Elsa Tauser| Adreça electrònica |
dimarts, 4 de setembre de 2007 | 13:20h
Realment el dolor s'instal.la i sembla que no vulgui marxar. El pitjor són aquelles fiblades sota el cor, aquell nus a la gola, quan recordes aquell moment en què et vas ofegar, i et tornes a ofegar.
El primer pas és acceptar-lo. Si gires l'esquena i mires cap a una altra banda, es va fent gran i més gran, i quan te n'adones, ja ho ha envaït tot. L'has de mirar cara a cara, presentar-lo al teu metge, a la teva mare, als teus amics. Hola, bon dia, aquest sóc jo, i aquest és el meu dolor, ara mateix jo sóc ell i ell és jo, i no em podreu entendre si no enteneu el meu dolor. I decideixes emportar-te'l a Galícia, a la platja del Prat, a la llibreria Laie, li cedeixes un llit de casa teva i un glop del teu cafè matinal.
A vegades, moltes vegades, no et deixa viure. Desitjaries llençar-lo per la finestra i tornar enrera, quan encara no us coneixíeu, quan encara no havia tirat a terra la porta del teu cor i s'havia instal.lat, sense el teu permís, a sobre del teu futur.
El dolor es rearma amb l'odi, amb l'enuig, amb el rebuig. Però si l'abraces, si aconsegueixes observar-lo serenament des de la distància, amb el temps, amb molt de temps, comença a diluir-se. Ni els murs més grans i infranquejables s'han mantingut drets eternament.
Un aventurer com tu, amb tanta curiositat i tanta vitalitat, és impossible que pugui mantenir un company de viatge tan feixuc com el dolor durant molt de temps. D'aquí poc, més aviat del que potser imagines, el dolor es convertirà en el record d'allò que va ser, i passaran els anys i la sensació s'esvairà i només quedarà l'experiència solidificada que fa més fort i ajuda a tirar endavant.
I la satisfacció de no haver-se rendit i haver continuat el camí i haver-se aixecat cada cop que hem caigut.
Les paraules són fàcils. Però tu saps de què parlo, benvolgut amic, i saps que tots els grans homes, els grans escriptors i els grans poetes, han patit i han viscut més intensament i més dolorosament que els altres homes. És el preu de tenir una sensibilitat com la teva.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
Realment el dolor s'instal.la i sembla que no vulgui marxar. El pitjor són aquelles fiblades sota el cor, aquell nus a la gola, quan recordes aquell moment en què et vas ofegar, i et tornes a ofegar.
El primer pas és acceptar-lo. Si gires l'esquena i mires cap a una altra banda, es va fent gran i més gran, i quan te n'adones, ja ho ha envaït tot. L'has de mirar cara a cara, presentar-lo al teu metge, a la teva mare, als teus amics. Hola, bon dia, aquest sóc jo, i aquest és el meu dolor, ara mateix jo sóc ell i ell és jo, i no em podreu entendre si no enteneu el meu dolor. I decideixes emportar-te'l a Galícia, a la platja del Prat, a la llibreria Laie, li cedeixes un llit de casa teva i un glop del teu cafè matinal.
A vegades, moltes vegades, no et deixa viure. Desitjaries llençar-lo per la finestra i tornar enrera, quan encara no us coneixíeu, quan encara no havia tirat a terra la porta del teu cor i s'havia instal.lat, sense el teu permís, a sobre del teu futur.
El dolor es rearma amb l'odi, amb l'enuig, amb el rebuig. Però si l'abraces, si aconsegueixes observar-lo serenament des de la distància, amb el temps, amb molt de temps, comença a diluir-se. Ni els murs més grans i infranquejables s'han mantingut drets eternament.
Un aventurer com tu, amb tanta curiositat i tanta vitalitat, és impossible que pugui mantenir un company de viatge tan feixuc com el dolor durant molt de temps. D'aquí poc, més aviat del que potser imagines, el dolor es convertirà en el record d'allò que va ser, i passaran els anys i la sensació s'esvairà i només quedarà l'experiència solidificada que fa més fort i ajuda a tirar endavant.
I la satisfacció de no haver-se rendit i haver continuat el camí i haver-se aixecat cada cop que hem caigut.
Les paraules són fàcils. Però tu saps de què parlo, benvolgut amic, i saps que tots els grans homes, els grans escriptors i els grans poetes, han patit i han viscut més intensament i més dolorosament que els altres homes. És el preu de tenir una sensibilitat com la teva.
Endavant, Kavafis!
Elsa Tauser, de vacances literàries