Els valencians som una societat de contrasts. Per aquestes terres pots trobar el catalanista més incondicional i l'espanyolista més exacerbat; el científic més aplicat -posem per cas Bernat Sòria- i la persona més inculta del món -no sé per qui començar...-. La música no és aliena a aquesta dualitat: heus ací els Obrint Pas i Carles Santos, referents musicals indiscutibles de l’actualitat, i l’essència del folklore coent, Francisco i Conchita Piquer. Amb els nostres personatges públics, l’antagonisme es fa encara més evident: d’una banda, homenots de la talla de Joan Fuster o Sànchis Guarner, han mantingut viva la llengua i la cultura d’aquest País; d’altra banda, personatges tan lamentables com Lizondo o Abril Martorell, tractaren incansablement d’aixafar-les. I, políticament parlant, aquesta peculiaritat és fa especialment visible: el 1931, la circumscripció de València fou clau en la proclamació de la 2a República Espanyola i, durant la guerra civil, la capital valenciana albergà el govern republicà... Per passar a ser, al s.XXI, l’actiu electoral més segur de la dreta espanyola.
Cap esdeveniment però, podia reflectir amb tanta nitidesa aquesta bipolaritat valenciana com la Copa Amèrica: la moda ultra fashion de Louis Vuitton davant les façanes humils del barri pescador del Cabanyal. Iots de luxe, festes de Prada i regates televisades, al costat de Golondrines, cercaviles i partides de petanca. Un balneari públic, on tothom podia refrescar-se durant les caloroses vesprades d’estiu, convertit en hotel de cinc estrelles on, tan sols milionaris capritxosos s’hi poden allotjar per seguir les regates sense moure’s de la cambra. Un barri sencer, catalogat com a Bé d’Interès Cultural, amenaçat de ruïna i destrucció pels especuladors immobiliaris, comandats pel mateix ajuntament que el va protegir.
Però la doble personalitat que pateix el nostre poble no s’atura ací perquè de la mateixa manera que uns valencians s'han encarregat d'organitzar una competició tan cràpula i elitista com aquesta per a enriquir-se i disfressar la ciutat d’una aparent prosperitat, d'altres s'han encarregat de fer una crítica demolidora, en forma de cançó, al més pur estil valencià; d'una ironia i sarcasme inigualables. Els Ovidi Twins, un duet estrafolari format per dos inclassificables –Xavi Mata i David Garcia–, van nàixer via “miracle” –ningú no en reclama la paternitat!–, allà per l’any 2000. La seua música, interpretada amb instruments tan destacables com un orgue de joguet o una samsònia, és fruit d’una impossible fusió entre la formació clàssica de Xavi –cant coral, música grega i piano clàssic– i els gustos musicals de David, que van de la música jamaicana a Chimo Bayo, passant per Al Tall. Una bona mostra del resultat d’aquesta prolífica unió són els temes següents:A kabotaes, Els borrellons, Arròs en fesols i naps o L’esmolaor.Com diu Xavi Castillo quan els convida al seu show:“Ai, si el pobre Ovidi s’alçara i veiera açò!”.
Els mancava però, l’obra mestra; eixa cançó que empeny els grups desconeguts cap a l’èxit fulgurant. I un capvespre de tardor, mentre els Bessons Ovidi passejaven compungits per l’Albufera cercant una mica d’inspiració, uns versos en forma d’havanera aparegueren del no-res al seu davant, fent possible el miracle: A la vora de la mediterrània/l’esperança ha arribat/d’enllà de les blanques muntanyes/ i dels prats idíl·lics dels Alps/una esperança florida/en veler ve navegant/canteu i balleu amb alegria/que la Copa ha arribat...
Feu-li un colp d’ull, per favor...
www.youtube.com/watch?v=QzVa9-2KJeA
Didac Botella i Mestres
La verdad que la situación política, desde lo rancio a lo que te encoge el corazón recolucionario, de Valencia, a una castellanista como yo, le recuerda mucho a Madrid. La canción de los compañeros de la gossa sorda, Senyor pirotècnic http://www.musica.com/letras.asp?letra=827386, es perfectamente aplicable a la situación que vivimos por aquí (algunxs hasta estamos valorando hacer una versión y todo, jajajaa).
Muy buen artículo Didac.Yo miro el teu bloc, a pesar de que no toques en un grupo, jeje.
Salut i petonets desde castella al cor.
M'haguera agradat contestar-te abans però no sabia a on (en el comentari que em vas enviar no hi ha cap direcció, ni de bloc ni de mail). T'escric ara unes paraules per saludar-te i agrair-te un comentari tan bonic. El cas es que no se el llegiràs perquè no se si tornaràs a entrar al meu bloc i, de fer-ho, dubte molt que tornes a entrar a l'article dels Ovidi Twins. Però ací estan les meues paraules!
Per cert, gràcies per l'enllaç de la Gossa Sorda. Fa ja molt de temps que els conec. No els segueix molt però m'agraden. Jo sóc més dels Obrint Pas (no se si els coneixes). El Xavi Sarrià i jo som molt amics. Bé i amb el Miquel Gironés i el Bass i el Robert i l'Albert també!
Una besada forta i espere saber alguna cosa de tu pel mail, pel bloc o per on siga!!
Adéu!
Didac