Per la plena sobirania social i laboral
Manifest 11 de setembre de 2007
SxS (Sindicalistes x la Sobirania)
Manifest 11 de setembre de 2007
SxS (Sindicalistes x la Sobirania)
Els Països Catalans estan vivint un moment de canvi productiu i econòmic a les empreses i en el treball davant de fenòmens com la globalització i les deslocalitzacions industrials. Aquests canvis, i els seus riscos de fractures i exclusions socials, sols es poden afrontar des de la plena capacitat política i financera –amb més formació, innovació, polítiques socials, infraestructures, capacitat d’internacionalització i de solidaritat-, és a dir, des de la plena sobirania política i social.
Avui, que els líders del catalanisme burgès i del catalanisme sucursalista criden a refundar el catalanisme ha quedat en evidència el fracàs històric d’aquests grups per encapçalar els projectes nacionals als Països Catalans, i mostra també la fallida de les seves monòtones, i repetitives al llarg de la història, propostes de concòrdia i transformació pluralista de l’Estat Espanyol. És així com, el catalanisme d’arrels populars, el dels treballadors i treballadores, sense compromisos amb els estats espanyol i francès i clarament independentista, apareix com l’espai social i polític que pot articular una nova majoria social en defensa dels interessos de la nació catalana, demostrant a més que és el catalanisme més integrador socialment, sense exclusions de cap mena.
El nostre país, com arreu del món, la caldera bull. I bull perquè el
debat global de la justícia social, del benestar de les majories
segueix sent una qüestió latent.
En la commemoració de la diada nacional, des de Sindicalistes per la Sobirania, no volem de deixar de banda allò que des de Francesc Layret fins a Lluis Maria Xirinacs sempre hem dit; que el progrés nacional és i ha de ser la sobirania social.
Si bé és cert que ara veiem que som els treballadors i treballadores els que patim de manera molt més directa els efectes de l’espoli d’Espanya sobre Catalunya amb unes infraestructures obsoletes, no és menys certs i no volem deixar de repetir que els Països Catalans patim una flagrant manca de sobirania sociolaboral.
Aquesta manca de sobirania no és res més que es dignifiquin els salaris i les pensions, que s’adeqüin a l’índex de preus en un país caríssim i excloent, que puguem fixar quin és el sou mínim o quin atur hem de cobrar...No és res més que puguem decidir com a societat i com a país ens qüestions que afecten a més del 80% de la població catalana, els treballadors i treballadores.
En definitiva, que entenguem que cal bastir un estat català del benestar, perquè ens ho mereixem com a nació i perquè serà la indubtable oportunitat de repartir millor la riquesa, de viure més lliures i millor en un país lliure.
Sindicalistes per la Sobirania vol aprofitar aquest 11 de setembre del 2007 per manifestar les dificultats i limitacions dels nous marcs estatutaris per desenvolupar un Marc Català de Relacions Laborals. Malgrat això, demanem l’acceleració del traspàs de la Inspecció de Treball, la possibilitat d’acords entre autonomies i la Catalunya Nord en temes sociolaborals, l’enfortiment de la Negociació Col·lectiva i dels àmbits propis de negociació i que s’obri el debat sobre la “caixa única” de la Seguretat Social, de la gestió de la qual ja participen les mútues privades, demostrant que el seu suposat unitarisme és més una qüestió de política centralista que no pas administrativa o tècnica.
El debat viscut els darrers mesos sobre la inversió en infraestructures al nostre país no pot estar centrada, tampoc, sols en els interessos de les organitzacions empresarials, els representants dels quals no han anat mai en un tren de rodalies, que usurpant la representació de la societat civil, impulsa i amaga un model de país neoliberal que busca la privatització de les principals infraestructures viàries i comunicatives. Això masses vegades està tenint la complicitat tan dels govern central com de l’autonòmic, que es proclamen d’esquerres i no sempre tenen clar qui els vota i a qui han de servir i defensar.
És per tot això que cridem als treballadors i treballadores catalans ha participar activament en l’11 de setembre i ha defensar les propostes sobiranistes i les seves lluites populars en els diversos sindicats i a totes les empreses del país.
Països Catalans, 11 de setembre / 07
En la commemoració de la diada nacional, des de Sindicalistes per la Sobirania, no volem de deixar de banda allò que des de Francesc Layret fins a Lluis Maria Xirinacs sempre hem dit; que el progrés nacional és i ha de ser la sobirania social.
Si bé és cert que ara veiem que som els treballadors i treballadores els que patim de manera molt més directa els efectes de l’espoli d’Espanya sobre Catalunya amb unes infraestructures obsoletes, no és menys certs i no volem deixar de repetir que els Països Catalans patim una flagrant manca de sobirania sociolaboral.
Aquesta manca de sobirania no és res més que es dignifiquin els salaris i les pensions, que s’adeqüin a l’índex de preus en un país caríssim i excloent, que puguem fixar quin és el sou mínim o quin atur hem de cobrar...No és res més que puguem decidir com a societat i com a país ens qüestions que afecten a més del 80% de la població catalana, els treballadors i treballadores.
En definitiva, que entenguem que cal bastir un estat català del benestar, perquè ens ho mereixem com a nació i perquè serà la indubtable oportunitat de repartir millor la riquesa, de viure més lliures i millor en un país lliure.
Sindicalistes per la Sobirania vol aprofitar aquest 11 de setembre del 2007 per manifestar les dificultats i limitacions dels nous marcs estatutaris per desenvolupar un Marc Català de Relacions Laborals. Malgrat això, demanem l’acceleració del traspàs de la Inspecció de Treball, la possibilitat d’acords entre autonomies i la Catalunya Nord en temes sociolaborals, l’enfortiment de la Negociació Col·lectiva i dels àmbits propis de negociació i que s’obri el debat sobre la “caixa única” de la Seguretat Social, de la gestió de la qual ja participen les mútues privades, demostrant que el seu suposat unitarisme és més una qüestió de política centralista que no pas administrativa o tècnica.
El debat viscut els darrers mesos sobre la inversió en infraestructures al nostre país no pot estar centrada, tampoc, sols en els interessos de les organitzacions empresarials, els representants dels quals no han anat mai en un tren de rodalies, que usurpant la representació de la societat civil, impulsa i amaga un model de país neoliberal que busca la privatització de les principals infraestructures viàries i comunicatives. Això masses vegades està tenint la complicitat tan dels govern central com de l’autonòmic, que es proclamen d’esquerres i no sempre tenen clar qui els vota i a qui han de servir i defensar.
És per tot això que cridem als treballadors i treballadores catalans ha participar activament en l’11 de setembre i ha defensar les propostes sobiranistes i les seves lluites populars en els diversos sindicats i a totes les empreses del país.
Països Catalans, 11 de setembre / 07
Bones Cesc, podries argumentar com es pot estar alhora a sindicalistes per la sobirania i en un sindicat que convoca una vaga contra el traspàs dels trens rodalies de Barcelona?
És que a mi no em sembla posible
En aquest "joc" -el sindical, el
sociopolític... nostre- cadascú fa la seva feina. I es tracta de
respectar-la i crear sinèrgies, xarxa, complicitats. Crec que la feina
de l'independentisme no és una cursa de purismes i un rànquing de
radicalitat sinó intentar créixer en aquells sectors socials que
encara no ho són . És evident que no sempre estem còmodes amb posicions
del meu sindicat, però estic convençut que s'avança més treballant en
les contradiccions, en la frontera i perifèria dels moviments, allà on
les coses no són clares i simples.
Penso que seria un greu error
estratègic del procés sobiranista, col·locar a UGT de Catalunya i a
CCOO, la representació majoritària dels treballadors catalans, en un
suposat bàndol unionista, sobretot, perquè no podem guanyar la
independència sense els treballadors i perquè no és cert que siguin,
siguem, tots una colla d'espanyolistes, amaguen molt sobiranistes, i
per sort pel país els sindicats majoritaris catalans han fet propi gran
part, encara falta és cert, del discurs del sindicalisme nacional.
De
totes maneres penso que el debat de les infraestructures s'està fent
sense pensar en les condicions laborals (les propostes de privatització
d'alguns serveis, també a l'aeroport) i ningú ha inclòs als
treballadors la RENFE en el debat al llarg d'aquests mesos.
Sempre
dic que els treballadors no tenen un pel de tontos, segurament hi pot
haver una part important de centralisme d'alguns dirigents, però si
tots els sindicats de RENFE, des dels mes corporatius dels maquinistes
als de classe, convoquen una vaga, si els treballadors veuen perillar
les condicions dels seus llocs de treball davant el perill de
desmembrament i privatitzacions, si ho veuen més com un a amenaça que
com a un benefici, és que hi ha alguna cosa que no estem fent prou bé.
La
resposta concreta a la teva pregunta és que per sort alguns sindicats no
són organismes centralitzats i les seccions sindicals tenen autonomia
per decidir. La mateixa autonomia que ens permet a Osona anar una mica
per lliure és la que permet a la secció sindical de la RENFE convocar
aquesta vaga. De totes maneres et garanteixo que la UGT de Catalunya està a favor del traspàs de rodalies.
Una abraçada.