Després d'anys de no anar-hi, aquest estiu he tornat al meu paradís!!!
Un paradís real, on no tot és sempre bonic, però que amb la meva innocència d'abans i la meva lucidesa d'ara, era i és el meu paradís.
Allà era on podíem jugar al carrer a totes hores, on podia posar-me a l'aigua sempre que volgués, on no calia sopar o dinar i amb un entrepà ja passàvem, on podíem menjar peix i marisc sovint...
Ara encara ho valoro més ara, perquè és el lloc on puc dormir més hores, on puc somiar desperta, on puc gandulejar, on podia seure al balcó i mirar hores i mai avorrir-me...
És el meu paradís, net, lluent i blau...
D'aleshores a ara les coses han canviat en el meu paradís. La vida és diferent però no tant, les cases són les mateixes, el moll també. S'ha construït més, s'ha mort una palmera, hi ha gent que ha marxat, d'altres s'han fet grans i n'ha aparegut de nova!
Ja hi ha infants nous a Na Macaret, de sorpresa vaig conèixer el nen de n'E. i en de na M.. Quina emoció i quina barreja de sentiments! Com passa el temps...
Els nens que hi havia jugaven igual com nosaltres ho havíem fet: a l'arena, amb el poal i la pala, amb el salobre i un fil lligat a un ham. Mirava l'aiguo i pensava: espero que sempre hi hagi prou peixetó perquè tots els nens del futur puguin pescar alguna coseta...
El retorn va ser emocionant, sorprenent i melancòlic. Però molt bonic!!
M'assec al moll de fusta de Cala Molí i pesc donzelles amb els meus fills que somien sandokans i mobydicks.
Tenc les mans escatades de pics d'esparralls i salpes.
Retirat del món, del segle, escric amb la ventresca d'un anfossol l'elegia clara del salobre.
Sé que després de la sal i els solcs que el mar soscava en la pell dels dits és lleugera i càlida la ploma.
Travessaré Es Codolar, bussejaré al fons de Sa Nitja per trobar, colgada, entre algues, l'ànima blanca del mite.
No calaré a Cala's Morts.
Com el vent que de Tíndari m'arriba perfumat de camamil·la, els anys sorrencs traginen pols de corc.
Ara passa un llaüt i un ca de pèl asprós m'ensuma ximple l'esca.
D'al·lot, Déu caminava sobre les aigües. El món feia olor d'encens. Encara no sabia que duim l'infern dins nosaltres ni caçava caderneres amb filacs i vesc.
Un dia, un amic meu va ofegar cinc moixets petits en el safareig verdós de l'hort de Can Virolla. Després van arribar a l'illa gent de mots triomfants que obrien síquies i solcaven l'espai d'arbres secs i fils.
Els tamarells van començar a morir-se. La neu no va tornar més. Al cine feien Quo vadis? i un fosquet de biblioteca fred vaig veure El crit de Munch.
Ara pesc donzelles amb els fills que riuen quan els cant alegre la cançó pirata de John Silver i em demanen qui era Billy Budd.
Vull oblidar que vaig llegir Genet. Negaré com sant Pere tres vegades Bataille.
Hi ha una tèquina amb rems que es podreix al canyís...
Es fa fosc i m'invent una vida ermitana.
Poema de Ponç Ponç del llibre "El salobre"
tenir però que ningú ens el podrà robar. Serà nostre per sempre. I serà
afortunat aquell que el sàpigui trobar i desgraciat aquell que l'oblidi
o el menyspreïi, perquè al cap i a la fi, abans de morir és l'únic que
ens pot arribar a quedar, el passat...