L’ambigüetat de Henry James treballa en diverses direccions i arriba a posar en suspensió qualsevol linialitat del discurs: hi ha estones que la instigació de l’autor prestigiós envers el jove crític per a que descobrisca “la clau que obri tots els panys” assumeix la posa lleugerament còmica d’una burleta egocèntrica i d’una borrosa presa de pèl; altres voltes la inexactitud fa creure subreptíciament que el motor principal d’aquest conte no està en la recerca del “perpetuum mobile de la narrativitat apassionada”, sinó que sembla que això només és una excusa informativa accessòria per a que els personatges es relacionen entre ells: amb les expectatives que s’acumulen al voltant d’un casament i d’una viduïtat que pressumptament reté els arcans exitosos del magnífic descobriment.
Henry James interrelaciona els moviments adelerats de l’ardor intel·lectual amb els gestos minúsculs i significatius de la vida quotidiana. Per admiració envers aquesta prosa magistral, reproduisc a l’interior d’aquest post, el diàleg complet del capítol 3 de
-------------------
Imatge: Retrat a l'oli de Henry James, per John Singer Sargent (1913, National Portrait Gallery, Londres)
[Hi ha més...]
- No acabo de saber com
explicar-vos-ho – va dir Vereker-, però ha estat precisament el fet que la
vostra ressenya tingués una punta d’intel·ligència, ha estat justament la
vostra agudesa excepcional, allò que m’ha provocat el sentiment – cosa que en
el meu cas ja ve de molt antic, podeu creure’m—sota la influència momentània
del qual he fet servir, parlant amb aquella bona senyora, les paraules que tan
comprensiblement us han molestat. Jo no llegeixo res de la premsa si no és que
m’ho planten al davant, com en aquest cas: ¡sempre és el teu millor amic qui
t’ho fa! Abans sí que la llegia, de vegades… deu anys enrera. M’atreviria a dir
que els diaris i les revistes eren, en general, més estúpids aleshores; sigui
com sigui, sempre em feia l’efecte que se’ls escapava el meu petit detall amb
una perfecció exactament tan admirable quan em donaven copets a l’esquena com
quan em clavaven puntades de peu al panxell. I, sempre que per aquelles coses
hi he tornat a donar una mirada, he vist que continuaven disparant a tort i a
dret… vull dir fallant el tret deliciosament. Vós també el falleu, amic meu, a
pesar del vostre aplom inimitable; que vós tingueu una enorme intel·ligència i
el vostre article sigui enormement atractiu no canvia res en absolut. ¡Sou
justament els joves que pugeu – va dir Vereker, rient—qui em fa veure més clar
que sóc un fracassat !
Me l’escoltava amb un gran
interés ; un interés que augmentava a mesura que anava parlant.
-
¿Vós, un fracassat … ? ¡Valga’m Déu !
¿Quin és, doncs, el vostre « petit detall » ?
-
¿Fa falta que us ho digui, després de tants anys i
de tants esforços ?
Hi havia alguna cosa, en el retret amistós que contenia aquesta frase – humorísticament
exagerada—que va fer que jo, un jove ardent que buscava la veritat, em
ruboritzés fins a l’arrel dels cabells. Actualment, tot i que estic tan a
fosques com aleshores, ja m’he acostumat a la meva estupidesa; però, en aquell
moment, el to alegre de Vereker, em va fer aparéixer als meus ulls, i
probablement també als seus, com un ase excepcional. Estava a punt d’exclamar:
“¡Oh, sí, no m’ho digueu: pel meu honor, per l’honor de l’ofici, no ho feu!”,
quan ell va continuar, en un to que demostrava que m’havia llegit el pensament
i ja s’havia fet la seva idea sobre la possibilitat que algun dia ens
arribéssim a redimir.
-
Quan
dic el meu “petit detall”, em refereixo… com us ho diria…, a aquella cosa
especial per la qual, bàsicament, he escrit els meus llibres. ¿No tenen tots
els escriptors una cosa especial d’aquesta mena, allò que més els indueix a
perseverar, allò que exigeix un esforç sense el qual no valdria la pena
escriure, la passió mateixa de la seva passió, aquell aspecte de la seva feina
on, per ells, crema més intensament la flama de l’art? Bé, doncs: ¡és això!
Vaig reflexionar un moment; o, més ben dit, vaig seguir-lo a
una distància respectuosa, panteixant considerablement. Estava fascinat – no és
estrany, pensareu--, però tot i així no estava disposat a abaixar la guàrdia.
-
La
vostra descripció és sens dubte d’una gran bellesa, però no aclareix allò que
descriviu.
-
Us
prometo que ho veurieu clar només que ho intuïssiu una mica.
Vaig veure que l’encant del nostre tema de conversa es
desbordava en emocions tan vives per al meu interlocutor com per a mi.
-
Sigui
com sigui – va continuar--, jo parlo per mi mateix: hi ha una idea, en la meva
obra, sense la qual tot plegat m’importaria un rave. És la intenció més subtil,
la més completa de totes, i la seva aplicació ha estat, penso, un triomf de la
paciència i de l’enginy. Hauria de deixar que fos algú altre que ho digués;
però estem parlant precisament del fet que ningú no ho diu. Aquest petit truc
està present a tots els meus llibres, i totes les altres coses, relativament,
no fan sinó jugar sobre la seva superfície. Potser algun dia l’ordre, la forma,
la textura dels meus llibres el faran plenament visible als iniciats. Això és,
naturalment, el que el crític ha de buscar. I fins i tot diria – va afegir,
somrient, el meu visitant—que és el que el crític ha de trobar.
Això semblava sens dubte una gran responsabilitat.
-
¿I en dieu un petit truc?
-
Això és perquè sóc modest. En realitat és un
projecte exquisit.
-
¿I afirmeu que l’heu dut a terme ?
-
Haver-lo
dut a terme és l’única cosa en aquesta vida per la qual tinc un concepte una
mica favorable de mi mateix.
Després d’una pausa, vaig dir:
-
¿No
us sembla que, ni que fos una miqueta, hauríeu d’ajudar els crítics?
-
¿Ajudar-los?
¿I què he estat fent, si no, a cada traç de la meva ploma? ¡He anunciat a crits
la meva intenció davant les seves carotes inexpressives! – I, tornant a riure,
Vereker em va posar la mà a l’espatlla per demostrar que l’al·lusió no es
referia al meu aspecte personal.
-
Però vós parleu dels iniciats. Això vol dir, per tant, que hi ha
d’haver una iniciació.
-
¿I
què hauria de ser la crítica sinó una iniciació, per l’amor de Déu?
Temo que això també em va fer ruboritzar; però em vaig
protegir repetint que a la descripció del seu valuós secret li faltava alguna
cosa que el fes comprensible a l’home corrent.
-
Això
és perquè no heu aconseguit mai ni entreveure-ho – va contestar--. Si ho
haguéssiu fet, l’element en qüestió aviat s’hauria convertit pràcticament en
l’única cosa que hi veuríeu. Per mi és exactament tan palpable com el marbre
d’aquesta llar de foc. A més, el crític no és un home corrent: si ho fos, ja em
direu què estaria fent, al jardí del seu veí… Vós tampoc sou un
home corrent en absolut, i la mateixa raison
d’etre de tots els crítics és que sou uns petits dimonis de la subtilesa. Si el meu mòbil principal és un
secret, ho és només perquè és un secret a pesar d’ell mateix : l’hi ha
convertit aquesta circumstància sorprenent. No solament no he pres mai la menor
precaució perquè fos així, sinó que ni havia somiat tan sols una eventualitat
com aquesta. D’altra manera, no m’hauria vist amb cor de continuar. Però és el
cas que vaig anar prenent consciència de mica en mica, i mentrestant ja havia
fet la meva obra.
-
¿I
ara us agrada molt?—em vaig arriscar a dir.
-
¿La
meva obra?
-
El
vostre secret. És el mateix.
-
¡Que
sigueu capaç d’intuir això – va contestar Vereker—demostra que sou tan
intel·ligent com jo deia!
Això em va animar a dir que sens dubte
li resultaria dolorós separar-se’n, i em va confessar que allò era, actualment,
la gran diversió de la seva vida.
-
Gairebé
només visc per veure si ho arriben a detectar mai – em va mirar, divertit, fent
veure que em desafiava, i amb un guspireig que semblava que li sortia del fons
dels ulls--. Però no cal que pateixi: ¡això no passarà!
-
M’inciteu
com ningú no m’havia incitat mai—vaig declarar--; m’obligueu a agafar-m’ho com
una qüestió de vida o mort.—I llavors li vaig preguntar--: ¿Qué és algun tipus
de misatge esotèric?
L’expressió se li va enfosquir de cop,
i va allargar la mà com per desitjar-me bona nit.
-
¡Ah,
amic meu—va dir--, no és cosa que es pugui descriure amb l’argot vulgar dels
periodistes!
Jo ja sabia, naturalment, que es
mostraria molt susceptible, però la nostra conversa em va fer veure fins a quin
punt tenia els nervis a flor de pell. Jo no havia quedat satisfet, i li vaig
retenir la mà.
-
Aleshores
no faré servir aquesta expressió – vaig dir—a l’article en què finalment
anunciaré la meva descoberta, tot i que em fa l’efecte que em serà bastant
difícil prescindir-ne. Però, mentrestant, ni que sigui només per accelerar
aquesta part tan difícil, ¿no em podeu donar una pista?—vaig afegir, i em vaig
sentir molt a gust.
-
Tot
el meu lúcid esforç és una pista: cada pàgina, cada línia, cada lletra. És tan
concret com un ocell dins una gàbia, com un esquer en un ham, com un tros de
formatge en una ratera. Encaixa a dins de cada volum com un peu dins la sabata.
Governa cada línia, tria cada paraula, posa el punt sobre cada i, situa cada coma.
Em vaig gratar el cap.
-
¿És
un aspecte de l’estil o bé de la idea? ¿Un element de la forma o bé del
sentiment?
Em va tornar a estrènyer la mà, amb
aire indulgent, i vaig notar que les meves preguntes havien estat vulgars i les
meves distincions lamentables.
-
Bona
nit, estimat jove; no hi doneu més voltes. Al capdavall, vós m’aprecieu.
-
¿I
una mica d’intel·ligència ho podria espatllar?—vaig dir, encara sense deixar-li
anar la mà. Va semblar que dubtava.
-
Mireu:
a dins del cos hi teniu el cor. ¿Què és, aquest cor? ¿Un element de forma o de
sentiment? El que jo afirmo que no ha esmentat mai ningú és l’òrgan vital de la
meva obra.
-
Ja
ho entenc: és alguna idea sobre la vida, alguna mena de filosofia. Si no és que
es tracta – vaig afegir, engrescat per una idea potser encara més
afortunada—d’alguna mena de joc que feu amb l’estil, d’alguna cosa que busqueu
amb el llenguatge. ¿Una preferència per la lletra P, potser?—vaig arriscar-me a
dir, irreverentment—Papa, patates, prunes… ¿una cosa d’aquest tipus?
Va ser prou indulgent: només va dir
que no havia encertat la lletra. Però ja no es divertia, i era evident que la
situació l’estava cansant. Hi havia encara, però una altra cosa que jo volia
saber ineludiblement.
-
¿Podríeu
vós mateix, ploma en mà, explicar-ho clarament: anomenar-ho, enunciar-ho,
formular-ho?
-
Ai… -- va sospirar, gairebé amb passió--… ¡si jo
fos, ploma en mà, un de vosaltres !
-
Per
vós això seria una gran oportunitat, naturalment. Però, ¿per què ens heu de
menysprear per no fer allò que vós mateix no podeu fer?
-
¿Qué
no ho puc fer?—va dir, obrint molt els ulls--. ¿Què he fet, si no, en aquests
vint volums? Jo, a la meva manera, ja ho faig – va afegir--. Sou vosaltres els
que no sabeu fer a la vostra.
-
La
nostra és diabòlicament difícil—vaig observar, dèbilment.
-
També
ho és la meva. Cadascú en tria una. No ens hi obliga ningú. ¿Baixeu a fumar?
-
No.
Vull reflexionar sobre això.
-
Així,
¿demà al matí em direu que m’heu posat al descobert?
-
Ja veurem què hi puc fer; hi dormiré. Però només una altra cosa – vaig
afegir ; havíem sortit de l’habitació, i vaig tornar a caminar un tros amb
ell pel passadís--: Aquesta extraordinària “intenció general”, com en dieu vós,
i que és la descripció més vívida que he aconseguit que en féssiu, ¿és
aleshores, generalitzant, una espècie de tresor enterrat?
L’expressió se li
va il·luminar.
-
Sí,
digueu-ne així, encara que a mi potser no em correspon dir-ho d’aquesta manera.
-
Mentida—vaig
dir, rient--. Vós sabeu que n’esteu profundament orgullós.
-
No
us ho pensava dir, però sí: ¡és el que dóna alegria a la meva ànima!
-
¿Fins
a aquest punt és gran i excepcional la seva bellesa?
Va tornar a fer una pausa abans de
contestar.
-
¡És
la cosa més preciosa del món!
Ens havíem aturat, i amb aquestes
paraules em va deixar; però al final del passadís, mentre jo me’l mirava amb
una certa angoixa, es va girar i va descobrir la meva expressió desconcertada.
Això li va fer exclamar, movent el cap i agitant el dit molt seriós, i juraria
que bastant inquiet.
-
¡Deixeu-ho
córrer, deixeu-ho córrer…!
No era un repte, sinó un consell
paternal. Si hagués tingut a mà un dels seus llibres hauria repetit el meu acte
de fe recent: hauria passat mitja nit en la seva companyia. A les tres de la
matinada, no podent dormir i recordant, a més, fins a quin punt ell era
indispensable per a Lady Jane, vaig agafar una espelma i, silenciosament, vaig
baixar a la biblioteca. Pel que vaig poder descobrir, en aquella casa no hi
havia ni una sola línia escrita per ell.
Salvador Espriu:
Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc la immensa
sort de vendre'm
a trossos per una pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo fora un vell abric, l'esperança,
i m'endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu Déu,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmalaltit per versos
disciplinats, com aquests d'ara, amb pintes
de fosques marques que l'alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya.