La política catalana està plena de contrasentits "curiosos"...
- El PSC té els pitjors resultats de la seva història en el mateix moment que acumula el màxim poder institucional...
- CiU guanya per vots dues eleccions seguides i es queda a les portes de totes les grans institucions del país...
- Una força política independentista que no controla cap mitjà de comunicació està marcant, cada cop més, l'agenda política d'aquest país...
Sí, una mica com la foto que va amb aquest post... La política catalana també té el seu propi "fet diferencial" i ens proporciona situacions que trenquen esquemes clàssics i acaben amb els tòpics.
Un d'aquests tòpics que s'han trencat és el de la correlació entre la dinàmica del poder i la dinàmica electoral. En aquests darrers 4 anys, estem assistint a una situació que mai s'havia donat en aquest país ni en cap altre (-i si no us agrairia que em corregíssiu). Una força política, -el PSC-, està vivint una imparable i progressiva línia descendent, tant en nombre de vots com de diputats (al Parlament de Catalunya) i de regidors i alcaldes (als ajuntament catalans i, especialment, al de Barcelona) i, en el punt més baix d'aquesta línia és quan ha aconseguit acumular el màxim poder institucional d'aquest país. Ni en els temps de les majories absolutes, convergents al Parlament o socialistes als grans ajuntaments metropolitans, cap força havia encapçalat i/o format part de tants governs alhora (Generalitat, Ajuntaments de la 4 capitals provincials i de la majoria de grans ciutats i caps de comarca, 3 de 4 diputacions). La situació de CiU és el negatiu dramàtic d'aquest mateix "absurd": guanyant en vots en dues eleccions seguides al Parlament i sent majoritària en altres àmbits, ha restat escombrada de la majoria d'àmbits institucionals importants del país, tret de la diputació de Tarragona (pacte amb el PP, no ho oblidem) i l'Ajuntament de Sant Cugat (aquí sí, per majoria absoluta d'en Lluís Recoder, un dels líders municipals de CDC amb més progressió política)
Igualment, pel que fa al panorama mediàtic, mai havíem tingut tant poder audiovisual i de premsa escrita concentrat en l'anomenada sociovergència. En el sistema solar socialista tenim orbitant, de forma més o menys clara, el Periòdico, el Punt, la COM, Locàlia, BTV, el grup Mediapro i, sense posar-les en el mateix cistell, podríem obrir també una àmplia reflexió sobre el posicionament de les emissores de la CCRTV. En el sistema solar "liberal-conservador" segueixen òrbites més o menys excèntriques, pel que fa al seu posicionament nacional, la Vanguàrdia, l'Avui, RAC-1 i el grup Godó. Ja no parlo dels mitjans de Madrid, que són d'una altra galàxia...
Tots aquests mitjans comparteixen, sense cap mena de dubte, dos denominadors comuns: la defensa de l'statu quo actual (autonomisme "ma non troppo") i el seu distanciament amb ERC, en alguns casos, en forma de clara hostilitat i, en d'altres casos, donant-ne moltes de fredes i algunes, -més aviat poques-, de calentes.
Tot i així, sorprenentment, l'agenda política catalana s'està resistint a aquestes coordenades i els que donaven per enterrat l'eix nacional de la nostra política no acaben de trobar el moment per a publicar (en portada i amb foto en color) la seva necrològica.
Les causes d'aquest fenomen són diverses, però es poden resumir en dos (com passava amb els 10 manaments):
- Catalunya és una nació.
- El sistema de partits català té una anomalia bàsica què és Esquerra Republicana de Catalunya.
Mentre Catalunya no sigui reconeguda com a nació i mentre existeixi una força política independentista, l'agenda política catalana tindrà una anomalia no resolta, una anomalia que emergirà sempre, malgrat els intents que pugui fer l'establishment polític, mediàtic i econòmic per "solucionar-la".
I aquesta anomalia només s'arregla d'una manera: amb la llibertat o amb l'extinció. Lògicament, els republicans i independentistes només estem per la primera, sense succedanis ni enganys.
No entenc aquesta suposada crítica. ERC treballa per la independència dels Països Catalans com millor creu, amb els seus encerts i els seus errors (sí, sí, i algún de ben gros), com tothom. Però...i tu, que fas per la independència? (parafrasejant aquell cartell yankee).
Si lluites d'una altra manera, amb uns altres mitjans, però pel mateix objectiu, fes-ho, fes-ho tan bé com sàpigues, però recorda que l'enemic no és ERC. mentre nosaltres ens barallem, els veïns de ponent riuen de satisfacció per la feina ben feta..