Nota. Article publicat avui a El Punt , i que podeu punxar aquí.Aquest estiu, i en un horari poc favorable, un canal estatal públic reposava aquella gran producció documental que sobre la Transició havia dirigit Victoria Prego. La revisió d'aquest document esdevé un exercici que evidencia la caducitat dels discursos històrics. La Transición havia vehiculat un missatge prefabricat pels «historiadors oficials» que presentava un procés històric dirigit per «personalitats excepcionals» que asseguraven una transmissió del poder pacífica, controlada i civilitzada, tot reconvertint una dictadura sense suports aparents vers una «democràcia exemplar». És evident que els darrers anys d'investigació historiogràfica rigorosa ha fet saltar pels aires aquesta llegenda rosa. Tanmateix, la revisió d'aquesta sèrie ens mostrava un possible damnificat del descrèdit general que està assumint la Transició i tot allò que l'envolta. Es tracta de la monarquia i el seu titular principal, de la qual la periodista fa un exagerat panegíric.
El mateix juliol en què es lloava el Rei en les emissions noctàmbules d'un document de mal envellir, el jutge de l'Audiencia Nacional Juan del Olmo feia un indesitjat favor al Rei. El segrest de la revista El Jueves, per una portada que, més enllà de les formes, esdevenia una autèntica càrrega de profunditat sobre l'anacrònic paper de la institució, va desfermar unes reaccions molt contràries a les intencions inicials del magistrat. De fet, bona part de la premsa internacional va arribar a comparar la censura hispànica amb la d'una Turquia on també es tanquen diaris, s'il·legalitzen partits i es qualifica de terrorisme la dissidència. Aquest esdeveniment no ha fet res més que agreujar la delicada situació que viu avui la monarquia, entre una indiferència majoritària i una hostilitat creixent, si més no, en l'àmbit d'una Catalunya clarament perdedora de la Guerra Civil (en què la institució va participar amb entusiasme) i d'una Transició incapaç d'atorgar reconeixement nacional o de resoldre els dèficits socials arrossegats.
La figura del monarca parteix d'un pecat original. És el cap d'Estat, no d'acord amb la Constitució, que tracta de donar cobertura legal a una situació de facto, sinó per la legislació franquista, en qualitat d'«hereu» del dictador. El procés de Transició va resultar, en aquest sentit, una ambiciosa operació de maquillatge, i la sort del Rei, molt vinculada a l'evolució de la transacció de poders entre una dictadura sostinguda pels militars i una democràcia fonamentada en els partits. L'evolució, i els èxits o fracassos del règim de la Segona Restauració (del 1975 ençà) representen punts que enforteixen o afebleixen la institució. I, en aquest sentit, el descrèdit del règim sorgit entre el 1973 i el 1981 no la col·loquen en bona posició. La Segona Restauració borbònica no ha aconseguit resoldre l'encaix nacional, alleujar les diferències socials o construir una veritable democràcia transparent i participativa en què les voluntats empresarials i de nissagues de poder restin sotmeses als interessos generals de la ciutadania.
La generació de polítics que va bastir el règim vigent s'està jubilant. Noves fornades ciutadanes, sovint des del marge de la política oficial, sense les pors ni les hipoteques del passat reclamen una transparència negada als seus pares i exigeixen saber qui va colgar els seus avis a les fosses del silenci. En certa manera, són cada vegada més aquells qui quotidianament impugnen la Transició pel seu joc brut en el procés i la mediocritat en els resultats. La monarquia és el cap visible de tot plegat, i més enllà de les seves reals responsabilitats –l'escassa transparència que envolta la família reial agreuja la situació–, i per tot això corre el risc d'actuar com a boc expiatori en aquesta creixent frustració col·lectiva. Potser sense gaire responsabilitat, potser de manera injusta, encara que amb unes perspectives difícils i imprevisibles.
La monarquia té un futur incert, encara que la hipotètica transformació d'Espanya en una república tampoc no asseguraria que l'estat pogués aprovar les seves assignatures pendents. Actualment, l'única possibilitat d'una ruptura necessària que permeti corregir els efectes enverinats de quaranta anys de dictadura i trenta de democràcia incompleta hagi d'implicar necessàriament una secessió catalanobasca que destrueixi la unitat de l'estat que tan obsessivament el titular de l'estat hauria de preservar, com era desig exprés de Franco a la seva mort. De vegades, els grans fracassos representen una gran oportunitat. I una crisi que privi Espanya de rèmores imperials o monàrquiques, amb l'assumpció dels seus pecats del passat pot representar un gran estímul per transformar-la en una nació normal, amb més preocupació pel futur que pels llasts del passat.
Fa uns dies, als mundials de futbol sala celebrats a l’Argentina, la selecció catalana jugà un partit amb la selecció de Paraguai. Abans que es disputés, en el moment dels himnes, "Els segadors" fou anunciat com l'himne de la República de Catalunya. Si més no, va ser un moment catàrtic...
(salutacions, des de Vilanova i la Geltrú)