que la felicitat ve de l'acceptació de la realitat. Que si hi ha un problema s'ha de buscar una solució, si no hi ha cap solució hem d'acceptar la realitat tal com és i si en trobem alguna hi hem de treballar-hi.
Espero que les seves afirmacions sobre la situació del seu país, siguin una estratègia per trobar una solució i no una acceptació d'una realitat que no té cap sortida...
És un error.
Sempre la llibertat és una conquesta resultat d'un esforç. Esforç primerament per bandejar l'impuls primari personal. Esforç reflexiu i íntim després. Esforç per valorar els resultats del nostre exercici de llibertat i mesurar inclús les nostres paraules.
A majors responsabilitats socials, majors cauteles, doncs.
És des d'aquesta perspectiva d'alló que és real, que no és gens fàcil ser lliure, que podem respectar molta de la nostra història personal i col·lectiva, molt del gruix de la nostra humanitat.
Jo ho vaig acabar d'entendre llegint els comentaris d'En Bolaño a En Cercas sobre l'actitud de Salvador Allende.
Vaig comprendre moltes coses, des dels jueus cap cots que eren enviats sense protestar a les càmares de gas fins els terroristes islàmics que s'immolen, però sobre tot he après que el més difícil és llançar judicis.
Tal vegada si mai el Tíbet s'allibera de l'ocupació xinesa, aquest Dalai Lama serà titllat de covard i traidor. Judici fàcil i injust. Simplement és un pare que protegeix els seus essent prudent, que és molt diferent de ser covard.
De fet el que apareix als nostres ulls com un acte vitalment lliure, no és res més que el resultat d'un balanç, encertat o no, fet en una cruïlla on hi ha mal cap aquí i mal cap allà, i la valoració del major o menor mal no és una ciència exacte.
Quan en el camí solament hi han alternatives bones, la llibertat es rebaixa a una qüestió de gustos i aficions.
Hi ha qui diu que ser lliure és dolorós, i jo penso que en realitat és el dolor el que ens porta a ser lliures, a triar i assumir que tal vegada ens equivoquem.
Moltes de les claus del nostre poble penso que són fàcilment comprensibles des d'aquesta perspectiva.