(Aquest apunt és política-ficció. Res semblant al periodisme seriós.
Menors de 18 anys, millor no el consumiu. És el complement a l'apunt Horitzó 2014 (política ficció sobiranista). Llegir-ho
únicament sota prescripció mèdica.)
S'ha instal·lat a la política catalana un miratge enganyós, una obsessió anomenada "sobiranisme", com si fos la cura de tots els mals d'un país dimitit des de fa temps. Un país que accepta la sobirania de l'autèntic parlament sobirà, que és l'espanyol, on, afortunadament, es va imposar el seny a la rauxa i es van eliminar les referències de Catalunya com a "nació" en la recent reforma estatutària.
El miratge "sobiranista" s'ha apoderat de gairebé totes les forces polítiques, especialment d'ERC i CiU, però també d'un PSC entregat als braços dels independentistes que els mantenen en el poder. L'únic bloc que preserva l'esperit constitucional, l'autèntica democràcia, que és respectar les regles de la Constitució aprovada per tots els espanyols, és el que formen C's i un PP que tot just ara comença a retornar al bon camí de les millores èpoques, les de l'amic Vidal-Quadras, s'entén.
C's i PP, doncs, són l'única garantia que els catalans tenen al capdavant polítics realistes i pragmàtics, lluny dels il·luminats. Si els trens de Rodalies no funcionen, que els arregli el govern de Zapatero o el proper de Rajoy. Però amb els traspassos i les competències no s'hi juga perquè es comença cedint Rodalies i s'acaba amb un referèndum d'autodeterminació el 2014. Ni parlar-ne.
Rajoy, autèntic garant de la unitat d'Espanya, i en el pitjor dels casos un Zapatero amordassat pels no-federalistes del PSOE, són l'antídot a tota la disbauxa d'una Catalunya desorientada des que l'assenyat i pactista Jordi Pujol va decidir —en mala hora— la seva retirada política. Lluny queden aquells anys en què el President era escollit "Español del Año" pel prestigiós diari ABC. Han estat anys de despropòsits: maragallades, carotades, carretades, montillades, alguna massada induïda pels beneïts d'allò que anomenen "talibans", etcètera. Una bajanada col·lectiva que només es recondueix amb una rectificació pública dels catalans i els seus polítics, i un retorn a l'esperit de la transició democràtica. Prenguin nota.
[Horitzó 2014]
S'ha instal·lat a la política catalana un miratge enganyós, una obsessió anomenada "sobiranisme", com si fos la cura de tots els mals d'un país dimitit des de fa temps. Un país que accepta la sobirania de l'autèntic parlament sobirà, que és l'espanyol, on, afortunadament, es va imposar el seny a la rauxa i es van eliminar les referències de Catalunya com a "nació" en la recent reforma estatutària.
El miratge "sobiranista" s'ha apoderat de gairebé totes les forces polítiques, especialment d'ERC i CiU, però també d'un PSC entregat als braços dels independentistes que els mantenen en el poder. L'únic bloc que preserva l'esperit constitucional, l'autèntica democràcia, que és respectar les regles de la Constitució aprovada per tots els espanyols, és el que formen C's i un PP que tot just ara comença a retornar al bon camí de les millores èpoques, les de l'amic Vidal-Quadras, s'entén.
C's i PP, doncs, són l'única garantia que els catalans tenen al capdavant polítics realistes i pragmàtics, lluny dels il·luminats. Si els trens de Rodalies no funcionen, que els arregli el govern de Zapatero o el proper de Rajoy. Però amb els traspassos i les competències no s'hi juga perquè es comença cedint Rodalies i s'acaba amb un referèndum d'autodeterminació el 2014. Ni parlar-ne.
Rajoy, autèntic garant de la unitat d'Espanya, i en el pitjor dels casos un Zapatero amordassat pels no-federalistes del PSOE, són l'antídot a tota la disbauxa d'una Catalunya desorientada des que l'assenyat i pactista Jordi Pujol va decidir —en mala hora— la seva retirada política. Lluny queden aquells anys en què el President era escollit "Español del Año" pel prestigiós diari ABC. Han estat anys de despropòsits: maragallades, carotades, carretades, montillades, alguna massada induïda pels beneïts d'allò que anomenen "talibans", etcètera. Una bajanada col·lectiva que només es recondueix amb una rectificació pública dels catalans i els seus polítics, i un retorn a l'esperit de la transició democràtica. Prenguin nota.
[Horitzó 2014]
